diumenge, 14 de juny del 2015

Sobre 'Punts de fuga' (a 'Momo magazine' per Bernat Colomer)

11158120_10206598540905005_1929265124_nA lo largo de los últimos años los amantes de la literatura de género hemos podido asistir al nacimiento de varias propuestas interesantes dentro del panorama editorial español. Tras sufrir los estragos de la crisis y ver cómo grandes grupos empresariales engullían algunos de los sellos con más experiencia, el negocio quedaba huérfano de algunos de sus referentes, sobre todo en espíritu y línea de trabajo. Afortunadamente, nuevas editoriales han tratado de ocupar ese vacío y una parcela específica del mercado que escapaba de los círculos más comerciales. Alpha Decay (2004) o Impedimenta (2007) son dos ejemplos de esta nueva hornada, que se ha establecido como sólida referencia cultural.
Otra editorial a tener en cuenta es Males Herbes, afincada en Cataluña y con publicación únicamente en catalán. Su estilo: libros breves, de lectura ágil, en formato bolsillo y a precio reducido; temáticas pulp, ciencia ficción soft, literatura extraña y transgénero; textos distintos y transgresores. Males Herbes nació en 2010 como revista de creación literaria extraña y se hizo mayor en 2012, al ver que el experimento tenía su público. Desde entonces ha publicado más de 20 títulos y en su catálogo encontramos nombres tan potentes como Kurt Vonnegut o Jonathan Lethem. Al mismo tiempo, la editorial se nutre de autores curtidos en la red, en los fanzines, la autoedición y en otros sellos modestos. Son escritores de origen dispar, con mucho texto ya a sus espaldas pero con poca exposición mediática (Víctor Nubla, Max Besora, Enric Herce, David Gálvez …).
Ahora llega a las librerías el que puede ser su libro más ambicioso hasta el momento: Punts de fuga. Se trata de una recopilación de 26 textos, especialmente escritos para esta antología bajo una simple premisa: cada relato debe contener un viaje en el tiempo. Así, la lectura deriva en un paseo a través de la mente de los autores, cada cual con su propia idea de cómo llevar a cabo ese viaje.
Un lector despistado puede entrar en el libro esperando encontrar referencias a H. G. Wells y su máquina del tiempo, o quizás intricadas paradojas temporales y efectos mariposa. Es cierto que de todo eso hay, pero los conceptos clásicamente asociados al subgénero escasean en la práctica totalidad del libro. La libertad creativa dada a los autores conlleva que de un relato a otro saltemos entre universos totalmente distintos, que poco tienen en común. A lo largo de los 26 relatos todo cabe y todo vale.
Se puede disfrutar del juego que supone el constante fluir de una idea a otra, desde el estilo más clásico de Enric Herce a la narración violenta de Jordi Nopca, pero el resultado es desigual. Hay textos potentes, que en pocas páginas logran esbozar las características de un mundo coherente y lleno de posibilidades, como los de Albert Pijuan o Maiol de Gràcia, por citar dos. Son al mismo tiempo los relatos que más se acercan a la literatura de género, aunque sus aproximaciones son atípicas. Por otro lado, en algún caso se apuesta todo a una idea demasiado vaga, obvia o débil, que acaba lastrando el resultado final. Es el caso de Sebastià Bennassar, Josep M. Argemí o David Gálvez, secciones que flojean pese a ser entretenidas.
En el otro extremo ubicaría a Ruy D’Aleixo, que presenta un relato directo y muy bien ejecutado, aunque breve en exceso. Destacar también la sensibilidad de Yannick Garcia y Carles Terès, que del costumbrismo destilan literatura de género, o la emoción que desprende el cuento de Carla Benet. Hay espacio incluso para el humor negro de Joan Jordi Miralles o la introspección de Jordi Sanglas y Sebastià Jovani, tres segmentos en los que se tratan problemáticas relacionadas con la escritura y la creatividad.
Aunque no se pretende hacer de este libro una antología generacional, la juventud es un elemento notorio. Lo apreciamos en el intento de huir de los lugares comunes por los que transita la literatura catalana, no sólo en cuanto a temas sino en cuanto estilo. Del mismo modo, los homenajes salpican el libro (a Philip K. Dick, a Lovecraft), pero hay más tendencia a repensar conceptos y plantear (con éxito) alguna vuelta de tuerca inesperada. El resultado, en definitiva, es un volumen valiente pero irregular, con altibajos importantes. Algunos relatos sobresalen, otros lastran, pero el conjunto funciona como escaparate para un grupo de voces deben ser tomadas en consideración.
Así, Punts de fuga es el libro más importante publicado por Males Herbes hasta el momento. Y lo es porque reúne en un solo volumen sus señas de identidad como editorial: la producción literaria delunderground catalán, la escritura pop y referencial, la experimentación sobre el lenguaje… Es un paso adelante que debe consagrar tanto a la editorial como a un puñado de autores como alternativa real e inmediata dentro del paisaje editorial catalán.

Texto: Bernat Colomer

Sobre 'Punts de fuga' (al blog 'El camí no escollit')

Punts de Fuga, de Diversos Autors

(Editorial Males Herbes, 2015)
El subtítol d’aquesta antologia de contes resa: «26 relats sobre viatges en el temps; 26 autors catalans actuals». El propòsit, tot i que no s’explicita enlloc en el llibre, no és tant el de promoure el tema de viatges en el passat o el futur en narrativa com el de crear un espai per a la convergència de les veus emergents de la literatura catalana; un panorama que vol transmetre al lector quin és l’estat de l’art i quins són els noms a seguir dins del camp del relat curt contemporani en català. Com a tal, aquesta col·lecció no és una mala eina. La quantitat de relats és generosa i la combinació d’autors més o menys establerts (Joan Todó, Sebastià Bennassar) amb d’altres que tot just comencen la seva carrera (Albert Pijuan, Carla Benet Duran) és interessant i atractiva. A més a més, la forma dels relats és agradablement variada, i la seva qualitat es manté un nivell força alt durant la major part del temps. Tres contes destaquen per sobre la resta, però: «Zoo Palau», de Ruy d’Aleixo, en el que es descriu un zoo a l’Estat Islàmic on s’exhibeixen els humans del futur; «Un bosc de pollancres», de Yannick Garcia, sobre el particular intent d’una mare de família de viatjar a l’antiga Grècia; i «La pluja», de Carla Benet Duran, sobre l’inquietant encontre d’una dona jove amb els seus diferents jos del passat.
Si bé Punts de Fuga no és un mal llibre per introduir-se al relat català contemporani, també cal dir que el volum dista força de ser perfecte. El problema més evident que té aquesta col·lecció és que 24 dels 26 autors que se’ns presenten en el recull són homes. Només la ja doblement mencionada Carla Benet Durant i Mar Bosch Oliveras tenen lloc en aquesta antologia que, com a conseqüència, és eminentment masculina. La manca d’autores és negativament significant en dos sentits diferents: per una banda, un panorama literari del conte amb tan poca presència femenina és necessàriament incomplet, sobretot tenint en compte la importància que les dones han tingut i segueixen tenint en el desenvolupament del relat català. Per l’altra, l’hegemonia masculina del recull perpetua un dels estereotips més estesos i opressius dins el món de les lletres: això és, que la ciència-ficció és cosa d’homes i que en les dones la tendència és la de cultivar el relat realista i domèstic. La confecció d’antologies com aquesta és una bona oportunitat per traspassar certes idees preconcebudes i, socio-artísticament parlant, injustes. Una oportunitat que Punts de Fuga desaprofita, o no vol aprofitar.

Sobre 'Punts de fuga' (per Jordi Masó Rahola)

"Punts de fuga": un llibre regular

2015-04-26 13:06

Qualificar un llibre de contes d'irregular s'ha convertit en tot un tòpic que haurien de començar a evitar els crítics i opinadors que aspirin a fer comentaris assenyats (curiosament, mai no diuen que un llibre de contes sigui regular –no n'hi ha?, o potser no els saben trobar?– ni solen aplicar l'epítet a una novel·la).

Un volum de contes és un artefacte literari sospitós fins al punt que entre els editors ara s'ha posat de moda etiquetar de "novel·la" a reculls de contes clamorosos, per donar-los més prestigi (i augmentar les vendes: ja se sap que la novel·la ven i el conte passa gana). En alguns casos, l'estratègia és numerar cada un dels contes, per donar la idea al lector que fulleja apressadament el llibre abans de decidir-se a comprar-lo que allò són capítols d'una única història i no pas relats independents.

Desenganyem-nos, un llibre de contes no acumula els mèrits d'una novel·la, és literatura menor que practiquen aquells que es veuen incapaços d'afrontar reptes de més envergadura, perquè –recordem-ho– els grans escriptors de la història de la literatura són novel·listes, no pas contistes (amb les incòmodes excepcions dels Txèkhov, Borges, Munro, Carver i alguns altres als quals incomprensiblement mai no els va interessar escriure novel·la).

I per acabar-ho d'adobar, tenim aquesta amenaça de la irregularitat, un perill constant: quina desgràcia que tots els contes d'un volum no mostrin una excel·lència similar, que no s'elevin al mateix nivell d'inspiració, que no manifestin la mateixa habilitat d'execució! Quina llàstima que un llibre de contes sempre sigui fatalment irregular!

I el risc augmenta si el recull és d'autoria compartida: un llibre escrit per autors amb talents i destreses diversos no pot mantenir el llistó gaire amunt, reflexionarà el crític, que reconeixerà els mèrits dels relats que li hagin fet més el pes i arrufarà el nas davant els que l'han deixat indiferent. Veredicte: un "llibre irregular". Això sí, en la ressenya el crític llistarà les peces que li semblin més memorables, elogiarà una mica la iniciativa –que sempre queda bé– i au, feina feta no té destorb.

Davant d'aquest panorama, Punts de fuga té totes les butlletes per obtenir el premi al llibre més irregular de l'any (i els comentaris que he llegit per la xarxa així ho fan preveure). Parteix d'una idea genial: convidar una vintena llarga d'escriptors catalans a escriure un conte al voltant dels viatges en el temps. Tot un risc, perquè els vint-i-sis autors –ni més ni menys!– provenen d'àmbits literaris ben diversos, pertanyen a generacions diferents i els seus estils són d'allò més dissemblants (com era previsible).

Però jo no sóc un d'aquells lectors als quals els molesta tanta heterogeneïtat: la varietat més aviat m'engresca. He fet una lectura disciplinada del recull i he llegit els contes per ordre, evitant la temptació de saltar cap als noms dels autors que coneixia d'abans i que em feien salivar més: he imaginat que els editors haurien ordenat els textos amb un criteri que afavorís els contrastos i fes la lectura més atractiva. En acabar he pensat que Punts de fuga és un tapís fascinant sobre el tema proposat i he agraït la pluralitat d'enfocaments, de veus narratives, de gèneres –no tots els relats són del que podíem anomenar "ciència-ficció"–. I, sobretot, he pensat que era un llibre molt, però molt regular.

Malgrat l'alta qualitat general, no em puc estar de destacar els quatre que més m'han agradat: l'elegant Segones oportunitats de Munné-Jordà (un pòrtic ideal pel recull), Zoo Palau de Ruy D'Aleixo (que em fa esperar amb impaciència la publicació anunciada del seu recull en solitari), Un bosc de pollancres de Yannick Garcia (pertorbador com un episodi de Black Mirror) i La pluja de Carla Benet (enigmàtic, poètic).

dimarts, 9 de juny del 2015

"Gálvez reincideix: la tercera, en marxa" (Andrés Luengo a "BonDia Andorra")


N’hi ha que encara no han tingut temps de pair Res no és real –no tenen excusa: se’l ventilaran en dues horetes, però els farà companyia durant molt, molt de temps, paraula– i va David Gálvez i ja té la tercera en camí. De fet, el tercer, perquè Atles de literatura mutant –un títol com una casa de pagès i de vagues reminiscències vilamatianes– no serà una novel·la sinó un volum miscel·lani –quines ganes tenia d’utilitzar aquesta paraula, mare meva!– que recollirà una vintena llarga de microrelats, contes més o menys convencionals i proses, ai, poètiques, el gènere més relliscós de tots els gèneres que es fan i es desfan, la prova del cotó on un autor té molt a perdre i ben poc a guanyar.
Gálvez, en fi, s’hi ha atrevit i ha tirat de calaix per reunir una col·lecció de textos heterogenis, escrits al llarg de dos decennis –tic-tac, tic-tac: glups– i que no tenen, adverteix, cap fil conductor. Un Gálvez que només hem tastat ocasionalment en diaris i revistes i que l’autor ha destil·lat en un volum que encara es farà esperar uns mesos: el contracte està tancat, però la data, no. I s’entén perquè en menys de tres temporades els editors de Males Herbes –Ricard Planes i Ramon Mas– han convertit el segell barceloní en una cosa així com el trending topic, en la coseta més cool de l’edició catalana d’ara mateix. I no paren. A més, l’última novetat també inclou un Gálvez: l’escriptor lauredià ha col·locat Succedanis d’eternitat a Punts de fuga, volum col·lectiu que recull relats escrits per 26 autors a partir d’un tema comú: el viatge en el temps.
Debut en la ciència-ficció
Al costat de Gálvez hi ensenyen la poteta altres estrelles de l’editorial –Yannick García, Max Besora, Martí Sales– i el resultat és un tractat abreujat de ciència-ficció a la catalana, amb un únic autor –Antoni Munné Jordà, guanyador del premi Jules Verne de la nostra Nit literària allà cap a la prehistòria, el 1993– com a únic especialista en el gènere més marcià de la literatura catalana.
Tan marcià que Gálvez admet trepitjar terra incognita i haver portat l’encàrrec al seu terreny: a la metaliteratura, per dir-ho clarament. Per això, el prota de Succedanis recorre a un misteriós artefacte per viatjar fins a certs episodis dels llibres que es cruspeix. I no es moca amb mitja màniga, l’home, no: Tom SawyerMoby DickEl pou i el pèndol i, naturalment, el Quixot. Com veuen, algunes de les dèries de joventut del Gálvez lector. Però hi viatja, insisteix, de veritat. Físicament. “Jo no en sé, d’escriure ciència-ficció. De fet, no en sóc ni un lector qualificat: com a molt, esporàdic, i segurament se m’escapen alguns dels títols majors del gènere. Així que he fet el que he pogut.”
Exactament el mateix que va fer amb Cartes mortes i Res no és real, amb els resultats que coneixem. El que queda clar és que el calaix de Gálvez sembla no tenir fons: tres llibres en quatre anys, i els que vindran, perquè –amenaça– “encara tinc molt de material guardat”. ¿El secret? “Que he escrit molt tota la vida; tinc molts projectes a mitges i, ara que m’hi puc dedicar més, el que faig és reprendre’ls.” Visca, visca.

"Talents literaris a l'aula" (text del Diari d'Andorra d'abril de 2015)

Andorra la Vella 07/04/2015

David Gálvez. (FG)
Les aules de secundària són un ‘planter’ d’escriptors i creadors, sobretot a dintre de les
especialitats de lletres. Gran part dels autors del país, de tot tipus de gèneres i estils, compaginen el procés creatiu amb la tasca diària ensenyant llengua, literatura i història.
Potser resulta més senzill agafar la ploma quan es conviu entre bolígrafs i paper. O potser el contacte diari amb la cultura i la constant cerca del coneixement és el que força els membres de la comunitat docent a creuar el pont cap a l’escriptura amb la creació de tot tipus de novel·les de ficció. Sigui com vulgui, el fet és que la producció literària andorrana es nodreix conside-rablement de professionals de l’ensenyament.
    Aquells que pertanyen a una branca d’especialitat de lletres són majoria respecte d’altres. La literatura, la filologia o la història són els motors que els conviden a tenir l’ambició de “llegir i escriure per viure moltes vides”, en paraules del professor i escriptor Iñaki Rubio. També els permet explorar altres realitats, gaudir creant, agafar aire i energia... I sentir-se molt vius.
    En general, aquest perfil d’escriptors reconeix que la vocació d’escriure va determinar la decisió per triar una carrera a la facultat. Rubio havia escrit des de petit, és un apassionat dels llibres i no es plantejava una altra professió que no estigués relacionada amb la literatura, matèria que imparteix a batxillerat. El mateix ocorre amb l’autor novell David Gálvez, que va triar filologia anglesa perquè li interessava més l’estudi de les matèries relacionades amb literatura que no pas les assignatures purament lingüístiques. Per a Joan Peruga, historiador, la seva especialitat va intrínsecament lligada a la investigació i la creació ar-tística.     
Tasca sovint complicada
Tot i que escriure és gairebé innat en ells, sovint necessiten un escenari còmode per poder crear. Així ho explica Iñaki Rubio, que abans d’endinsar-se en un text ha de “desconnectar de la feina a les aules amb activitats com ara sortir a passejar o fer bici”. Joan Peruga reconeix que als inicis li costava molt desempallegar-se del seu vessant d’investigador per crear una història purament de ficció. “Va ser un salt important per a mi, perquè vaig haver de deixar de banda la cerca de l’objectivitat pròpia d’un treball estrictament acadèmic”.
    David Gálvez se sent molt fluid escrivint a qualsevol lloc i a tota hora. “No em cal res especial, puc escriure a un bar, al metro, on sigui”,  No obstant això, no oculta que allò més complicat per a ell va ser fer el pas i editar. “Tenia molts treballs de fa molts anys que en un principi no estaven pensats per ser publicats. Finalment em vaig animar i ja tinc dues novel·les editades”. Tots tres coincideixen a afirmar que, tot i que han rebut molt bones crítiques pels diferents treballs, escriure va més enllà dels resultats. I que continuarien fent-ho amb qualsevol condició perquè ho necessiten per viure.  
    Això sí, no per viure en el sentit de la supervivència econòmica. Cap d’ells no es dedica en exclusiva a l’escriptura i veuen complicat poder optar a aquesta forma de vida a curt termini. En primer lloc, perquè hi ha molts pocs escriptors en llengua catalana que poden ingressar el suficient com per no haver de tenir una altra feina. I en segon lloc, perquè resulta complicat viure només de l’escriptura.
    Encara que mai no se sap. Cap d’ells tanca la porta a una possible dedicació exclusiva com a escriptors. És per això que cap d’ells atura la producció ni rebutja altres tipus de col·laboracions artístiques. Aquesta mena de dobles professionals, de la docència i de l’escriptura, solapen projectes i no diuen que no a qualsevol proposta que tingui relació amb l’escriptura.

dissabte, 30 de maig del 2015

Sobre el llibre-disc amb Hysteriofunk

Hysteriofunk, a la impremta

Mitja: 10.0/10 (1 vot)   Galeria Fotos
A. D. Andorra la Vella 30/05/2015

Hysteriofunk seguirà sent Hysteriofunk, sense ensurts per als seus seguidors, però això de ser una banda instrumental, de no tenir temes amb lletra, els suposava cert neguit. Al proper projecte ho superen, amb David Gálvez col·laborant en el que serà un llibre-disc.
És una idea a la qual donaven voltes ja des de fa temps, explica Oriol Vilella des de la banda que completen Roger Casamajor, Òscar Llauradó i Lluís Cartes. Ara fa poc s’han decidit a posar fil a l’agulla i a encetar un nou àlbum –el segon en poc temps després de Deco i encara sense nom– que sortirà en format de llibre-disc. David Gálvez és amic de la banda, ell els segueix i ells se’l llegeixen, i tot semblava rodó per a aquesta col·laboració en què es van embarcar. “A mi m’encanten aquests projectes híbrids”, apunta l’escriptor, amb bona part de la feina ja avançada.
Serà un àlbum de vuit pistes (set temes i un bonus track), explica Vilella, que ja han cuinat pràcticament: està tot compost, amb uns primers enregistraments casolans fets perquè Gàlvez s’escolti els temes. “Hysteriofunk ja té un segell, així que seguiran sonant Hysteriofunk”, apunta el guitarrista de la banda, que argumenta que “finalment, quan ens posem a tocar plegats no sabem fer una altra cosa, no podem”, així que encara que considera difícil que el nou disc pugui superar Déco, que considera “maco i rodó”, el nou serà una nova dosi del so al qual tenen acostumats els incondicionals.
Entre els seguidors de molt de temps s’hi compta Gálvez, un “admirador”, confessa, a qui ara li ha caigut a les mans omplir de lletres l’imaginari sonor de la veterana formació. “Sembla que l’Oriol [Vilella] s’havia llegit Cartes Mortes”, explica Gálvez en referència al primer llibre publicat per l’autor, i va concebre la idea que seria un bon fitxatge. “Em va agradar molt la idea, va molt amb el meu tarannà i m’hi vaig apuntar de seguida.” Igual que ho va fer, apunta, en el llibre d’artista que prepara amb Mònica Armengol. “M’encanten aquests projectes híbrids.”
Així que Gálvez es va escoltant els temes, encara gravats rudimentàriament, i escriu allò que li suggereixin: petits relats, imatges, un poema, “el que surt”, i ja en porta aproximadament la meitat de la feina feta. “Ells juguen amb el so i jo, que tinc certa formació musical, em deixo portar pel que em ve al cap i vaig estirant del fil”. Després els ho passa a la banda, en “una comunicació molt fluida”. I encara hi haurà un tercer pas: les il·lustracions, encarregades a una jove artista, Astrid Janer.
El projecte compta amb una subvenció, de 4.855 euros, del ministeri de Cultura.

divendres, 29 de maig del 2015

El Biblionauta ha parlat (sobre 'Punts de fuga')

fuga_portada PUNTS DE FUGA (2015) – Diversos autors

divendres, 22 de maig del 2015

Jordi Sellarès sobre "Punts de fuga"

Present i futur de la literatura catalana

 No Comment

Males Herbes, en la seva missió de trencar barreres i portar les lletres catalanes allà on pocs altres les han volgut portar, ens ofereix ara un recull de contes molt especial. Aquesta antologia sobre viatges en el temps és, per damunt d’etiquetes, una prova viva que la literatura catalana està en un moment de riquesa creativa com potser mai abans.




26 Punts


Des de perspectives molt personals, la que es podria anomenar, sense por i sense embuts, primera divisió de la literatura catalana de gènere fantàstic o de ciència-ficció actual s’ajunta amb autors que representen el present i, sobretot, el futur de les lletres catalanes, però que potser encara no havien entrat en els terrenys de la literatura de gènere. El resultat? 26 històries ben diferents, que ens torben, ens fan riure, ens emocionen, ens meravellen, ens susciten interrogants, ens despisten i ens fan veure la llum mentre ens fan viatjar, d’una o altra forma, per activa o per passiva, cap a punts incerts de l’espai-temps.
Amb tantes històries escrites per autors tan diferents es fa difícil escriure una ressenya unitària del conjunt, així que em limitaré a fer una relació mínima de cadascuna d’elles, sense spoilers, juntament amb un petit apunt sobre qui són aquests autors.
Antoni Munné-Jordà (1948), escriptor de diversos llibres juvenils i per a adults i membre de la SCCFF, Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, ens parla de les segones oportunitats o de l’opció que els escriptors del passat puguin conèixer la incidència que les seves obres han tingut en el futur.
Joan Todó (1977), poeta i escriptor, autor de A butxacades (LaBreu, 2011) i L’horitzó primer (L’Avenç, 2013) ens parla del viatge en el temps com una tendència socialment acceptada i estesa, en un relat amb gran influència de Philip K. Dick.
L’escriptor andorrà David Gálvez, autor de Cartes mortes i Res no és real (Males Herbes, 2014 i 2015) ens ofereix un subtil i preciós relat sobre els viatges en el temps que podem realitzar cada cop que obrim un llibre.
Mar Bosch Oliveras indaga en els records de senectut i la transmissió oral en un relat on un avi explica batalletes de joventut al seu nét, i aquest, d’alguna manera, les pot veure.
Emili Olcina (1945), prolífic escriptor de gènere (publicat, sobretot, per Laertes) ens ofereix una trama plena d’especulació científica i humor càustic, amb girs insospitats que demostren la seva perícia i experiència com a escriptor.
Carles Terés, autor de Licantropia (Edicions de 1984, 2013) en té prou amb un microrelat per oferir-nos una mena de joc entre el protagonista i la veu en off del narrador.
Jordi Sanglas realitza un complicat joc de metarealitat dins del relat, amb un aire de la seva novel·la 100.000 candeles (Males Herbes, 2013), en què l’encàrrec d’escriure el conte per aquesta antologia és el catalitzador de la història, barrejant elements aparentment autobiogràfics amb la ficció i el viatge subtil.
El conte de Ruy d’Aleixo —traductor, entre d’altres, de La vida somni de Balso Snell (Males Herbes, 2013) i El núvol missatger(Adesiara, 2013)— és pura especulació científica de la bona, amb ecos de L’illa del doctor Moreau i de Solaris. Després de llegir-lo no ens podem estar d’esperar amb delit el seu pròxim recull de contes.
Mentrestant, Salvador Macip (1970), escriptor prolífic, membre fundador de la SCCFF i guanyador de premis com el Carlemany i l’Ictineu, ens ofereix un particular homenatge a La màquina del temps d’H.G. Wells.
Max Besora recupera el fil i l’univers de La tècnica meravellosa (Males Herbes, 2014) i de Vulcano (LaBreu, 2012) per fer-nos partícips d’un viatge delirant, estrafolari, digne del seu univers personal, que tots el lectors celebrem!
Enric Herce, autor de Simulacions de vida (Males Herbes, 2014), aposta per un relat efectiu sobre especulació científica de tall clàssic que funciona també com un tribut sincer i alhora divertit a Lovecraft i que sens dubte entusiasmarà els seguidors de l’un i de l’altre.
Josep Maria Argemí, amb aquell amor a la metaliteratura que traspuen els seus relats —com els inclosos a La primavera al desert(Males Herbes, 2012)—, en proposa un viatge literari i vital a l’ombra dels grans clàssics.
Joan Jordi Miralles, autor d’Una dona meravellosa (LaBreu, 2014), fa una digressió sonada sobre la llibertat d’expressió i la moral imperant a partir d’un relat que l’editor es nega a publicar però que inexplicablement veurà la llum i que situarà al fictici autor al bell mig de la polèmica.
Maiol de Gràcia segueix l’estela distòpica de la seva excel·lent La peixera (Edicions del Periscopi, 2013) i ens torna a fer sentir l’angoixa d’aquell que no sap què li depara el destí.
Yannick Garcia, escriptor guardonat amb el premi Documenta 2014 amb La nostra vida vertical (L’Altra Editorial, 2014), ens explica el viatge aparent i introspectiu d’una noia jove que desitja perdre’s enmig de les àgores de l’antiga Grècia.
Pere Grament, un dels editors de la revista Les Males Herbes, parla de l’obsessió d’un aspirant a director d’institut. És tan gran que està disposat a viatjar en el temps només per manipular unes eleccions al claustre, amb resultats insospitats.
Albert Pijuan canvia totalment de registre respecte de l’excel·lent El franctirador (Angle Editorial, 2014), i ens ofereix una narració convulsiva i al·lucinada de drogues i experiències espai-temps, amb una forta essència a Philip K. Dick.
I què hi fan una papallona i un tiranosaure parlant amb un ex-presidiari? Adrià Pujol —Alteracions (Males Herbes, 2013)—, us ho explicarà.
Sebastià Jovani (1977) explica com si fos una peripècia vital, o gairebé astral, el viatge d’un escriptor cap a la presentació del seu darrer llibre, un recorregut que aquest veurà com la més gran de les penitències.
L’escriptora i traductora Carla Benet —El passat i els càstigs de Yu Hua (Males Herbes, 2013)—, amb una prosa molt cuidada, ens proposa un subtil joc d’encontres entre vides presents i passades, que s’acaba convertint en una breu, però magnífica, història de fets quotidians i alhora fantàstics.
Ramon Mas (1982), escriptor, cantant de punk-rock i un dels pilots de la nau Males Herbes, que amb el seu alter ego ens va fer partir el cul de riure amb Mentre el món explota (Males Herbes 2014), aposta per una història sobre bogeria, lucidesa i possibles immersions dins el temps, entès com a dimensió paral·lela.
Jaume C. Pons Alorda (1984), poeta i traductor —Fulles d’herba de Walt Withman, (Edicions de 1984, 2014)— elabora un microrelat que pot recordar vagament un fragment (encara que al·lucinat) d’Els gossos de Tíndalos de Frank Belknap Long.
En Sebastià Bennassar (1976), periodista, traductor i bregat escriptor balear, parla d’un secret amagat a l’Edifici de les Aigües de la UPF que només alguns emèrits professors coneixen.
Jordi Nopca (1983), traductor, periodista i escriptor —El talent (LaBreu, 2012) i Puja a casa, (L’Altra Editorial, 2015)—, parteix d’una situació quotidiana que se’n va de marres per acabar amb un final sorprenent i al·lucinant.
La digressió que fa el músic, traductor (John Fante, Kurt Vonnegut o Jim Dodge) i escriptor (Principi d’incertesa, Males Herbes 2015) Martí Sales (1979) en el seu microrelat és realment sorprenent, ja que més que una història podríem definir-la com conjunt de microhistòries que formen un microrelat.
Tanca aquesta antologia Víctor Nubla (1956), músic i escriptor —El regal de Gliese (Males Herbes, 2012), amb un llarg relat sobre misteris i forces tel·lúriques en un conegut barri barceloní.
26 autors, 26 relats, 26 maneres particulars de veure o d’entendre un viatge en el temps. El tribut i l’homenatge als clàssics, les introspeccions, els desvaris enfollits i l’experimentació, la tendresa i la subtilesa, el misteri i l’aventura i, sobretot, l’amor a la literatura. Tot això, i molt més, ho trobareu dins aquesta magnífica antologia que, per damunt de gèneres o intencions estètiques, ens demostra que la literatura catalana té corda per estona. Si no us ho creieu, viatgeu al futur, ho comproveu, i de tornada, m’ho expliqueu!
FITXA BIBLIOGRÀFICA
Punts de fuga
Diversos autors
Males Herbes, 
Barcelona, 2015
398 pàgines