Vicenç Pagès sobre 'Res no és real'

VICENÇ PAGÈS JORDÀ

DIMECRES, 11 DE MARÇ DEL 2015

Res no és real és el segon llibre de David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), o sigui, el més difícil. Si el primer ha estat ben rebut, com és el cas, inevitablement les expectatives augmenten. El perill no és només repetir-se, sinó errar el camí, perquè dos passos ja impliquen una direcció. L'encert de Gálvez és haver escrit un llibre que només té en comú amb el primer l'editorial. Si l'envoltura metaliterària de Cartes mortes podia beneficiar-se de les simpaties del lector cap a Julio Cortázar, el segon presenta una distopia nova de trinca, sense complicitats ni tampoc concessions al costumisme.

El narrador de Res no és real és membre d'una societat que viu en un immens monocultiu de maduixes i que es troba sotmesa a uns «vigilants» desconeguts i arbitraris. En la primera meitat del llibre, plantejat com un diari personal, el narrador descriu les lleis i els costums que regeixen el seu món; en la segona, desenvolupa una peripècia familiar.

Tota societat genera un control de la memòria personal i col·lectiva, un llenguatge propi, en aquest cas en mans d'uns especialistes anomenats «vigilants de les paraules». El vocabulari del narrador està socialment limitat, i alhora augmentat per uns neologismes que ajuden el lector a endinsar-se en el funcionament de la societat de les maduixes, els membres de la qual viuen sobreprotegits i limitats com si estiguessin en un hivernacle.

En la mesura que la distopia, tancada en si mateixa, és transmesa per un narrador intern, el lector sofreix la mateixa incertesa que la resta d'habitants dels camps de maduixes. Tot i que el text no inclou pistes sobre les interpretacions possibles, personalment m'inclino per la política i la metafísica. En alguns passatges s'allunya de la nostra experiència, però en d'altres s'hi acosta prou: «Els pares saben que de mica en mica la infantesa deixarà de ser. Saben que s'imposarà la feina, les desaparicions, els horrors, la repetició de les rutines». Els habitants dels camps, gregaris com el pugó, han de decidir si s'adapten o es rebel·len, o si tan sols analitzen. L'horitzó de possibilitats sembla limitat a viure en camps de maduixes per sempre, com cantaven els Beatles. L'opacitat de Res no és real resulta tan elevada que podria ser un guió de Franz Kafka per a una pel·lícula de Night Shyamalan.

RES NO ÉS REAL

David Gálvez

Les Males Herbes. 129 pàg. 13 €

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

VICENÇ PAGÈS JORDÀ

Res no és real es el segundo libro de David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), o sea, el más difícil. Siel primero ha tenido una buena recepción, como ha sucedido, inevitablemente las expectativas aumentan. El peligro no es solo el de repetirse, sino el de errar el camino, porque dos pasos ya implican una dirección. El acierto de Gálvez es haber escrito un libro que solo tiene en común con el primero la editorial. Si el envoltorio metaliterario de Cartes mortes podía beneficiarse de las simpatías del lector hacia Julio Cortázar, el segundo presenta una distopía de nueva planta, sin complicidades ni tampoco concesiones al costumbrismo.

El narrador de Res no és real es miembro de una sociedad que vive en un inmenso monocultivo de fresas y que está sometida a unos «vigilantes» desconocidos y arbitrarios. En la primera mitad del libro, planteado como un diario personal, el narrador describe las leyes y costumbres que rigen su mundo; en la segunda, desarrolla una peripecia familiar.

Toda sociedad genera un control de la memoria personal y colectiva, un lenguaje propio, en este caso en manos de unos especialistas denominados «vigilantes de las palabras». El vocabulario del narrador está socialmente limitado, y al mismo tiempo aumentado por unos neologismos que ayudan el lector a introducirse en el funcionamiento de la sociedad de las fresas, los miembros de la cual viven sobreprotegidos y limitados como si estuvieran en un hivernáculo.

En la medida en que la distopía, cerrada en sí misma, es transmitida por un narrador interno, el lector sufre la misma incertidumbre que el resto de habitantes de los campos de fresas. Aunque el texto no incluye pistas sobre las interpretaciones posibles, personalmente me inclino por la política y la metafísica. En algunos pasajes se aleja de nuestra experiencia, pero en otros se acerca bastante: «Els pares saben que de mica en mica la infantesa deixarà de ser. Saben que s'imposarà la feina, les desaparicions, els horrors, la repetició de les rutines». Los habitantes de los campos, gregarios como el pulgón, han de decidir si se adaptan o se rebelan, o si únicamente analizan. El horizonte de posibilidades parece limitado a vivir en campos de fresas por siempre, como cantaban los Beatles. La opacidad de Res no és real resulta tan elevada que podría ser un guion de Franz Kafka para una película de Night Shyamalan.

RES NO ÉS REAL
David Gálvez
Les Males Herbes. 129 págs. 13 €