'David Gálvez recull els articles d'opinió del personatge fictici Arseni Sugranyes en un llibre' (AndorraTV)

David Gálvez recull els articles d'opinió del personatge fictici 'Arseni Sugranyes' en un llibre | Andorra Difusió

Arseni Sugranyes va néixer per escriure al diari "Bon Dia". Darrere d'aquest personatge fictici, manllevat d´un article del seu col·lega de professió Albert Villaró, hi trobem David Gálvez. Explica que "el personatge me'l serveix en safata l'Albert Villaró, que s'inventa un articulista escriptor andorrà, crea un personatge i jo li demano si el puc desenvolupar".

I d´aquesta manera Gálvez ens presenta un recull d´articles d´aquest personatge entre els anys 2006 i 2013, una manera de barrejar realitat i ficció del que s´explica i el qui realment ho explica. Considera que "si el que diu és interessant, potser el nom és el de menys".

En aquest llibre, d'Editorial Andorra, hi trobarem el retrat de la realitat andorrana amb crítiques que l´han marcat.Posa com exemple el cas "d'aquell nano que van matar a patades de manera molt violenta fa uns anys" en un text que per ell ha esdevingut "el més important de tots perquè parla d'un fet tràgic que no entenc com no va convulsionar la societat".

Arseni Sugranyes o David Gálvez. Demà será el moment de les presentacions públiques, a la sala d´actes de la Llacuna a les 20h.

Informa: Rosa Alberch Imatge: Meri Bellosta

'Gálvez edita els millors articles del discret Arseni Sugranyes' (Esther Jover, 'El Periòdic d'Andorra', 07/04/16)

L’escriptor publica un volum recopilatori amb textos de l’autor fictici

CULTURA ANDORRA LA VELLA ESTHER JOVER MARTIN

  
 
 

L’escriptor David Gálvez, ahir a la seu de l’editorial Andorra. Autor/a: TONY LARA

Albert Villaró va anomenar, per primera vegada, l’escriptor Arseni Sugranyes en un article que va publicar el Sant Jordi de l’any passat. Villaró explicava com Sugranyes, autor novell, passava el dia del llibre sense pena ni glòria... A un altre escriptor, David Gálvez, li va cridar l’atenció, i va decidir fer d’editor i recopilar una vuitantena d’articles de Sugranyes publicats a la premsa del país entre els anys 2006 i 2013. El resultat és L’obra articulística d’Arseni Sugranyes (editorial Andorra), un volum que acaba de veure la llum, i que es presentarà demà al vespre a la Llacuna.

«És clar que sóc jo», adverteix Gálvez. «Especulo, jugo amb la idea que darrere del pseudònim d’Arseni Sugranyes hi ha un escriptor andorrà, qui sap si el mateix Villaró». Gálvez, autor de Cartes mortes i Res no és real (editorial Males Herbes), es va enamorar del tal Sugranyes i el va manllevar –amb permís– «per crear el personatge». En els seus articles, Sugranyes parla de tot: «De literatura, de cultura, d’art prehistòric, del dia a dia, de fets de la realitat andorrana sense caure en la notícia. Li interessen les paraules, l’etimologia. És molt divers», comenta Gálvez.

Sugranyes publica articles d’opinió en la premsa del país i, com a fotografia, Gálvez ha escollit una fotografia de joventut, en blanc i negre, de Thomas Pynchon (1937), escriptor nord-americà que «no vol sortir mai a les fotos, i amb això juguem».

Els articles de Sugranyes es llegeixen com un relat de ficció. El lector hi veurà el personatge al darrere dels textos i, fins i tot, arribarà a sospitar si és o no real. «Hi ha un personatge darrere, els textos interactuen entre si. És tot un univers», subratlla l’escriptor.

PRIMER SANT JORDI / Després de donar la campanada amb Cartes mortes i Res no és real, Gálvez està «molt content de posar el focus a Andorra». Fins i tot, té ganes de Sant Jordi: «Els dos primers no em feien tanta il·lusió, però ara em ve molt de gust el tracte amb la gent, el contacte amb altres escriptors. M’estic sociabilitzant», bromeja.

De Sugranyes encara se’n pot treure molt de suc. De fet, «ja tinc quasi acabat un llibre amb Sugranyes de protagonista», explica Gálvez. La novel·la sobre l’articulista fictici se centra en dos moments vitals de Sugranyes: la seva vida, als anys 90, quan es prepara per ser escriptor, i l’any 2012, quan està a punt d’eclosionar com a autor, tot i que mai sabrem si arriba a aconseguir-ho. Entre episodi i episodi, també anem coneixent fragments de la tesi doctoral de Sugranyes. Gálvez encara no té lligada la publicació de la novel·la, però Sugranyes té vida per llarg.

HYSTERIOFUNK / A punt de presentar el recull de Sugranyes, Gálvez no para. «Projectes sempre n’hi ha, tinc moltes coses començades, t’avorriria», assegura. D’aquí un parell de setmanes, Gálvez tornarà a ser actualitat amb la presentació del llibre-disc d’Hysteriofunk, un àlbum que inclou textos de Gálvez i il·lustracions d’Àstrid Janer.

El repte per a l’escriptor ha estat majúscul ja que la música d’Hysteriofunk és instrumental, és a dir, no té lletra. Gálvez ha hagut de posar veu  a les composicions d’Oriol Vilella, Òcsra Llauradó, Roger Casamajor i Lluís Cartes. L’autor, però, ha jugat amb avantatge: és seguidor de la banda des de fa temps. El resultat: el 22 d’abril.

'Les propostes andorranes per al Sant Jordi 2016' ('Ara Andorra', 03/04/2016)

Les propostes andorranes per al Sant Jordi 2016

Us proposem una selecció de les novetats literàries andorranes que podreu trobar a les llibreries de cara al 23 d'abril. Enguany, la majoria de títols tendeixen a allunyar-se de la novel·la de ficció i trobem diverses memòries, vivències i reculls

• 

Les propostes andorranes per al Sant Jordi 2016 / M.T.

S'acosta Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa, i com cada any, les prestatgeries de les llibreries es van omplint de les novetats literàries d'enguany. A banda de la literatura en català i castellà del país veí, molts autors andorrans també aprofiten aquesta data per fer-la coincidir amb la publicació de les seves novetats. Aquest any, la majoria de títols locals tendeixen a allunyar-se de la novel·la de ficció i trobem alguns llibres de memòries i vivències, així com reculls de tota mena.

'El ball de la vida', d'Albert Salvadó i Anna Tohà
Els llibreters diuen que serà un dels més venuts aquest Sant Jordi. Narra la història real d'una família encampadana que l'any 1984 la vida els va fer un gir després del greu accident que va patir el seu fill petit, de 4 anys. Escrit a quatre mans entre la mare del nen, Anna Tohà i l'escriptor Albert Salvadó.

'Josep Maria Mas Pons, Pere de l'Oros. Vida política 1960-1991' d'Albert Roig
El llibre, que es presenta aquest dimarts, fa un repàs a la trajectòria política de Josep Maria Mas tant al Comú d'Encamp com al Consell General, centrant-se en temes com el desenvolupament del Pas de la Casa, la creació de Saetde, l'obertura de noves carreteres, la Reforma de les Institucions del 1981, o la visita del copríncep De Gaulle. També explica en primera persona el record dels aiguats del 1937, especialment devastadors a Encamp, que el van marcar tot i tenir només 10 anys.

'L'obra articulística d'Arseni Sugranyes', de David Gálvez
Com el seu títol indica, es tracta d'un recull d'articles de l'escriptor Arseni Sugranyes, un personatge de ficció (o no) que va aparèixer per primera vegada a la llum pública de la mà d'Albert Villaró en un article a l'ARA Andorra. Gálvez en donarà més detalls aquest dimarts durant la presentació de l'obra.

'El Principat d'Andorra. El seient número 184 de l'assemblea general de les Nacions Unides', de Joan Obiols
L'escriptor alturgellenc enceta amb aquest volum la col·lecció 'Viatge universal pel Pirineu', que constarà de deu volums que es publicaran al llarg dels pròxims cinc anys. Començant per Andorra, els llibres se centren en els viatges que ha fet l'autor per diferents zones del Pirineu i les seves converses amb els seus habitants, recollint vivències, anècdotes i testimonis de la gent de cada territori.

'Entrellat d'un consolat', de Benet Pantebre
Un nou llibre de memòries, en aquest cas de Benet Pantebre, que va ser cònsol d'Andorra als anys setanta. L'obra repassa un moment històric de canvis, just abans que Escaldes se separés de la parròquia d'Andorra la Vella, i en què la política no es vivia de la mateixa manera que actualment. De fet, Pantebre explica com va arribar a ser cònsol, no per voluntat pròpia, sinó per la dels que el van incloure a les llistes. L'obra es presentarà el proper 21 d'abril.

'Aspectes de d'art popular d'Andorra', de Sergi Mas
Gràcies al micro-mecenatge, està a punt de sortir a la llum el nou llibre de l'escultor Sergi Mas, un recull d'il·lustracions d'objectes de l'art popular d'Andorra, format per un total de 120 dibuixos originals acompanyats d'un text text explicatiu. L'objectiu del volum és donar a conèixer aspectes de l'art popular del país amb la voluntat de preservar el patrimoni i la identitat andorranes.

'Diccionari Visual d’Andorra', de Pere Moles
El dissenyador andorrà proposa un recull de termes propis d'Andorra, degudament il·lustrats, que formen part de la cultura i el patrimoni del país. Algunes paraules són sobradament conegudes per tothom, d'altres formen part de la història i tradició del país, i fins i tot n'hi ha que no apareixen en cap altre diccionari o que estan en perill d'extinció.

A banda d'aquesta selecció, la llista de novetats andorranes d'enguany es completa amb 'Feliz y con ahorros', d'Omar el Bachiri El Boudouhi; i 'Arbres, arbustos i enfiladisses d'Andorra', publicat pel CENMA. També està previst que Editorial Andorra editi un recull de poesia d'Arnau Pérez Orobitg i un llibre-disc del grup Hysteriofunk. Una altra de les novetats a tenir en compte és el premi Fiter i Rossell 2015, 'La nena de la casa de la bauma' de la terrassenca Maria Encarnació Bellostas. D'altra banda, tot i no ser novetats de Sant Jordi, també es podran trobar a les llibreries la publicació del text original del 'Politar Andorrà' d'Antoni Puig, així com la darrera novel·la d'Albert Villaró, 'La bíblia andorrana' o el nou llibre de l'ambaixador espanyol a Andorra, Manuel Montobbio, 'Búnkeres'.

Per últim, dues curiositats que, malgrat no ser d'autors andorrans, estan relacionades d'una manera o altra amb el país: d'una banda, el darrer llibre de Genís Sinca, 'Malparits', que tracta el tema dels abusos sexuals, i està ambientat a Andorra, on precisament l'autor va treballar com a periodista durant els anys 90. D'altra banda, aquest Sant Jordi també podeu regalar el provocador 'Los del sud us matarem a tots', del personatge fictici Valero Sanmartí, una novel·la ambientada l'any 2032, amb una Catalunya sotmesa sotmesa als andorrans, i amb un format que recorda als populars 'Tria la teva aventura'.

Les novetats més enllà de les fronteres
Evidentment, a banda dels autors andorrans, els llibres més venuts per Sant Jordi acostumen a ser els que més èxit acumulen frontera enfora. Algunes de les moltes novetats són 'Cinco esquinas' de Mario Vargas Llosa, 'La historia de un canalla' de Julia Navarro, 'La legión perdida' de Santiago Posteguillo, 'La víspera de casi todo' de Víctor del Árbol (Premi Nadal), 'El noi de la muntanya' de John Boyne, autor de 'El noi del pijama de ratlles' o 'Tot això ho faig perquè tinc molta por' d'Empar Moliner.

Els llibreters esperen que les vendes d'aquest Sant Jordi -un dia en què es pot facturar fins al 8% del negoci de tot l'any- continuïn amb l'evolució positiva que constaten des de l'inici del 2016.

'Sugranyes' (Albert Villaró, 'Ara Andorra', 07/04/2016)

L’any passat, el dia de Sant Jordi, vaig publicar aquí mateix un article on evocava les patètiques vivències durant la festa del llibre d’un autor de segona fila (o tercera). Era l’Arseni Sugranyes. Havia publicat una novel·la negra a una obscura editorial  —Edicions Filactèria— que va passar amb més pena que no pas glòria, fins al punt que ara no es troba enlloc. Després n’hem anat descobrint més coses.

Es veu que és també poeta, i havia anunciat la seva presència a la fira del Llibre del Pirineu. Hi presentava un llibre, de títol impossible: 'De les meves pruïges o l’aforrament de la baciva'. Confesso que hi vaig anar amb la intenció, un pèl morbosa, de veure qui era aquest personatge singular, per afegir-lo a la caterva de personatges singulars que formen la nostra astènica literatura. Però no s’hi va presentar, i en comptes d’això va organitzar un sidral considerable, amb uns assassinats simulats, un vodevil que ben poca gent va acabar d’entendre. I es va fondre entre el públic.

Però vet aquí que ha reaparegut, de la mà del David Gálvez, que ha fet de marmessor-editor de la seva extensa producció articulística —de la que no en tenia, confesso, notícia. He pogut fullejar el llibre. És un festival de l’opinió intel·ligent i incisiva, un 'capolavoro' en un gènere gairebé maleït, que els 'tycoons' de l’edició confessen que és ruïnós. No se’l perdin. Avui, presentació a la Llacuna. No sé, fins i tot és possible que l’Arseni vingui. D’incògnit, com sempre.

'Accelerant el pas per Sant Jordi' (Alba Doral 'Diari d'Andorra', 28/03/2016)

Està aquí, a les portes, i les editorials del país bullen d’activitat, com és de rigor. Amb ben bé una dotzena de títols entre els produïts al país i els que d’una manera o una altra, sigui per l’autor o per la temàtica i escenari, estan relacionats amb les Valls.

Editorial Andorra desembarca enguany amb tota una flotilla de nous títols, amb la diversitat per bandera. Cinc novetats que presentarà a la fira del llibre el proper 23 d’abril i amb temàtiques que van de la música a la poesia o els viatges. De moment, acaben de presentar a la premsa dos dels llibres: El Principat d’Andorra, el seient número 184 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de Joan Obiols, que inicia la col·lecció Viatge universal pel Pirineu, que publicaran conjuntament amb l’alturgellenca Edicions Salòria. També amb aquest segell han col·laborat per a la Seu d’Urgell. I també l’sketchbook d’Albert Viladés, amb dibuixos de l’artista i textos de Pep Albanell.

Però encara els queden cartutxos. Per començar, David Gálvez Casellas, a qui després de publicar amb Editorial Males Herbes recuperen amb L’obra articulística d’Arseni Sugranyes. Les novetats d’aquesta casa depararan també l’oportunitat de veure la conversió a la poesia de l’artista plàstic Arnau Orobitg, qui publica Distàncies. I, finalment, la música: novament amb Gálvez, que ha escrit els textos que acompanyen el nou àlbum d’Hysteriofunk Andorra i que s’editen en forma de llibre-disc, Forma, en el vintè aniversari de la banda.

També Edicions del Diari d’Andorra dóna a conèixer un dels títols que prepara per a aquest Sant Jordi: Josep Maria Mas Pons, Pere de l’Oros. Vida política 1960-1991, signat pel periodista Albert Roig, qui aprofita la vida del personatge biografiat per examinar els canvis socials, econòmics i institucionals que va viure Andorra en una etapa crucial del segle passat. El volum es presentarà el proper dia 5 en un acte al Consell General.

També en clau d’història d’Andor­ra i relatat per un dels personatges que hi van participar arriba la novetat d’Anem Editors: L’entrellat d’un consolat, treball que recull les memòries de Benet Pantebre, qui va ser cònsol d’Andorra la Vella a la dècada dels setanta. La presentació al públic, el 21 d’abril al Centre de Congressos de la capital.

Mesclant, que dirigeix Àngel Dalmau, també opta per la temàtica biogràfica i els apunts històrics, en aquest cas, amb els records del pare de l’editor com a eix central d’Allò era una altra cosa. I canviant de registre, Els ocells de la Seu, un catàleg fotogràfic de les aus de la zona realitzat en col·laboració amb Aubèr­ria. A banda, tot i que ja té uns mesos de recorregut, el llibre infantil El Tamarro, amb textos d’Agustí Franch.

Pel que fa a segells del país, també Límits té novetat a la cuina: el ja anunciat segon volum de Rainer Lou, que recull la correspondència entre Rainer Maria Rilke i i Lou Andreas-Salomé. Però en aquest cas Sant Jordi no és la seva guerra, un espai massa marcat pels autors mediàtics per concórrer amb un títol minoritari; així que més aviat sortirà al carrer cap al mes de juny.

Després, apunta Miquel Clua (al capdavant del segell amb Marc Miró) es posaran a treballar ja amb el següent projecte: Seahorse, de l’autora índia Janice Pariat, qui va obtenir amb aquesta novel·la el premi més cobejat de les lletres al seu país, The Hindu Literary Prize.

També arriba a les llibreries l’últim premi Fiter i Rossell, editat en aquest cas per la lleidatana Pagès. La nena de la casa de la bauma, de la debutant Maria Encarnació Bellostas.

A banda, els autors del país també presenten les seves novetats. Albert Salvadó reapareix amb El ball de la vida, en col·laboració amb Anna Tohà (ed. Meteora) i David Arrabal torna a apostar pels relats fantàstics. L’ambaixador Manuel Montobbio, en clau d’escriptor, presentarà Búnkeres, reflexions poètiques que edita Icària. I el periodista Genís Sinca ambienta la segona novel·la, Malparits!, a Andorra (Columna).

Ressenya de 'Cartes mortes' de Joan Parunella

Sobre “Cartes mortes”, de David Gálvez

23 DE MARÇ DE 2016

En calent, Cartes mortes, obra de David Gálvez, et pot deixar amb el mateix desconcert amb el que has començat. Un desconcert que no et deixa fred, al contrari. Fora de les seves pàgines, buides de personatges normals i d’una trama concreta, el cap dóna voltes al voltant d’aquesta lectura. Cadascú en traurà coses diferents. El què és segur és que no deixa indiferent.

Aquest llibre, editat per Males Herbes, és el recipient d’unes cartes d’un narrador desconegut que està capficat en buscar explicacions que treguin l’entrellat d’anècdotes biogràfiques de personatges tan estrangers com Duchamp, Hitler, Gombrowitz i d’altres de més nostrats com Dalí o Palau i Fabre. I on apareixen escenaris tan exòtics com Buenos Aires, Alemanya o Bombai i més pròxims com Andorra (en certa mesura també exòtica).

És possible que alguna persona tan marciana com qui envia les cartes quedi igual d’emocionada en descobrir els detalls que aquests personatges rellevants van viure. En el meu cas, com crec que és el de la majoria de gent, no és així tot i que anima a saber més d’aquestes persones. Diferent seria si hi aparegués gent com Georges Remi, Cels Gomis o Josep Zulueta… (cadascú amb els seus cultes a la personalitat personals i íntims).

D’aquesta manera poso distància amb el protagonista i el deixo  en safata per fer-ne judici: És un boig amb la “L” de looser al front? O és un il·lustrat digne d’admirar? A més a més hi ha fragments, crec que en la mida justa, de narrativa poètica que m’han agradat molt i que em familiaritzen d’una manera incòmoda amb el misteriós personatge que escriu. Sí, és contradictori amb el que he dit abans però la complexitat humana ja ho fa aquestes coses.

Mai hagués pensat que una obra tan experimental pogués donar tant bon resultat i això fa adonar-me que escrivint es pot fer qualsevol cosa i explorar terreny desconegut. Els llibres de proximitat poden anar molt més enllà dels contes per infants i literatura excursionista, i en aquest en concret li he agafat molta estima. Per trencador, enigmàtic i inquietant.

Ressenya de 'L'obra articulística d'Arseni Sugranyes' (Andrés Luengo)

DT., 29/03/2016 - 03:30

Però, ¿qui és el tal Sugranyes?

Escrit per: 

A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

“Sugranyes no és cunyat, ni amic, ni company d’oficina d’absolutament ningú. Ni perfils de Facebook, ni berenars literaris. Ni editorials. Ni agents. Només sabem que ha escrit articles durant uns quants anys. I poca cosa més.” Ho diu David Gálvez al pròleg de L’Obra articulística d’Arseni Sugranyes. Ah, sí, i també se sap que Albert Villaró l’esmenta de passada (i amb una mica de mala bava) en un article sobre el Sant Jordi de l’any passat. I que a l’última fira del llibre d’Organyà no va comparèixer a l’anunciada presentació de la seva opera prima, De les meves pruïges o l’aforrament de la baciva. Títol improbable que d’altra banda ningú no ha llegit, que se sàpiga. Tampoc se n’ha vist cap exemplar: ni Casimir Arajol l’ha aconseguit. I no cal que el busquin a Amazon, perquè no l’hi trobaran.

Tant de secretisme li va valer mesos enrere l’hiperbòlic sobrenom de Salinger a l’andorrana, i potser per portar la contrària, a principis de febrer va trencar quasi deu anys de silenci públic: des de llavors el trobaran cada dimarts —avui mateix— a les pàgines d’opinió d’aquest diari. Precisament avui (¿casualitat?) es posa a la venda L’Obra articulística, patracol que recull una vuitantena d’articles a mig camí entre l’acudit, el relat breu, el dietari, l’apunt històric, el perfil biogràfic i la ressenya literària, diu Gálvez, apareguts entre el 2006 i el 2013 en mitjans nacionals tot i que majoritàriament apòcrifs, com ara El pont d’Aixovall, Gaseta d’Andorra, Arrels andorranes, Andorra Avui, Pordo i Papers bibliogràfics.

La primera pregunta és òbvia: ¿valia la pena rescatar de l’oblit un autor a qui ningú no havia trobat a faltar, que no havia deixat més rastre (diguem-ne) literari que una columna de Villaró? Erigit a la vegada en editor i marmessor, Gálvez ho té clar: “No conec personalment Arseni Sugranyes. No sé qui s’amaga rere el pseudònim. No m’interessa la feina detectivesca de mirar de desemmascarar algú que ha preferit passar desapercebut.” El que vol, insisteix, és “fer justícia”, “difondre l’obra” d’un autor “injustament desconegut”. La segona pregunta també és òbvia: ¿tan secret és, el tal Sugranyes? Gálvez insinua —i sembla descartar— la hipòtesi Villaró. Però als articles se li escapen indicis que poden aportar llum sobre la identitat del nostre Salinger: d’entrada, l’estreta relació amb l’escultor Jordi Casamajor, company d’escapades a la recerca de petròglifs, dòlmens i pedres dretes. Per continuar: la sospita que en algun moment de la seva anònima carrera professional Sugranyes va exercir algun càrrec docent al Centre de Formació Professional d’Aixovall. Tercer: la dèria, per no dir-ne monomania, amb el centre esportiu de Sant Julià. I quart, but not least, que el seu sogre es diu Wolfgang Rhenus, que té tres mainades —la més gran, nascuda el 1997 a Frankfurt— i que la seva senyora (la d’Arseni, no la del sogre) és alemanya.

La dèria megalítica (i altres dèries)

Tot plegat —excepte el detall del sogre germànic— permet induir que el tal Sugranyes exerceix com a lauredià. Prou dades per lligar caps i per passar d’una vegada al tall de L’obra articulística, que té el raríssim mèrit en un volum d’aquest origen i condició de constituir un llibre absolutament vigent, de vegades de sorprenent actualitat. Per exemple, quan passa revista als noms de pila pintorescos, amb aquella epidèmia d’is gregues (Yarisleidis, Yenisei, Yosenqui, Yunieski, Yibilanis) que als anys 80 va assolar l’illa de Cuba. L’article (Determinisme nominal?) està datat el juliol del 2008, però avui se li podria afegir perfectament una coda amb els Baracks, Mickjaggers i Rollingstones que —ens hi juguem un peix— naixeran d’aquí nou mesos al Carib. Unes setmanes abans, Sugranyes glossava la caiguda de l’últim (aleshores) tros de pedra a la solana de Santa Coloma, evocava el cas Bon Repòs, demanava responsabilitat als polítics i acabava amb una lapidària i molt oportuna sentència —“Com que ningú va morir, es van reparar els desperfectes, es va mirar cap a una altra banda i ja està; la muntanya avisa, potser que ens l’escoltem una mica”— per poc que recordem el recent desallotjament de 300 veïns del carrer Mestre Xavier Plana de la capital .

L’encanta a Sugranyes la digressió lingüístico-etimològica, a compte per exemple de l’absurda (segons ell) preferència pel terme bloc (davant de blog) de les autoritats lingüístiques catalanes, per concloure de forma clarivident que aquestes “autoritats” semblen buscar més “diferenciar-se de l’entorn que no pas ser lògics en la fixació de neologismes”. Per fi, una mica de sentit comú! És també capaç de dedicar-li tres pàgines, tres, a la grandalla —lliri blanc, giselia, narcís, garlanda, pitxer o... satalia: com els pits rodons que Papasseit canta a Blanca, bruna...!—, i exhibeix tot l’arsenal en la minisèrie que dedica al megalitisme patri (i petri): gràcies al nostre home (i a Pere Canturri, com sempre) molts descobrirem que l’últim menhir andorrà (de passaport) s’aixecava a Sant Cristòfol, entre la Cortinada i Ansalonga, i que cap al 1980 va desaparèixer sense deixar rastre, molt andorran style, potser per reunir-se amb la talla de Meritxell. I parla també de dòlmens —i de paradòlmens!— a Encamp, Sornàs i Bixessarri i, sobretot, redescobreix el menhir de Fra Miquel, del qual només s’ha conservat una xilografia del gravador Eugene Sadoux (1884). S’hi nota, és clar, l’influx de Casamajor.

Sugranyes són molts en un: té una vena monzoniana (el vibrador suec), una altra de ciutadà legítimament desconfiat (¿es reciclen com Déu mana els nostres residus degudament separats?), una altra de compromesa (quan reclama la revisió —a la baixa, és clar— dels anys de residència per accedir a la nacionalitat), i també una d’íntima, santa indignació (quan evoca, en fi, l’infame crim homòfob de Nuno). El tal Arseni és, diguem-ho d’una vegada, un dels grans columnistes del nostre periodisme. A l’altura del Peruga dels Dijous remenats. I tots dos, quina casualitat, els compartim de nou al Bon Dia. Rar privilegi.

Sugranyes i el boom: Cortázar, Bioy i Eloy

L’última, única i fugaç aparició andorrana de Tomás Eloy Martínez es remunta (¿casualment?) a Cartes mortes, el sensacional debut en la ficció de Gálvez. El tal Sugranyes en recupera la primera i nonata versió d’El vuelo de la reina, premi Alfaguara 2002, en què un improbable cònsol argentí és enviat al nostre racó de món —“Me sorprendió que la naturaleza fuera tan espléndida y el país tan feo”, diu—. Retitulat Purgatorio, el relat es va publicar el 2002 al diari El País. A banda de l’autor de Santa Evita, també desfilen pels articles de Sugranyes dues patums més del boom: Cortázar, a compte del Manuscrito hallado en un bolsillo, i Bioy Casares, íntim de Borges, pel viatge andorrà que va girar el 1967.

Presentació de 'L'obra articulística d'Arseni Sugranyes'

Sobre "La Torre dels Russos" per Andrés Luengo

DL., 25/01/2016 - 07:25

La Casa dels Russos: centenari i novel·la

  

Escrit per: 

A. Luengo

“Envoltat dels fructífers castanyers de l’anomenat Enclau de Sant Jordi, mister Warren recordava Boston. [...] Rememorava l’època que va conèixer la joveneta que havia d’esdevenir la seva esposa. [...] Aquests eren els seus records inicials de la Gretchen, la seva musa, interromputs ara per un murmuri que arribava des de diversos racons, una remor de barreig d’aigües. Qui sap si les que davallaven del Brollador del Cóm o les que bullien al peu del salt del Toll de l’Olla. O potser era el clamor proper del riu d’Enclar o el clam llunyà, com de borinot, de la Valira. [...] Va inspirar a fons. Va omplir els pulmons d’aquell aire pirinenc d’una puresa i una frescor que feia dècades que no respirava. Decidí que sí: compraria els terrenys. Aquella Santa Coloma havia de ser per força la veritable i definitiva terra de la prometença”.

Vet aquí el primer fragment de la novel·la encara sense títol que David Gálvez, tocat els últims temps d’una formidable grafomania, té ara mateix entre cella i cella. És de moment un projecte, i abans -ho recordarà el lector- hauran de veure la llum l’obra articulística d’Arseni Sugranyes -que ell mateix s’ha encarregat d’editar- així com el volum miscel·lani de contes, microrelats i proses poètiques que ha titulat Atles de literatura mutant i el llibre-disc amb què Hysteriofunk celebra el 20è aniversari. Un grafòman compulsiu, ¿ho veuen? Però si parlem avui del que encara no mereix altra cosa, adverteix, que el nom d’esborrany, “i encara gràcies”, és perquè el, o millor la protagonista d’aquesta nova aventura literària és la Casa dels Russos, l’edifici projectat a la Margineda per l’arquitecte català Cèsar Martinell -el seu primer encàrrec professional, amb les reminiscències modernistes pròpies del deixeble de Domènech i Montaner i admirador de Gaudí que era- i per compte de Fiske Warren. Sí, home: l’empresari i economista nord-americà que pretenia instal·lar a Santa Coloma una sucursal de la colònia georgista que havia fundat anys abans a Harvard, Massachussets. Tot plegat, un bombonet literari que havia passat sorprenentment desapercebut. Fins ara, és clar.

D’aquell moment epifànic que Gálvez descriu en el fragment d’aquí dalt -“Decidí que sí: compraria els terrenys. Aquella de Santa Coloma havia de ser per força la veritable i definitiva terra de la prometença”-es va complir el 16 de gener un segle exacte, segons els comptes de Pere Canturri a Cèsar Martinell i Andorra, publicat el 2000 a la revista Ex-Libris i gairebé l’única font d’informació sobre aquella pintoresca iniciativa de Warren. N’hi ha una altra: l’article que el 16 d’abril d’aquell mateix any va consagrar el New York Times a l’Enclau de Sant Jordi, batejat amb aquest nom -conclou el Times- “perquè Sant Jordi és el patró dels catalans, perquè va derrotar el drac -i els dracs d’avui són els terratinents- i perquè és el nom de Henry George”, el profeta del georgisme o teoria de l’impost únic, segons la qual cada membre d’una colònia o cooperativa fundada sobre aquest principi havia de satisfer tan sols un cànon anual en concepte de dret d’ús de la terra -una interesant variant del cens emfitèutic que tan bé coneixen al Pas- i quedaven a canvi alliberades de taxes i impostos les rendes del treball. Més o menys, és clar. Tot això, sobre el paper, de fet, i amb la molt visionària idea que “els resultats parlessin per ells mateixos, perquè nosaltres no pretenem convertir la gent, sinó la terra”, deia al Times.

Una casa de saldo

De seguida hi tornarem, però acabem abans amb Gálvez: la seva novel·la russa serà una mena de trencaclosques amb més peces encara que Cartes mortes, una trentena de subtrames, un protagonista coral -els personatges de diferents èpoques que tenen una relació directa o indirecta amb l’edifici- i “molt més experimental”, ai, del que li coneixíem fins ara. I això és molt dir, repetim-ho, en el cas de l’autor de Cartes mortes: “No hi ha una trama estàndar sinó una multiplicitat de trames, de personatges, de narradors  i de fils argumentals; i multiplicitat de tècniques, de registres, de gèneres i de material textual”. Si no se n’acaben de fer una idea, no s’hi amoïnin perquè Gálvez, tampoc: “Ara mateix m’és impossible explicar-la”.

El cas és que Gálvez arrenca amb una evocació idíl·lica de Gretchen, l’esposa i “musa” del bon Fiske, de Santa Coloma estant i després de dos decennis llargs de matrimoni: “Suposen més de vint anys un fil conductor massa llarg per a l’amor? ¿Era amor allò que encara sentia per la Gretchen? ¿Els duraria vint anys més?”, es demana el Warren de Gálvez. La resposta la dóna Canturri: resulta que molta musa i molta Gretchen, però Warren va acabar fugint amb la senyora d’un tal Nicolai Popov, emigrat rus i mà dreta del nostre home a Santa Coloma: “El senyor Martinell em deia que era la dona més lletja que havia vist mai”. Detall que sembla que a Warren no li va fer cap nosa. La història de la colònia és, com la de quasi tots els experiments utòpics, la d’un entranyable, simpatiquíssim fracàs: diu Canturri que l’única fita econòmica de tot plegat va ser la importació d’una enorme partida de bacallà de Massachussets, de molt millor qualitat que el que es consumia per aquí dalt i que hi ha qui sospita que va acabar al mercat negre francès.

El Times diu també que Warren va fer-hi venir un carregament de 1.400 lliures de blat de moro des de la cooperativa georgista de Tahaco, a Harvard: el 10 de gener embarcava cap a Barcelona, i d’aquí a lloms de mula cap a l’Enclau de Sant Jordi; l’abril del 1916 tornava a Massachussets convertit en estupendes barres de pa que Warren en persona, de nou als EUA, li ensenyava al periodista del diari novaiorquès. Sabem també pel Times que Fiske es va decidir per Andorra perquè “la inexistència d’impostos i el lliure canvi converteixen el país en un lloc ideal per implantar-hi l’experiment de l’impost únic”, que la primera visita la va fer el 1913, i que els seus homes sobre el terreny eren un tal William Price, de Filadèlfia, i l’escaldenc Francisco Pla.

Confiava que el seu exemple atrauria altres cooperativistes, andorrans o no, però +el cert és que, fos com especula Canturri per l’espantá de Warren amb la senyora Popov o per la tradicional desconfiança local respecte als experiments utòpics, la cosa es va anar esllanguint fins al punt que anys després -no concreta quan- va saldar l’Enclau per una pesseta. Una. El comprador va ser el barceloní Josep Alemany, que li havia fet de comptable en aquesta aventura. La Casa dels Russos comença una llarga decadència, i quan als anys 60 la visita amb el mateix Martinell, “s’havia convertit en una senzilla casa de pagès, mig tancada i força arruïnada”. Convertida en segona residència, a finals dels anys 90 la propietat la va reformar, i el 2004 va accedir a l’inventari de béns immobles de Patrimoni. Pel que fa als altres protagonistes d’aquesta història, Warren mor el 1938, no sabem si al costat de Gretchen o de la senyora Popov; Martinell, traspassat el 1973, es convertiria en un dels artífexs de la conservació del romànic, i del rus Popov se’n desconeix el destí.

'Gálvez i la senyoreta Keaton' (Andrés Luengo)

DL., 21/12/2015 - 23:50

Gálvez i la senyoreta Keaton

Compartir via:Facebook

 

Twitter

 

Escrit per: 

A. L. / Foto: Bondia

Ha tocat la novel·la epistolar a l’argentina (Cartes mortes), la fantasia distòpico-entomològica (Res no és real) i la biografia més o menys iconoclasta, que no s’ha de confondre amb iconoplasta (Cortázar sin barba); acaba d’exercir com a curador —o com es digui— de l’obra articulística d’un tal Arseni Sugranyes —a les llibreries per Sant Jordi— i té en cartera un volum miscel·lani de contes, microrelats i, glups, proses poètiques. De moment, perquè al calaix hi fan cua un bon tou d’inèdits als quals espera la prova suprema: estar a l’altura dels dos primers títols de l’autor. Doncs bé, mentre tot això no arriba, David Gálvez continua sorprenent el personal amb la seva dèria per tocar un pal diferent cada vegada que mulla la ploma al cor, que és on cal sucar l’eina. I quina ràbia que fa: la revista Supersonic —especialitzada en el gènere fantàstic, la ciència-ficció i el terror: només la trobaran en edició electrònica— li acaba de publicar al número de desembre All the Pretty Little Horses, el seu debut en l’horror més o menys gòtic. Encara que —entre vostès i jo— Res no és real frega ni que sigui tangencialment aquest honorable gènere. Vaja: que a Gálvez li van fer gràcia la senyoreta Keaton i les altres bestioletes de Teresa Colom i li ha sortit una cosa fosca, rebuscada i retorçada com un Stephen King menor —és a dir, grandiós— com és Misery, i amb ecos de l’Andorra de Peter Cameron, que no és mala companyia. I tot, a compte d’una amargada puericultora alemanya que té la sort d’exercir (sense papers) en una guarderia de Cambridge —alma mater de Gálvez, quina casualitat (o no)— i la desgràcia d’anar a caure a les mans d’una empresària-explotadora —sense assenyalar, sisplau— que no la dóna d’alta a la seguretat social. Cosa que acostuma a tornar boges les mares (i els pares), sobretot quan els fills se't posen greument malalts, descobreixes que no tens cobertura i que la misèria estalviada està a punt d’esgotar-se. Tot això és el que li passa a la dona sense nom d’All the Pretty Little Horses, per la cançó de bressol ianqui —Nick Cave en té una estupenda versió trash—. Però atenció, que res no és el que sembla en una trama que, com als millors contes de Borges, té un final que deixa de pedra. Com que no pot evitar la seva dèria metaliterària, diu Gálvez que es tracta d’un exercici a compte del tema, ai, del doble, i a la vegada d’un homenatge al Poe de William Wilson. Quasi res. Però no s’hi amoïnin: no cal tenir un màster en literatura del XIX per estremir-se davant del tedi vital de la protagonista, ni per somriure (per dintre) davant dels copets d’humor que esquitxen el relat, potser l’únic ingredient que li faltava a la literatura del nostre home. Com l’andanada contra els pares pijo-progres i la seva tirada pel ioga, el gimnàs i la cervesa artesana. Servidor hi anava a afegir les novel·letes cool de Males Herbes, en aquest repertori de posats pijo-progres, però millor deixar-ho aquí.