Com que s'acosta el final de l'any, toca fer balanç. I ha estat un bon any! La collita de lectures ha estat molt fructífera i la llista
s'allargaria molt més si no m'imposés la xifra de 10. Per tant, tot i
que em deixo molt bons llibres fora, aquests són els deu llibres que més
m'han agradat durant l'any 2014, citats per ordre de lectura:
–David Gálvez: Cartes mortes (Males Herbes). Una novel·la epistolar delirant, sorprenent i atrevida. Agradarà a qui gaudeixi de personatges sonats com Ignatius J. Reilly, Charles Kinbote o el més desconegut Tarquin Winot, l'heroi d'una primera novel·la extraordinària, En deuda con el placer de John Lanchester (Anagrama) (ai, totes les novel·les que Lanchester ha escrit després d'aquella no li arriben a la sola de la sabata, malaguanyat!).
–Benjamin Black: La rubia de ojos negros: una novela de Philip Marlowe
(Alfaguara) Banville es disfressa de Black, que es disfressa de
Chandler. Una gran novel·la negra –o més aviat, una gran novel·la, sense
especificar el color– amb tot el que podríem demanar: argument que
atrapa, diàlegs brillants, ironia a dojo i pinzellades poètiques.
–Jonathan Lethem: Pistola (amb música de fons)
(Males Herbes) Una altra novel·la negra peculiar –d'argument
enrevessat, a voltes estrafolari– també a l'ombra de Chandler. L'autor
va declarar que era un pastitx entre Chandler i Philip K. Dick, perquè
també conté elements propers al món de l'autor de Blade Runner.
I efectivament hi trobem la prosa sarcàstica del primer i la imaginació
desbordant del segon (amb l'afegitó que no hi ha rastre –sap greu
dir-ho– de la prosa matussera de Dick, transformada aquí en una
escriptura depuradíssima).
–Toni Sala: Els nois (L'altra
editorial). Una novel·la dura, desagradable com una pel·lícula de
Hanecke, escrita amb un gran virtuosisme. Ideal per aquells lectors que
encara creguin que el món rural és idíl·lic. El llibre que més he
recomanat aquest any.
–Manuel Moyano: La coartada del diablo (Menoscuarto). Teatro de cenizas de Manuel Moyano és un dels pocs llibres de microrelats que em sembla satisfactori de dalt a baix. El amigo de Kafka, del mateix autor, és un excel·lent recull de contes. Aquest Moyano ho fa tot bé: La coartada del diablo és una novel·la de terror amb regust de clàssic que també és una delícia!
–Kurt Vonnegut: Mare nit
(Males herbes). Jo mai no havia estat gaire vonnegutià, però aquest any
el segell verd m'ha abocat a la lectura de l'excel·lent Bressol de gat i d'aquesta extraordinària novel·la, Mare nit:
àgil, irònica, mordaç i molt divertida. Ara ja sóc vonnegutià: a la
tauleta de nit m'esperen pacientment dos llibres més d'ell.
–Eduardo Berti: La vida imposible
(Páginas de espuma). Malgrat la meva fascinació pel gènere, he de
confessar que hi ha pocs llibres de microrelats que em semblin plenament
convincents. Es podrien comptar amb els dits d'una mà (o de dues, a tot
estirar). Aquest n'és un: enginyós, elegant i amb un grapat de
microrelats memorables.
–Charles Baxter: Grifo
(RBA). Antologia d'un autor nordamericà encara poc conegut per aquí,
que inclou uns quants contes extraordinaris com "Los primos", "El viejo
asesino", "Fantasmas" i "Grifo", que dóna títol al volum.
–Javier Marías: Así empieza lo malo
(Alfaguara). D'acord: Marías fa anys que escriu la mateixa novel·la.
Però quines novel·les! Absorbents, reflexives, intel·ligents. Com passa
amb els vertaderament grans: s'ha forjat un estil propi que és
reconeixible amb una sola frase. I això vol dir alguna cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada