El plagi. Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res —ni un borrall.
Notes disperses (1969)
Introducció: the making of
Fa unes setmanes ja vaig penjar aquí una part del text que avui reprodueixo totalment. La versió de l'altre dia, segons es miri, n'era un extracte.
De fet, però, només era un simple text mutant. Un text mutant o un refregit o una reinterpretació o un plagi camuflat. La terminologia depèn un pèl de la força moral que la suporti. En el meu cas, el plagi no requeria de l'erudició de què en Pla feia esment. El meu era un simple text mutant d'un poema original de l'Oliverio Girondo que es diu "Exvoto" (el podreu trobar al Cinc cèntims, on el vaig publicar fa temps).
Més històries de la mili de l'escriptor: vaig llegir el fragment al programa de ràdio El somriure de la Medusa de l'Antoni Caus el 19 de febrer.
Més: aquest text el vaig presentar a un concurs. Ja és el segon any que m'hi presento. L'any passat amb un altre text mutant ("Continuïtat de les rotondes"), aquell cop amb excusa original de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques"). Podem parlar de fiascos, d'intents frustrats, etc. O podem posar-nos tranquils, com se sol dir a Andorra, i anar fent. No negaré, però, que sempre que participes en un d'aquests jocs és perquè en el fons penses que tens alguna opció, per minúscula que sigui. En aquest cas, tampoc no calia guanyar. Ara bé, m'hagués fet il·lusió que em triessin com un dels deu finalistes i em publiquessin en el llibre recull... Ja és la segona vegada que no em trien dels deu primers. M'ho hauré de començar a fer mirar. Potser cal deixar de provocar accidents de trànsit en què intervenen els autobusos de la línia que s'anuncia al premi? Potser cal deixar d'escriure texts pujadets de to en què alguna passatgera és mirada d'una manera políticament incorrecta en un clípol de la companyia que anuncia el premi? Potser cal, simplement, escriure millor?
L'estupend Marc Cortès em va revisar el relat i me'n va fer la crítica ultratècnica (que us estalvio) i megaliterària (que us enganxo). Un cop més, gràcies, Marc!
Ja m'has fotut calent de bon matí. El conte m'agrada, però hi trobo a faltar una mica d'acció. No ho sé, potser al narrador li hauria de passar alguna cosa.És obvi: el Marc tenia raó. No per allò de l'escalfament, sinó perquè el conte no era un conte sinó un poema reciclat amb una mínima excusa prologal (digues-li'n introductòria, va) de pa sucat amb d'oli de gira-sol.
La meva resposta no va ser menys hiperculta (ep, que jo quan em pico...):
Moltes gràcies, Marc! Sé que tens tota la raó amb això de la trama. Podria eliminar el primer tros i deixar directament la part en què es descriuen les noies... No caldria ni el dietari, ni el narrador (que no l'és), ni cap excusa argumental. Passa que si no ho feia així em quedava una cosa molt minvada.Desenllaç: deixem-nos de paraliteratura i anem al text itself
En homenatge a O.G.
Podria escriure cada dia una entrada de dietari que parlés d’una tipologia diferent de passatger del Bus Exprés: sobre els jubilats que preferirien un transport menys diligent; sobre els adolescents que entre riures i provocacions van cap a l’institut en grupets; sobre les parelles d’amigues que es dirigeixen al centre d’Andorra amb la idea de fer esclatar la targeta. Podria escriure també sobre alguns individus, espècimens de les diverses tipologies que acabo de mencionar, als quals em dedico a observar de manera sistemàtica: el padrí, vidu de fa dos anys i tres mesos, que es desplaça cada tarda fins a Sant Julià per fer la partida de botifarra —i un parell de gotets de vi— amb tres companys; el jove insegur que mira d’anar vestit com si fos el surfista més informal, l’skater més desimbolt, però que no pot evitar desprendre una flaire de postís que es barreja amb la pròpia suor axil·lar; la noia que fa dues nits es va allitar amb un ex de la seva companya de trajecte i millor amiga, i no sap com dir-li-ho. De tots aquests tipus en guardo un munt d’impressions i esquetxos en diversos blocs. Avui, però, no toquen. Aquest apunt íntim va més enllà de les observacions fredes, de la descripció dels gestos o de les robes, de la simple anotació del vocabulari emprat.
Parlaré de les noies del Bus Exprés, d’ulls de sucre caramel·litzat, de pells brunes i tibants, que es recullen els cabells en cues que ressalten les seves natges en un xiuxiueig de brisa entre pollancres.Les noies del Bus Exprés passegen amunt i avall dels passadissos, s’asseuen com fent veure que no saben que tothom les percep, com si les aixecades de barbeta, les caigudes de parpella, les revolades de cabells no fossin terratrèmols, com si els estremiments que provoquen amb els malucs, amb les sines no desestabilitzessin l’autobús en cada rotonda.
De vegades són dues i quan baixen del Bus Exprés van de bracet, transmetent-se energia sexual recíproca, com dinamos, com generadors eòlics gegants. I si algú les mira al fons dels ulls ha d’acabar apartant la vista, per valent que es cregui. I si algú les mira al fons dels ulls elles es posen el bust a lloc amb un gest casual i desinhibit, se l’alcen i posicionen, de pura emoció, de pures ganes que qui se les mira abaixi la mirada i puguin sortir volant plegats, agafats tots d’una mamella com si anessin en zepelí.
I a la tarda estenen les natges, els llavis, les turgències al reflex de les finestres del Bus Exprés. I el retorn que els fa el vidre coincideix exactament amb la nostra mirada: despreses de les bruses i faldilletes enrojolades en sentir-les nues i joves i agitades.
I als vespres comparteixen una conversa absent amb aquella senyora que coneix sa mare i que s’ha assegut al seient del costat mentre imaginen com serà el moment en què estirin la mà per demanar que s’aturi l’autobús i mostraran l’aixella, mentre es demanen si se’ls encendrà el sexe com una bombeta de cent watts quan s’alcin cap a la porta i els homes emetin mentalment frases d’admiració i proeses silencioses.
Les noies del Bus Exprés pateixen pensant que se’ls marciran els pits, que se’ls botiran les cames, que se’ls faran malbé els genitals si no saben aprofitar l’anhel que perceben en els homes i que tant les caldeja, malgrat que sovint se’n voldrien desempallegar com d’unes mitges suades, com d’uns sostenidors que tiben massa, com d’unes extensions capil·lars supèrflues. Voldrien despullar-se i tenir el valor de rascar-se a fons, de magrejar-se, de tocar-se. Voldrien —però no poden!— desenganxar-se les cames lisèrgiques, els caps fluorescents, les costelles bumerang i llençar-ho tot plegat, llançar-se a si mateixes en bocinets als peus de tots els embadalits passatgers que pugen i baixen del Bus Exprés i les desitgen sense pausa ni esperança.
