dilluns, 16 de maig del 2011
dimecres, 6 d’abril del 2011
divendres, 1 d’abril del 2011
Iñaki Rubio presenta
La penya es mou. Andorra és com una olla a pressió de possibilitats i concrecions. El novembre (va ser el novembre?) vam publicar el número 1 de la revista Portella. Un membre del col·lectiu, Manel Gibert, va treure al mercat un excel·lent poemari titulat Blaus a la deriva no fa gaire. Diu que altres membres-escriptors del col·lectiu tenen també llibres interessants al calaix. De fet, em consta que Joan Peruga ha escrit una magnífica novel·la centrada en alguns personatges i circumstàncies de la nissaga dels Areny-Plandolit. S'està acabant de tancar, d'altra banda, el número 2 de Portella, que serà presentat aviat en el marc de la capitalitat de la cultura catalana d'Escaldes-Engordany el proper 26 de maig.
Ara, però, li toca el torn a l'Iñaki Rubio, un altre portellà insigne. El llibre, que es presentarà el dia 6 d'abril, sembla una novel·la o una sèrie de relats connectats estranyament o una sèrie de variacions, ecos i deconstruccions d'una sèrie de temes. Si voleu entendre alguna cosa, però, haureu de comprar el llibre i llegir-lo.
Veniu a la presentació, s.v.p. L'Iñaki us ho agrairà. I jo també.
Compreu cultura.
Consumiu lletres autòctones de qualitat.
No sigueu rancis!
divendres, 19 de novembre del 2010
diumenge, 3 d’octubre del 2010
Crepuscle
Cliqueu damunt la imatge per llegir-la millor, Mr. Magoos!
Qui tindrà el valor, ara, de dir-me que mai faig res. "Ja no publiques mai res, oi?". "Fa temps que només penges les teves sortides en bici als blogs; ja no se sap res de tu." Etcètera etcètera. Mireu que faig, avui; us regalo un poema que m'han deixat en préstec! Altrament, us faig el favor de deixar-vos llegir en primícia un text que es presenta al públic aquest dijous que ve. Heus-lo aquí:
CREPUSCLE
Volem ser trapezistes, anhelant,
alhora, l’abraçada d’una xarxa
protectora al final de la caiguda;
busquem parcs temàtics per oblidar;
ens tornem diletants, conjuguem verbs
en la dolça lleugeresa del ser,
postulem la substantia, entenem
els lapses com espais eterns; neguem
l’estropell de les partences; fem veure
que ens banyem, una vegada i una altra,
recusant Heràclit, al mateix riu
metafísic; ens atansem a platges
desolades i ens enfilem al mur
de l’esperança, veiem els camps erms
que haurem de travessar; perpetuem
les pulsions, els suïcidis lents;
comptem infinitèsims entre Aquil·les
i la tortuga —encara Zenó—;
ens endinsem en el vast estuari
del crepuscle fins que ens asserenem,
mentre es va fent fosc i rebem carícies
d’unes mans, d’uns llavis... tot escoltant
el quartet de Ravel, aquell nocturn
Volem ser trapezistes, anhelant,
alhora, l’abraçada d’una xarxa
protectora al final de la caiguda;
busquem parcs temàtics per oblidar;
ens tornem diletants, conjuguem verbs
en la dolça lleugeresa del ser,
postulem la substantia, entenem
els lapses com espais eterns; neguem
l’estropell de les partences; fem veure
que ens banyem, una vegada i una altra,
recusant Heràclit, al mateix riu
metafísic; ens atansem a platges
desolades i ens enfilem al mur
de l’esperança, veiem els camps erms
que haurem de travessar; perpetuem
les pulsions, els suïcidis lents;
comptem infinitèsims entre Aquil·les
i la tortuga —encara Zenó—;
ens endinsem en el vast estuari
del crepuscle fins que ens asserenem,
mentre es va fent fosc i rebem carícies
d’unes mans, d’uns llavis... tot escoltant
el quartet de Ravel, aquell nocturn
de Borodin, un adagio de Britten...
i ens anem adormint, sentint la pluja
i el vent, el murmuri incessant del temps.
i el vent, el murmuri incessant del temps.
I perquè no em digueu allò tan suat, que sé que em voldreu dir, estimats lectors, amics i semblables...
I perquè no em vingueu amb allò de "però el poema no és teu; és del Manel Gibert... On és el mèrit de fer un apunt com aquest?"...
Us proposo, tot seguit, dues versions travestides del text de Gibert. Vull creure que són les primeres dues traduccions d'algun poema d'aquest llibre (Blaus a la deriva, Editorial Andorra, 2010): al castellà i a l'anglès.
Espero que el poeta, que ha polit paraules i lluentors durant mesos, em permeti aquesta feina ràpida i grollera, entesa només en el context del prêt a porter de la blogosfera.
CREPÚSCULO
Queremos ser trapecistas, anhelando,
a la vez, el abrazo de una red
protectora al final de la caída;
buscamos parques temáticos para olvidar;
nos volvemos diletantes, conjugamos verbos
en la dulce levedad del ser,
postulamos la substantia, entendemos
los lapsos como espacios eternos; negamos
el estropicio de las partidas; fingimos
que nos bañamos, una y otra vez,
recusando a Heráclito, en el mismo río
metafísico; nos acercamos a playas
desoladas y nos trepamos al muro
de la esperanza, vemos los campos yermos
que deberemos atravesar; perpetuamos
las pulsiones, los suicidios lentos;
contamos infinitésimos entre Aquiles
y la tortuga –Zenón, aún-;
nos adentramos en el vasto estuario
del crepúsculo hasta que nos serenamos,
mientras va oscureciendo y recibimos caricias
de unas manos, de unos labios... escuchando
el cuarteto de Ravel, aquel nocturno
de Borodin, un adagio de Britten...
y nos vamos durmiendo, sintiendo la lluvia
y el viento, el murmullo incesante del tiempo.
TWILIGHT
We want to be trapeze artists, yearning,
at the same time, for the embrace of a protective net
at the far end of the fall;
we look for theme parks to forget;
we become dilettanti, conjugate verbs
in the sweet lightness of being,
we propose the substantia, understand
lapses as eternal spaces, refuse
the mess of departures; we pretend
to bathe once and again,
objecting Heraclitus, in the same metaphysical
river; we approach desolate beaches and climb up the wall
of hope and see the wasted fields
we shall have to cross; we maintain
the urges, the slow suicides;
we count infinitesimals between Achilles
and the tortoise -still Zeno-;
we go into the vast estuary
of twilight until we calm down,
as it gets dark and we obtain the fondling
of hands, of lips... while listening to Ravel's quartet, to that nocturne
by Borodin, to an adagio by Britten ...
and we start falling sleep, feeling the rain
and the wind, the ceaseless murmur of time.
Queremos ser trapecistas, anhelando,
a la vez, el abrazo de una red
protectora al final de la caída;
buscamos parques temáticos para olvidar;
nos volvemos diletantes, conjugamos verbos
en la dulce levedad del ser,
postulamos la substantia, entendemos
los lapsos como espacios eternos; negamos
el estropicio de las partidas; fingimos
que nos bañamos, una y otra vez,
recusando a Heráclito, en el mismo río
metafísico; nos acercamos a playas
desoladas y nos trepamos al muro
de la esperanza, vemos los campos yermos
que deberemos atravesar; perpetuamos
las pulsiones, los suicidios lentos;
contamos infinitésimos entre Aquiles
y la tortuga –Zenón, aún-;
nos adentramos en el vasto estuario
del crepúsculo hasta que nos serenamos,
mientras va oscureciendo y recibimos caricias
de unas manos, de unos labios... escuchando
el cuarteto de Ravel, aquel nocturno
de Borodin, un adagio de Britten...
y nos vamos durmiendo, sintiendo la lluvia
y el viento, el murmullo incesante del tiempo.
TWILIGHT
We want to be trapeze artists, yearning,
at the same time, for the embrace of a protective net
at the far end of the fall;
we look for theme parks to forget;
we become dilettanti, conjugate verbs
in the sweet lightness of being,
we propose the substantia, understand
lapses as eternal spaces, refuse
the mess of departures; we pretend
to bathe once and again,
objecting Heraclitus, in the same metaphysical
river; we approach desolate beaches and climb up the wall
of hope and see the wasted fields
we shall have to cross; we maintain
the urges, the slow suicides;
we count infinitesimals between Achilles
and the tortoise -still Zeno-;
we go into the vast estuary
of twilight until we calm down,
as it gets dark and we obtain the fondling
of hands, of lips... while listening to Ravel's quartet, to that nocturne
by Borodin, to an adagio by Britten ...
and we start falling sleep, feeling the rain
and the wind, the ceaseless murmur of time.
dijous, 13 d’agost del 2009
Paisatge inacabat (explicació)
El text que ahir vaig titular "Paisatge inacabat" va ser escrit a demanda d'una artista plàstica. Vistos algun esbós i un sol gravat i ateses les explicacions i els plans de la noia, vaig escriure el fragment de text publicat ahir. Passats uns dies, no vaig seguir escrivint perquè no sabia quina reacció tindria l'artista davant del text. Vaig preferir aturar-me, forçar-me a parar, per prudència. Jo ja era abuixat. Si per mi haguera estat, la cosa s'hauria convertit en un segon Prosa del observatorio. Ja havia assimilat el seu projecte, estudiat mapes, mirat i fet fotos, rumiat força. Seguir escrivint hagués estat el més fàcil. Vaig parar, però. La resposta de la mossa va ser primer silenci, després evasives i finalment, quan la vaig placar i immobilitzar i demanar què collons pensava del text, la confessió que "no era el que ella esperava".Quina valentia, quina generositat d'esperit! No era el que ella esperava! Ella esperava? Ella esperava! Ella. I jo? Jo, que previ al projecte no la coneixia personalment de res i que la trobava, de lluny, força carrinclona... Jo, que només havia vist amb cert disgust una de les seves obres passades en un catàleg... Jo, que m'havia deixat entabanar malgrat el seu discurs caòtic i temptatiu perquè no m'agrada dir no a gent que fan o volen fer coses: emprenedors, artistes, escriptors... Jo, que em vaig haver de convèncer de les parts bones (que n'hi havia!) del projecte de l'artista per tirar endavant i buscar la manera de fer un text correctet... Jo, ara, em veia rebutjat!? Oh, l'ego! Oh, el sentiment tràgic! Oh, les ínfules de superioritat! Oh, els plans de venjança i assassinat mai implementats!
Ja menys en conya, sí que vaig trobar curiós que algú amb tant poc bagatge a les mans es permetés ser tan poc intel·ligent i generosa amb algú altre que havia fet un esforç que ara resultaria una inversió perduda. Vaig trobar curiosa l'exigència amb l'obra aliena d'algú que només tenia dues fotos enganxades amb cel·lo en un quadern, un parell d'idees (potencialment bones, això sí) i un únic gravat (fluixíssim) d'una pretesa sèrie que s'havia d'incorporar a un muntatge-instal·lació més gran. Molt poca flexibilitat quan, de fet, el text que jo li regalava li obria noves maneres d'encarar i donar suport al seu propi discurs plàstic (encara per definir). Poca autenticitat quan va ser ella qui em va venir a buscar perquè una amiga comuna va recomanar-li que parlés amb mi i volia "dur a terme un projecte interdisciplinari".
I una merda! El que realment volia és que li escrivís unes historietes que ella tenia nebulosament concebudes però no sabia escriure: relats mig fantàstics d'una terra mitològica probablement farcida de criatures del bosc, dels rius, de les muntanyes (follets, menairons, goges agafades des de la perspectiva tova i carrinclona de la botigueta de souvenirs cutres). I es va trobar que no. Que jo no li vaig fer un text a mida. No a la mida del que ella em proposava. Va resultar que, com escriptor, vaig interpretar les fotos i el gravat i els plans que m'havia explicat. No li vaig fer el relat de la noia que va morir ofegada dins d'un toll (es va suïcidar perquè la perseguien uns homes dolents i va preferir llançar-se al fons de les aigües negres abans que ser violada en grup) i que ara s'apareix a la zona entre Molleres i Meritxell la nit de Sant Joan si entrelluques els ulls des de el camí de les Pardines. Ho hagués pogut fer perfectament. Ja ho veieu. No desmereixo aquesta mena de relat. No descarto posar-m'hi algun dia, mai se sap. El cas és que no va ser això que vaig escriure aquella vegada. I a l'artista que no feia art (jo ja havia rumiat i fet el text i esperat setmanes la seva resposta i ella encara no havia avançat ni gota, seguia amb les dues fotos enganxades amb cel·lo i les dues idees al tupí) no se li acut res més que dir-me que "no era el que ella esperava".
En fi, llàstima. Perquè jo hi hagués seguit treballant amb ganes. Hagués acabat el text, acceptat propostes, revisat, fet esmenes, corregit. Potser ella hagués fet un segon gravat i un tercer i hagués acabat realitzant el muntatge que pretenia fer amb mapes i caixes i expositors. Potser jo l'hagués convençuda que afegís les fotos inicials al projecte. Potser hagués proposat que amb tot el material plàstic (fotos prèvies, esquetxos, gravats, mapes, fotos de l'exposició o instal·lació) més el meu text féssim un llibre. Potser. O potser no.
En fi, per aquí a prop teniu les paraules que van quedar surant en alguna bassa i que ahir vaig retrobar. Penjar-les aquí és reivindicar-les una mica, discretament. Després ja tornaran a surar allí on pertoqui.
dimecres, 12 d’agost del 2009
Paisatge inacabat
Aquest paisatge es pot mirar de diverses formes.
Res no és el que sembla.
Res no és només el que és.
Hi ha, també, les potencialitats amagades.
Tot depèn de l’exposició, dels angles, de la mirada.
A la foto o a través dels binocles, podem concentrar-nos en la vall, en els cims, en la foscor que comença a imposar-se, en la claredat que encara perviu, en els llums.
Podem destriar fins el moment en què el paisatge destriï per nosaltres.
Podem triar la foto, que és un facsímil de la realitat o la realitat mateixa.
Podem fer atenció als núvols, a la neu que empolsima les muntanyes del fons, a les carreteres, a allò que queda amagat de la llum.
Hi ha el que veiem.
L’espectacle mostrat.
La panoràmica.
Hi ha des d’on mirem.
El punt de partida, l’origen, l’arrel de la mirada.
Amagades darrere la càmera, sota els peus del fotògraf, darrere les lents dels prismàtics, hi ha tantes realitats com davant seu.
Qui diu fotògraf diu caçador, caminador, pintor, poeta.
En uns rocs vora una canal pregona, a la part invisible o obscura de la imatge, s’oculten signes i realitats rellevants.
És així que al cap d’hores, setmanes o anys el cervell intueix uns cabells a Meritxell.
Uns cabells dibuixats amb llum de fanal.
Imaginem, suposem, intuïm una figura que al principi pensem impossible de representar sobre un plànol bidimensional a la manera tradicional.
Arribats a aquest punt de vista, convençuts per complet, seduïts del tot, potser puguem imaginar, inventar, desenterrar: una mà que es recolza prop de Sant Romà, una cama que neix al Roc de la Salve, una figura que és asseguda damunt del Roc de la Garganta, al fons de la vall, entre les Bordes de Montalarí i les del Lloset, una altra cama estilitzada que sembla planar per damunt del Mollar, resolent-se en peu vora la Borda de les Pardines.
Captem parcialment. Comprenem més aviat una successió de mampares, de cortines, de decorats retallats, de peces. Vistos des de l’òptica adequada, aquests pedaços creen gairebé la il·lusió d’una figura coherent.
Una nina que apareix del no-res. Una forma que no era allí fa unes dècades o uns segles. Una silueta informe pels ulls desentrenats i feta de les cicatrius de carreteres i camins, de rocs, de rius, de cases i bordes, de llums, d’ombres i núvols.
Una tendència, un contorn entrellucat que s’alça o reposa entre les bromes.
Capil·lars, vetes, venes, torrents, rierols, vasos sanguinis, rius, allaus, despreniments, tarteres, dolls.
Naixement, gestació, principi, concepció, invenció: vida.
Ensorrament, defunció, eliminació, destrucció: mort.
Fluxos i refluxos.
Cicles.
Desordre de coordenades.
Desnivell de línies.
Mapes més grans que el territori que representen.
Microscopis atòmics.
Telescopis nuclears.
Altituds ínfimes.
Mesures desmesurades.
Cotes subcutànies.
I si el que hi ha sobre el territori (un roc, una canal, una vaca, una mosca) es pogués traduir en un dibuix de punts?
I si els elements que conformen el territori es poguessin dibuixar al cel?
Unir els punts amb línies.
Crear constel·lacions noves.
Un punt: l’oratori que hi ha a tocar de Meritxell, al principi del camí de Prats.
Un altre punt: l’altre oratori que hi ha al mateix camí, una miqueta més amunt.
Un tercer punt: la creu de més enllà.
Estels i punts de llum que imiten la realitat terrenal.
Estrelles i galàxies que suggereixen realitats diferents a les originals.
Aquest dibuix sembla un isard, aquestes
dimarts, 11 d’agost del 2009
Cartas muertas, nou blog?
Aquest blog en què ara sou va néixer per acollir els articles que anava publicant a la premsa andorrana, sobretot durant l'any que vaig perpetrar la columna setmanal "Faves tendres" al BonDia Andorra (tot el 2008). Hi vaig anar penjant també articles previs o simultanis apareguts a El pont d'Aixovall, Diari d'Andorra o Viure als Pirineus (2006-2009).Vaig aprofitar aquest calaixet per publicar tambe relats curts no premiats (¿2007-2009?). Els dos grans clàssics, amb dues participacions per barba són: el concurs de contes de Nadal de la Biblioteca Pública del Govern d'Andorra i el de literatura exprés.
Després va venir la col·laboració amb l'insensat de l'Antoni Caus, que durant la temporada 2008-2009 em va demanar que llegís "el que vulgués" per la secció "La idea" del seu programa de ràdio El somriure de la Medusa. Evidentment, vaig fer de tot menys aportar i llegir idees. L'experiència em va servir per desenterrar i de vegades maquillar vells cassigalls dels quals no m'avergonyia del tot. Alguns dels textos eren ja majors d'edat i podien per tant tenir carnet de conduir, feines precàries, ex parelles, fills, problemes amb la beguda, etc. Vida pròpia, vaja. Jo els he anat observant entre crític i benèvol i me n'he mirat de desentendre una mica; només fins on un pare és capaç de fer-ho.
Fins aquí, la primera part de la vida d'aquest blog. La majoria, textos breus publicats o radiats. Alguns, relats inèdits no premiats.
La segona època, quan ja no hi ha producció regular en premsa, s'inicia quan tinc la pensada d'anar penjant lliuraments de la meva novel·leta Res no és real. La idea no era dolenta; la realització penso que sí. Aprofito per agrair a l'únic lector més o menys constatable de la iniciativa, l'Albert Roig, la seva bona fe.
Ara tinc la idea de fer el mateix que amb Res no és real també amb la primera novel·la que vaig escriure: Cartas muertas. És en castellà, amb la qual cosa em plantejo si no valdria la pena obrir un nou blog especial. D'altra banda, ja en tinc uns quants de blogs... Més diversificació potser impliqui menys efectivitat. Tanmateix, potser fóra bo deixar aquest blog David Gálvez Casellas aparcadet aquí tal i com està avui, latent, i començar una nova aventura en una altre lloc... Mmmmm! Rumiando espero, la decisión que quieroooo!
TO BE CONTINUED
diumenge, 21 de juny del 2009
dissabte, 30 de maig del 2009
Les noies del Bus Exprés (extended version)
Comencem amb una citació de Pla que el Marc Cortès ha penjat recentment al Diccitionari:
Introducció: the making of
Fa unes setmanes ja vaig penjar aquí una part del text que avui reprodueixo totalment. La versió de l'altre dia, segons es miri, n'era un extracte.
De fet, però, només era un simple text mutant. Un text mutant o un refregit o una reinterpretació o un plagi camuflat. La terminologia depèn un pèl de la força moral que la suporti. En el meu cas, el plagi no requeria de l'erudició de què en Pla feia esment. El meu era un simple text mutant d'un poema original de l'Oliverio Girondo que es diu "Exvoto" (el podreu trobar al Cinc cèntims, on el vaig publicar fa temps).
Més històries de la mili de l'escriptor: vaig llegir el fragment al programa de ràdio El somriure de la Medusa de l'Antoni Caus el 19 de febrer.
Més: aquest text el vaig presentar a un concurs. Ja és el segon any que m'hi presento. L'any passat amb un altre text mutant ("Continuïtat de les rotondes"), aquell cop amb excusa original de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques"). Podem parlar de fiascos, d'intents frustrats, etc. O podem posar-nos tranquils, com se sol dir a Andorra, i anar fent. No negaré, però, que sempre que participes en un d'aquests jocs és perquè en el fons penses que tens alguna opció, per minúscula que sigui. En aquest cas, tampoc no calia guanyar. Ara bé, m'hagués fet il·lusió que em triessin com un dels deu finalistes i em publiquessin en el llibre recull... Ja és la segona vegada que no em trien dels deu primers. M'ho hauré de començar a fer mirar. Potser cal deixar de provocar accidents de trànsit en què intervenen els autobusos de la línia que s'anuncia al premi? Potser cal deixar d'escriure texts pujadets de to en què alguna passatgera és mirada d'una manera políticament incorrecta en un clípol de la companyia que anuncia el premi? Potser cal, simplement, escriure millor?
L'estupend Marc Cortès em va revisar el relat i me'n va fer la crítica ultratècnica (que us estalvio) i megaliterària (que us enganxo). Un cop més, gràcies, Marc!
La meva resposta no va ser menys hiperculta (ep, que jo quan em pico...):
Podria escriure cada dia una entrada de dietari que parlés d’una tipologia diferent de passatger del Bus Exprés: sobre els jubilats que preferirien un transport menys diligent; sobre els adolescents que entre riures i provocacions van cap a l’institut en grupets; sobre les parelles d’amigues que es dirigeixen al centre d’Andorra amb la idea de fer esclatar la targeta. Podria escriure també sobre alguns individus, espècimens de les diverses tipologies que acabo de mencionar, als quals em dedico a observar de manera sistemàtica: el padrí, vidu de fa dos anys i tres mesos, que es desplaça cada tarda fins a Sant Julià per fer la partida de botifarra —i un parell de gotets de vi— amb tres companys; el jove insegur que mira d’anar vestit com si fos el surfista més informal, l’skater més desimbolt, però que no pot evitar desprendre una flaire de postís que es barreja amb la pròpia suor axil·lar; la noia que fa dues nits es va allitar amb un ex de la seva companya de trajecte i millor amiga, i no sap com dir-li-ho. De tots aquests tipus en guardo un munt d’impressions i esquetxos en diversos blocs. Avui, però, no toquen. Aquest apunt íntim va més enllà de les observacions fredes, de la descripció dels gestos o de les robes, de la simple anotació del vocabulari emprat.
Parlaré de les noies del Bus Exprés, d’ulls de sucre caramel·litzat, de pells brunes i tibants, que es recullen els cabells en cues que ressalten les seves natges en un xiuxiueig de brisa entre pollancres.
Les noies del Bus Exprés passegen amunt i avall dels passadissos, s’asseuen com fent veure que no saben que tothom les percep, com si les aixecades de barbeta, les caigudes de parpella, les revolades de cabells no fossin terratrèmols, com si els estremiments que provoquen amb els malucs, amb les sines no desestabilitzessin l’autobús en cada rotonda.
De vegades són dues i quan baixen del Bus Exprés van de bracet, transmetent-se energia sexual recíproca, com dinamos, com generadors eòlics gegants. I si algú les mira al fons dels ulls ha d’acabar apartant la vista, per valent que es cregui. I si algú les mira al fons dels ulls elles es posen el bust a lloc amb un gest casual i desinhibit, se l’alcen i posicionen, de pura emoció, de pures ganes que qui se les mira abaixi la mirada i puguin sortir volant plegats, agafats tots d’una mamella com si anessin en zepelí.
I a la tarda estenen les natges, els llavis, les turgències al reflex de les finestres del Bus Exprés. I el retorn que els fa el vidre coincideix exactament amb la nostra mirada: despreses de les bruses i faldilletes enrojolades en sentir-les nues i joves i agitades.
I als vespres comparteixen una conversa absent amb aquella senyora que coneix sa mare i que s’ha assegut al seient del costat mentre imaginen com serà el moment en què estirin la mà per demanar que s’aturi l’autobús i mostraran l’aixella, mentre es demanen si se’ls encendrà el sexe com una bombeta de cent watts quan s’alcin cap a la porta i els homes emetin mentalment frases d’admiració i proeses silencioses.
Les noies del Bus Exprés pateixen pensant que se’ls marciran els pits, que se’ls botiran les cames, que se’ls faran malbé els genitals si no saben aprofitar l’anhel que perceben en els homes i que tant les caldeja, malgrat que sovint se’n voldrien desempallegar com d’unes mitges suades, com d’uns sostenidors que tiben massa, com d’unes extensions capil·lars supèrflues. Voldrien despullar-se i tenir el valor de rascar-se a fons, de magrejar-se, de tocar-se. Voldrien —però no poden!— desenganxar-se les cames lisèrgiques, els caps fluorescents, les costelles bumerang i llençar-ho tot plegat, llançar-se a si mateixes en bocinets als peus de tots els embadalits passatgers que pugen i baixen del Bus Exprés i les desitgen sense pausa ni esperança.
El plagi. Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res —ni un borrall.
Notes disperses (1969)
Introducció: the making of
Fa unes setmanes ja vaig penjar aquí una part del text que avui reprodueixo totalment. La versió de l'altre dia, segons es miri, n'era un extracte.
De fet, però, només era un simple text mutant. Un text mutant o un refregit o una reinterpretació o un plagi camuflat. La terminologia depèn un pèl de la força moral que la suporti. En el meu cas, el plagi no requeria de l'erudició de què en Pla feia esment. El meu era un simple text mutant d'un poema original de l'Oliverio Girondo que es diu "Exvoto" (el podreu trobar al Cinc cèntims, on el vaig publicar fa temps).
Més històries de la mili de l'escriptor: vaig llegir el fragment al programa de ràdio El somriure de la Medusa de l'Antoni Caus el 19 de febrer.
Més: aquest text el vaig presentar a un concurs. Ja és el segon any que m'hi presento. L'any passat amb un altre text mutant ("Continuïtat de les rotondes"), aquell cop amb excusa original de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques"). Podem parlar de fiascos, d'intents frustrats, etc. O podem posar-nos tranquils, com se sol dir a Andorra, i anar fent. No negaré, però, que sempre que participes en un d'aquests jocs és perquè en el fons penses que tens alguna opció, per minúscula que sigui. En aquest cas, tampoc no calia guanyar. Ara bé, m'hagués fet il·lusió que em triessin com un dels deu finalistes i em publiquessin en el llibre recull... Ja és la segona vegada que no em trien dels deu primers. M'ho hauré de començar a fer mirar. Potser cal deixar de provocar accidents de trànsit en què intervenen els autobusos de la línia que s'anuncia al premi? Potser cal deixar d'escriure texts pujadets de to en què alguna passatgera és mirada d'una manera políticament incorrecta en un clípol de la companyia que anuncia el premi? Potser cal, simplement, escriure millor?
L'estupend Marc Cortès em va revisar el relat i me'n va fer la crítica ultratècnica (que us estalvio) i megaliterària (que us enganxo). Un cop més, gràcies, Marc!
Ja m'has fotut calent de bon matí. El conte m'agrada, però hi trobo a faltar una mica d'acció. No ho sé, potser al narrador li hauria de passar alguna cosa.És obvi: el Marc tenia raó. No per allò de l'escalfament, sinó perquè el conte no era un conte sinó un poema reciclat amb una mínima excusa prologal (digues-li'n introductòria, va) de pa sucat amb d'oli de gira-sol.
La meva resposta no va ser menys hiperculta (ep, que jo quan em pico...):
Moltes gràcies, Marc! Sé que tens tota la raó amb això de la trama. Podria eliminar el primer tros i deixar directament la part en què es descriuen les noies... No caldria ni el dietari, ni el narrador (que no l'és), ni cap excusa argumental. Passa que si no ho feia així em quedava una cosa molt minvada.Desenllaç: deixem-nos de paraliteratura i anem al text itself
En homenatge a O.G.
Podria escriure cada dia una entrada de dietari que parlés d’una tipologia diferent de passatger del Bus Exprés: sobre els jubilats que preferirien un transport menys diligent; sobre els adolescents que entre riures i provocacions van cap a l’institut en grupets; sobre les parelles d’amigues que es dirigeixen al centre d’Andorra amb la idea de fer esclatar la targeta. Podria escriure també sobre alguns individus, espècimens de les diverses tipologies que acabo de mencionar, als quals em dedico a observar de manera sistemàtica: el padrí, vidu de fa dos anys i tres mesos, que es desplaça cada tarda fins a Sant Julià per fer la partida de botifarra —i un parell de gotets de vi— amb tres companys; el jove insegur que mira d’anar vestit com si fos el surfista més informal, l’skater més desimbolt, però que no pot evitar desprendre una flaire de postís que es barreja amb la pròpia suor axil·lar; la noia que fa dues nits es va allitar amb un ex de la seva companya de trajecte i millor amiga, i no sap com dir-li-ho. De tots aquests tipus en guardo un munt d’impressions i esquetxos en diversos blocs. Avui, però, no toquen. Aquest apunt íntim va més enllà de les observacions fredes, de la descripció dels gestos o de les robes, de la simple anotació del vocabulari emprat.
Parlaré de les noies del Bus Exprés, d’ulls de sucre caramel·litzat, de pells brunes i tibants, que es recullen els cabells en cues que ressalten les seves natges en un xiuxiueig de brisa entre pollancres.Les noies del Bus Exprés passegen amunt i avall dels passadissos, s’asseuen com fent veure que no saben que tothom les percep, com si les aixecades de barbeta, les caigudes de parpella, les revolades de cabells no fossin terratrèmols, com si els estremiments que provoquen amb els malucs, amb les sines no desestabilitzessin l’autobús en cada rotonda.
De vegades són dues i quan baixen del Bus Exprés van de bracet, transmetent-se energia sexual recíproca, com dinamos, com generadors eòlics gegants. I si algú les mira al fons dels ulls ha d’acabar apartant la vista, per valent que es cregui. I si algú les mira al fons dels ulls elles es posen el bust a lloc amb un gest casual i desinhibit, se l’alcen i posicionen, de pura emoció, de pures ganes que qui se les mira abaixi la mirada i puguin sortir volant plegats, agafats tots d’una mamella com si anessin en zepelí.
I a la tarda estenen les natges, els llavis, les turgències al reflex de les finestres del Bus Exprés. I el retorn que els fa el vidre coincideix exactament amb la nostra mirada: despreses de les bruses i faldilletes enrojolades en sentir-les nues i joves i agitades.
I als vespres comparteixen una conversa absent amb aquella senyora que coneix sa mare i que s’ha assegut al seient del costat mentre imaginen com serà el moment en què estirin la mà per demanar que s’aturi l’autobús i mostraran l’aixella, mentre es demanen si se’ls encendrà el sexe com una bombeta de cent watts quan s’alcin cap a la porta i els homes emetin mentalment frases d’admiració i proeses silencioses.
Les noies del Bus Exprés pateixen pensant que se’ls marciran els pits, que se’ls botiran les cames, que se’ls faran malbé els genitals si no saben aprofitar l’anhel que perceben en els homes i que tant les caldeja, malgrat que sovint se’n voldrien desempallegar com d’unes mitges suades, com d’uns sostenidors que tiben massa, com d’unes extensions capil·lars supèrflues. Voldrien despullar-se i tenir el valor de rascar-se a fons, de magrejar-se, de tocar-se. Voldrien —però no poden!— desenganxar-se les cames lisèrgiques, els caps fluorescents, les costelles bumerang i llençar-ho tot plegat, llançar-se a si mateixes en bocinets als peus de tots els embadalits passatgers que pugen i baixen del Bus Exprés i les desitgen sense pausa ni esperança.
dimarts, 31 de març del 2009
Un fantasma del passat
Avui m'he buscat a Google. Ho faig de tant en tant per saber quants resultats obtinc, xafardejar, veure la meva traça a Internet (la meva identitat virtual o digital). Una qüestió d'ego barrejada amb una de curiositat. He trobat això (pàgina 50):
dimarts, 30 de desembre del 2008
Homenatge a Brossa: núm. 7
David: Què saps, del Brossa?
PGA: Sap squared slobs.
David: No, vull dir de Joan Brossa, poeta.
PGA: Jovial and ponderous bloaters.
David: Bloaters?
PGA: Sob alert.
David: Alerta de plor?
PGA: Patrol leader.
David: Joan Brossa i Cuervo
PGA: Voracious, saner job.
David: Saps que li fem un homenatge, oi?
PGA: Misshape of uneloquent image.
David: Deformació d'una imatge poc eloqüent?
PGA: Queer, damn-fool, dogmatic patience.
David: Deus estar de broma!
PGA: O Dear Me! Absurdest.
David: L'absuditat és mútua.
PGA: I am a sad butt lust.
David: Això em passa...
PGA: I am a sex sap.
David: per enraonar amb un programa...
PGA: Purer banana rampager moron.
David: que genera anagrames...
PGA: Queer am as a gangrene.
David: amb el que li dius.
PGA: Idle qua sublime.
David: Apa, adéu!
PGA: A Padua.
Això no és un poema 1
PGA: Sap squared slobs.
David: No, vull dir de Joan Brossa, poeta.
PGA: Jovial and ponderous bloaters.
David: Bloaters?
PGA: Sob alert.
David: Alerta de plor?
PGA: Patrol leader.
David: Joan Brossa i Cuervo
PGA: Voracious, saner job.
David: Saps que li fem un homenatge, oi?
PGA: Misshape of uneloquent image.
David: Deformació d'una imatge poc eloqüent?
PGA: Queer, damn-fool, dogmatic patience.
David: Deus estar de broma!
PGA: O Dear Me! Absurdest.
David: L'absuditat és mútua.
PGA: I am a sad butt lust.
David: Això em passa...
PGA: I am a sex sap.
David: per enraonar amb un programa...
PGA: Purer banana rampager moron.
David: que genera anagrames...
PGA: Queer am as a gangrene.
David: amb el que li dius.
PGA: Idle qua sublime.
David: Apa, adéu!
PGA: A Padua.
Això no és un poema 1
Homenatge a Brossa: núm. 6
Ingredients
A B C D E F G H I
J K L M N O P Q R
S T U V W X Y Z
Si no en teniu prou amb les majúscules, també podeu fer servir minúscules.
Recepta
- Agafeu els ingredients de més amunt i adobeu-los amb els accents gràfic, dièresis, apòstrofs i signes de puntuació que considereu necessaris. Tingueu seny!
- Un cop adobats (dediqueu-hi unes quantes hores), agafeu l'alfabet resultant i dupliqueu-ne els ingredients que calgui.
- Disposeu i enganxeu tots els ingredients amb clara d'ou damunt d'un foli de massa de pizza.
- Poseu-ho tot plegat al forn durant 10 minutets a uns 200 graus centígrads.
El poema està servit!
Homenatge a Brossa: núm. 4
Objecte trobat 1
Dedicat, a mitges, al figura, ninot o rei (segons es miri) Marc Cortès
Subscriure's a:
Missatges (Atom)