dimecres, 30 de març del 2016

Ressenya de 'L'obra articulística d'Arseni Sugranyes' (Andrés Luengo)

DT., 29/03/2016 - 03:30

Però, ¿qui és el tal Sugranyes?

Escrit per:

A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

“Sugranyes no és cunyat, ni amic, ni company d’oficina d’absolutament ningú. Ni perfils de Facebook, ni berenars literaris. Ni editorials. Ni agents. Només sabem que ha escrit articles durant uns quants anys. I poca cosa més.” Ho diu David Gálvez al pròleg de L’Obra articulística d’Arseni Sugranyes. Ah, sí, i també se sap que Albert Villaró l’esmenta de passada (i amb una mica de mala bava) en un article sobre el Sant Jordi de l’any passat. I que a l’última fira del llibre d’Organyà no va comparèixer a l’anunciada presentació de la seva opera prima, De les meves pruïges o l’aforrament de la baciva. Títol improbable que d’altra banda ningú no ha llegit, que se sàpiga. Tampoc se n’ha vist cap exemplar: ni Casimir Arajol l’ha aconseguit. I no cal que el busquin a Amazon, perquè no l’hi trobaran.

Tant de secretisme li va valer mesos enrere l’hiperbòlic sobrenom de Salinger a l’andorrana, i potser per portar la contrària, a principis de febrer va trencar quasi deu anys de silenci públic: des de llavors el trobaran cada dimarts —avui mateix— a les pàgines d’opinió d’aquest diari. Precisament avui (¿casualitat?) es posa a la venda L’Obra articulística, patracol que recull una vuitantena d’articles a mig camí entre l’acudit, el relat breu, el dietari, l’apunt històric, el perfil biogràfic i la ressenya literària, diu Gálvez, apareguts entre el 2006 i el 2013 en mitjans nacionals tot i que majoritàriament apòcrifs, com ara El pont d’Aixovall, Gaseta d’Andorra, Arrels andorranes, Andorra Avui, Pordo i Papers bibliogràfics.

La primera pregunta és òbvia: ¿valia la pena rescatar de l’oblit un autor a qui ningú no havia trobat a faltar, que no havia deixat més rastre (diguem-ne) literari que una columna de Villaró? Erigit a la vegada en editor i marmessor, Gálvez ho té clar: “No conec personalment Arseni Sugranyes. No sé qui s’amaga rere el pseudònim. No m’interessa la feina detectivesca de mirar de desemmascarar algú que ha preferit passar desapercebut.” El que vol, insisteix, és “fer justícia”, “difondre l’obra” d’un autor “injustament desconegut”. La segona pregunta també és òbvia: ¿tan secret és, el tal Sugranyes? Gálvez insinua —i sembla descartar— la hipòtesi Villaró. Però als articles se li escapen indicis que poden aportar llum sobre la identitat del nostre Salinger: d’entrada, l’estreta relació amb l’escultor Jordi Casamajor, company d’escapades a la recerca de petròglifs, dòlmens i pedres dretes. Per continuar: la sospita que en algun moment de la seva anònima carrera professional Sugranyes va exercir algun càrrec docent al Centre de Formació Professional d’Aixovall. Tercer: la dèria, per no dir-ne monomania, amb el centre esportiu de Sant Julià. I quart, but not least, que el seu sogre es diu Wolfgang Rhenus, que té tres mainades —la més gran, nascuda el 1997 a Frankfurt— i que la seva senyora (la d’Arseni, no la del sogre) és alemanya.

La dèria megalítica (i altres dèries)

Tot plegat —excepte el detall del sogre germànic— permet induir que el tal Sugranyes exerceix com a lauredià. Prou dades per lligar caps i per passar d’una vegada al tall de L’obra articulística, que té el raríssim mèrit en un volum d’aquest origen i condició de constituir un llibre absolutament vigent, de vegades de sorprenent actualitat. Per exemple, quan passa revista als noms de pila pintorescos, amb aquella epidèmia d’is gregues (Yarisleidis, Yenisei, Yosenqui, Yunieski, Yibilanis) que als anys 80 va assolar l’illa de Cuba. L’article (Determinisme nominal?) està datat el juliol del 2008, però avui se li podria afegir perfectament una coda amb els Baracks, Mickjaggers i Rollingstones que —ens hi juguem un peix— naixeran d’aquí nou mesos al Carib. Unes setmanes abans, Sugranyes glossava la caiguda de l’últim (aleshores) tros de pedra a la solana de Santa Coloma, evocava el cas Bon Repòs, demanava responsabilitat als polítics i acabava amb una lapidària i molt oportuna sentència —“Com que ningú va morir, es van reparar els desperfectes, es va mirar cap a una altra banda i ja està; la muntanya avisa, potser que ens l’escoltem una mica”— per poc que recordem el recent desallotjament de 300 veïns del carrer Mestre Xavier Plana de la capital .

L’encanta a Sugranyes la digressió lingüístico-etimològica, a compte per exemple de l’absurda (segons ell) preferència pel terme bloc (davant de blog) de les autoritats lingüístiques catalanes, per concloure de forma clarivident que aquestes “autoritats” semblen buscar més “diferenciar-se de l’entorn que no pas ser lògics en la fixació de neologismes”. Per fi, una mica de sentit comú! És també capaç de dedicar-li tres pàgines, tres, a la grandalla —lliri blanc, giselia, narcís, garlanda, pitxer o... satalia: com els pits rodons que Papasseit canta a Blanca, bruna...!—, i exhibeix tot l’arsenal en la minisèrie que dedica al megalitisme patri (i petri): gràcies al nostre home (i a Pere Canturri, com sempre) molts descobrirem que l’últim menhir andorrà (de passaport) s’aixecava a Sant Cristòfol, entre la Cortinada i Ansalonga, i que cap al 1980 va desaparèixer sense deixar rastre, molt andorran style, potser per reunir-se amb la talla de Meritxell. I parla també de dòlmens —i de paradòlmens!— a Encamp, Sornàs i Bixessarri i, sobretot, redescobreix el menhir de Fra Miquel, del qual només s’ha conservat una xilografia del gravador Eugene Sadoux (1884). S’hi nota, és clar, l’influx de Casamajor.

Sugranyes són molts en un: té una vena monzoniana (el vibrador suec), una altra de ciutadà legítimament desconfiat (¿es reciclen com Déu mana els nostres residus degudament separats?), una altra de compromesa (quan reclama la revisió —a la baixa, és clar— dels anys de residència per accedir a la nacionalitat), i també una d’íntima, santa indignació (quan evoca, en fi, l’infame crim homòfob de Nuno). El tal Arseni és, diguem-ho d’una vegada, un dels grans columnistes del nostre periodisme. A l’altura del Peruga dels Dijous remenats. I tots dos, quina casualitat, els compartim de nou al Bon Dia. Rar privilegi.

Sugranyes i el boom: Cortázar, Bioy i Eloy

L’última, única i fugaç aparició andorrana de Tomás Eloy Martínez es remunta (¿casualment?) a Cartes mortes, el sensacional debut en la ficció de Gálvez. El tal Sugranyes en recupera la primera i nonata versió d’El vuelo de la reina, premi Alfaguara 2002, en què un improbable cònsol argentí és enviat al nostre racó de món —“Me sorprendió que la naturaleza fuera tan espléndida y el país tan feo”, diu—. Retitulat Purgatorio, el relat es va publicar el 2002 al diari El País. A banda de l’autor de Santa Evita, també desfilen pels articles de Sugranyes dues patums més del boom: Cortázar, a compte del Manuscrito hallado en un bolsillo, i Bioy Casares, íntim de Borges, pel viatge andorrà que va girar el 1967.

divendres, 18 de març del 2016

Presentació de 'L'obra articulística d'Arseni Sugranyes'

dissabte, 30 de gener del 2016

Sobre "La Torre dels Russos" per Andrés Luengo

DL., 25/01/2016 - 07:25

La Casa dels Russos: centenari i novel·la

Escrit per:

A. Luengo

“Envoltat dels fructífers castanyers de l’anomenat Enclau de Sant Jordi, mister Warren recordava Boston. [...] Rememorava l’època que va conèixer la joveneta que havia d’esdevenir la seva esposa. [...] Aquests eren els seus records inicials de la Gretchen, la seva musa, interromputs ara per un murmuri que arribava des de diversos racons, una remor de barreig d’aigües. Qui sap si les que davallaven del Brollador del Cóm o les que bullien al peu del salt del Toll de l’Olla. O potser era el clamor proper del riu d’Enclar o el clam llunyà, com de borinot, de la Valira. [...] Va inspirar a fons. Va omplir els pulmons d’aquell aire pirinenc d’una puresa i una frescor que feia dècades que no respirava. Decidí que sí: compraria els terrenys. Aquella Santa Coloma havia de ser per força la veritable i definitiva terra de la prometença”.

Vet aquí el primer fragment de la novel·la encara sense títol que David Gálvez, tocat els últims temps d’una formidable grafomania, té ara mateix entre cella i cella. És de moment un projecte, i abans -ho recordarà el lector- hauran de veure la llum l’obra articulística d’Arseni Sugranyes -que ell mateix s’ha encarregat d’editar- així com el volum miscel·lani de contes, microrelats i proses poètiques que ha titulat Atles de literatura mutant i el llibre-disc amb què Hysteriofunk celebra el 20è aniversari. Un grafòman compulsiu, ¿ho veuen? Però si parlem avui del que encara no mereix altra cosa, adverteix, que el nom d’esborrany, “i encara gràcies”, és perquè el, o millor la protagonista d’aquesta nova aventura literària és la Casa dels Russos, l’edifici projectat a la Margineda per l’arquitecte català Cèsar Martinell -el seu primer encàrrec professional, amb les reminiscències modernistes pròpies del deixeble de Domènech i Montaner i admirador de Gaudí que era- i per compte de Fiske Warren. Sí, home: l’empresari i economista nord-americà que pretenia instal·lar a Santa Coloma una sucursal de la colònia georgista que havia fundat anys abans a Harvard, Massachussets. Tot plegat, un bombonet literari que havia passat sorprenentment desapercebut. Fins ara, és clar.

D’aquell moment epifànic que Gálvez descriu en el fragment d’aquí dalt -“Decidí que sí: compraria els terrenys. Aquella de Santa Coloma havia de ser per força la veritable i definitiva terra de la prometença”-es va complir el 16 de gener un segle exacte, segons els comptes de Pere Canturri a Cèsar Martinell i Andorra, publicat el 2000 a la revista Ex-Libris i gairebé l’única font d’informació sobre aquella pintoresca iniciativa de Warren. N’hi ha una altra: l’article que el 16 d’abril d’aquell mateix any va consagrar el New York Times a l’Enclau de Sant Jordi, batejat amb aquest nom -conclou el Times- “perquè Sant Jordi és el patró dels catalans, perquè va derrotar el drac -i els dracs d’avui són els terratinents- i perquè és el nom de Henry George”, el profeta del georgisme o teoria de l’impost únic, segons la qual cada membre d’una colònia o cooperativa fundada sobre aquest principi havia de satisfer tan sols un cànon anual en concepte de dret d’ús de la terra -una interesant variant del cens emfitèutic que tan bé coneixen al Pas- i quedaven a canvi alliberades de taxes i impostos les rendes del treball. Més o menys, és clar. Tot això, sobre el paper, de fet, i amb la molt visionària idea que “els resultats parlessin per ells mateixos, perquè nosaltres no pretenem convertir la gent, sinó la terra”, deia al Times.

Una casa de saldo

De seguida hi tornarem, però acabem abans amb Gálvez: la seva novel·la russa serà una mena de trencaclosques amb més peces encara que Cartes mortes, una trentena de subtrames, un protagonista coral -els personatges de diferents èpoques que tenen una relació directa o indirecta amb l’edifici- i “molt més experimental”, ai, del que li coneixíem fins ara. I això és molt dir, repetim-ho, en el cas de l’autor de Cartes mortes: “No hi ha una trama estàndar sinó una multiplicitat de trames, de personatges, de narradors i de fils argumentals; i multiplicitat de tècniques, de registres, de gèneres i de material textual”. Si no se n’acaben de fer una idea, no s’hi amoïnin perquè Gálvez, tampoc: “Ara mateix m’és impossible explicar-la”.

El cas és que Gálvez arrenca amb una evocació idíl·lica de Gretchen, l’esposa i “musa” del bon Fiske, de Santa Coloma estant i després de dos decennis llargs de matrimoni: “Suposen més de vint anys un fil conductor massa llarg per a l’amor? ¿Era amor allò que encara sentia per la Gretchen? ¿Els duraria vint anys més?”, es demana el Warren de Gálvez. La resposta la dóna Canturri: resulta que molta musa i molta Gretchen, però Warren va acabar fugint amb la senyora d’un tal Nicolai Popov, emigrat rus i mà dreta del nostre home a Santa Coloma: “El senyor Martinell em deia que era la dona més lletja que havia vist mai”. Detall que sembla que a Warren no li va fer cap nosa. La història de la colònia és, com la de quasi tots els experiments utòpics, la d’un entranyable, simpatiquíssim fracàs: diu Canturri que l’única fita econòmica de tot plegat va ser la importació d’una enorme partida de bacallà de Massachussets, de molt millor qualitat que el que es consumia per aquí dalt i que hi ha qui sospita que va acabar al mercat negre francès.

El Times diu també que Warren va fer-hi venir un carregament de 1.400 lliures de blat de moro des de la cooperativa georgista de Tahaco, a Harvard: el 10 de gener embarcava cap a Barcelona, i d’aquí a lloms de mula cap a l’Enclau de Sant Jordi; l’abril del 1916 tornava a Massachussets convertit en estupendes barres de pa que Warren en persona, de nou als EUA, li ensenyava al periodista del diari novaiorquès. Sabem també pel Times que Fiske es va decidir per Andorra perquè “la inexistència d’impostos i el lliure canvi converteixen el país en un lloc ideal per implantar-hi l’experiment de l’impost únic”, que la primera visita la va fer el 1913, i que els seus homes sobre el terreny eren un tal William Price, de Filadèlfia, i l’escaldenc Francisco Pla.

Confiava que el seu exemple atrauria altres cooperativistes, andorrans o no, però +el cert és que, fos com especula Canturri per l’espantá de Warren amb la senyora Popov o per la tradicional desconfiança local respecte als experiments utòpics, la cosa es va anar esllanguint fins al punt que anys després -no concreta quan- va saldar l’Enclau per una pesseta. Una. El comprador va ser el barceloní Josep Alemany, que li havia fet de comptable en aquesta aventura. La Casa dels Russos comença una llarga decadència, i quan als anys 60 la visita amb el mateix Martinell, “s’havia convertit en una senzilla casa de pagès, mig tancada i força arruïnada”. Convertida en segona residència, a finals dels anys 90 la propietat la va reformar, i el 2004 va accedir a l’inventari de béns immobles de Patrimoni. Pel que fa als altres protagonistes d’aquesta història, Warren mor el 1938, no sabem si al costat de Gretchen o de la senyora Popov; Martinell, traspassat el 1973, es convertiria en un dels artífexs de la conservació del romànic, i del rus Popov se’n desconeix el destí.

divendres, 25 de desembre del 2015

'Gálvez i la senyoreta Keaton' (Andrés Luengo)

DL., 21/12/2015 - 23:50

Gálvez i la senyoreta Keaton

Escrit per:

A. L. / Foto: Bondia

Ha tocat la novel·la epistolar a l’argentina (Cartes mortes), la fantasia distòpico-entomològica (Res no és real) i la biografia més o menys iconoclasta, que no s’ha de confondre amb iconoplasta (Cortázar sin barba); acaba d’exercir com a curador —o com es digui— de l’obra articulística d’un tal Arseni Sugranyes —a les llibreries per Sant Jordi— i té en cartera un volum miscel·lani de contes, microrelats i, glups, proses poètiques. De moment, perquè al calaix hi fan cua un bon tou d’inèdits als quals espera la prova suprema: estar a l’altura dels dos primers títols de l’autor. Doncs bé, mentre tot això no arriba, David Gálvez continua sorprenent el personal amb la seva dèria per tocar un pal diferent cada vegada que mulla la ploma al cor, que és on cal sucar l’eina. I quina ràbia que fa: la revista Supersonic —especialitzada en el gènere fantàstic, la ciència-ficció i el terror: només la trobaran en edició electrònica— li acaba de publicar al número de desembre All the Pretty Little Horses, el seu debut en l’horror més o menys gòtic. Encara que —entre vostès i jo— Res no és real frega ni que sigui tangencialment aquest honorable gènere. Vaja: que a Gálvez li van fer gràcia la senyoreta Keaton i les altres bestioletes de Teresa Colom i li ha sortit una cosa fosca, rebuscada i retorçada com un Stephen King menor —és a dir, grandiós— com és Misery, i amb ecos de l’Andorra de Peter Cameron, que no és mala companyia. I tot, a compte d’una amargada puericultora alemanya que té la sort d’exercir (sense papers) en una guarderia de Cambridge —alma mater de Gálvez, quina casualitat (o no)— i la desgràcia d’anar a caure a les mans d’una empresària-explotadora —sense assenyalar, sisplau— que no la dóna d’alta a la seguretat social. Cosa que acostuma a tornar boges les mares (i els pares), sobretot quan els fills se't posen greument malalts, descobreixes que no tens cobertura i que la misèria estalviada està a punt d’esgotar-se. Tot això és el que li passa a la dona sense nom d’All the Pretty Little Horses, per la cançó de bressol ianqui —Nick Cave en té una estupenda versió trash—. Però atenció, que res no és el que sembla en una trama que, com als millors contes de Borges, té un final que deixa de pedra. Com que no pot evitar la seva dèria metaliterària, diu Gálvez que es tracta d’un exercici a compte del tema, ai, del doble, i a la vegada d’un homenatge al Poe de William Wilson. Quasi res. Però no s’hi amoïnin: no cal tenir un màster en literatura del XIX per estremir-se davant del tedi vital de la protagonista, ni per somriure (per dintre) davant dels copets d’humor que esquitxen el relat, potser l’únic ingredient que li faltava a la literatura del nostre home. Com l’andanada contra els pares pijo-progres i la seva tirada pel ioga, el gimnàs i la cervesa artesana. Servidor hi anava a afegir les novel·letes cool de Males Herbes, en aquest repertori de posats pijo-progres, però millor deixar-ho aquí.

Ressenya de 'Res no és real' de Miquel Gomila

dimarts, 10 de febrer de 2015Res no és real. La importància del llegat que ens deixen les paraules

Res no és real és una obra de l'autor David Gàlvez que tothom que ha llegit no s'està de recomanar. En primer lloc, perquè la lectura és força planera i senzilla, i perquè la història enganxa des del minut u. No pots deixar-la estar fins que ja l'has acabada. I en segon lloc, els temes que tracta ens fan reflexionar sobre el nostre entorn i les estructures socials.

De què tracta? Per començar, el tema lingüístic hi té una gran rellevància. El protagonista de l'obra el que fa és posar per escrit tot un seguit de paraules per tal d'anar contant la seva història i garantir que els mots que enregistra no caiguin a l'oblit. És a dir, prenent-ne nota i recollint-los en garanteix la supervivència.

Es veu, doncs, l'afany per enregistrar tota una sèrie d'expressions que designen la seva realitat. Perquè, si es perden, desapareixerà amb ells una forma d'entendre la vida, una tradició històrica. Els mots no només són simples paraules intercanviables per unes altres sinó que defineixen una realitat, l'hi posen nom. Si aquestes deixen d'emprar-se i cauen en desús, cau amb elles una forma i concepció d'entendre el món.

És un cas similar al que li pot ocórrer al català quan es parla de la seva possible desaparició. Si això es complís, no "només" desapareixeria una llengua i aquesta hauria estat substituïda pel francès, l'espanyol o l'italià, sinó que també perdríem un llegat històric importantíssim. Cada llengua té una forma d'entendre el món, d'expressar-se i els mots en designen la cosmovisió pròpia. Si una llengua es perd, es perd patrimoni de la Humanitat. Per això, el protagonista de l'obra es capfica en mantenir viu el llegat de les paraules. Aquestes donen sentit i pervivència a la seva comunitat, un col·lectiu humà que viu aïllat i que simplement es preocupa de treballar al camp -el seu lloc de residència- per poder cobrir les seves necessitats bàsiques. Els personatges no coneixen altra vida que la que han viscut sempre; ells viuen al marge de la civilització, dels avenços tecnològics. La seva rutina no els permet d'anar més enllà, el seu "modus operandi" sempre és el mateix, dia rere dia. Per tant, l'escenari de la història no és altre que el camp de maduixes.

L'obra, en definitiva, ens explica la història d'un home que, lingüísticament, malda per contar-nos el dia a dia de la seva família i el seu treball al camp. Vol fer-nos partícips de la seva quotidianitat. A part, se'ns presenten reflexions com ara la necessitat de preservar la memòria individual i col·lectiva, la importància de posar per escrit les nostres vivències personals perquè aquestes no s'esvaeixin i no en quedi ni el record. I, per així, a través de l'experiència vital que ens narra, fer-nos-en partícips, de la seva realitat. A mesura que ens la va relatant, no ens sona tan estranya i llunyana.

En comparació amb altres obres del mateix autor, com ara Cartes mortes que era un reflex de la rebel·lió juvenil, Res no és real té un to molt més íntim i sentimental ja que ens endinsam en el món interior del protagonista. Té un caire reflexiu que intenta connectar amb el lector i fer-lo pensar. Ambdues obres han estat publicades per l'editorial Males Herbes.

diumenge, 29 de novembre del 2015

Andrés Luengo sobre article sobre Amat-Piniella i Andorra

Sabíem que Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913-l’Hospitalet, 1974) va escriure el manuscrit íntegre de K. L. Reich a Sant Julià de Lòria. I sabíem també que aquí hi havia transcrit els poemes que havia anat confegint d’estranquis en els seus cinc anys de captiveri als camps de concentració nazis -primer Mauthausen, després Ebensee- i que no veurein la llum fins al 1999: Les llunyanies. Però com que tenim la memòria de la Dori de Buscando a Nemo, ningú no s’havia preocupat mai d’estirar aquest fil portentós -¿quantes obres mestres de la literatura concentracionària universal s’han escrit en aquest racó de món nostre?- i resoldre un enigma que segur, segur, més d’un lector s’havia plantejat alguna vegada: ¿on redimonis es va instal·lar, el nostre home d’avui, quan el setembre del 1945 va venir a espategar a Sant Julià? ¿I per què precisament aquí?

Doncs ha hagut de ser la revista Portella, és clar, la que resolgui aquests punts opacs de la biografia d’Amat-Piniella. I ho fa al número 10 de la revista, que es presenta aquesta tarda a la Llacuna (19 hores), després de dotze mesos, dotzen, d’abstinència portelliana. Li consagra tres articles que firmen l’editora Maria Bohigas (La Persona amb majúscula), el crític Sam Abrams (Restaurar la vida) i el nostre David Gálvez (Amat-Piniella i Andorra: Una introducció), que aporten tres perspectives -l’andorrana, la literària i la vital- d’un personatge tan citat -i quasi sempre a compte de K. L. Reich- com poc i mal conegut. El tall de les novetats les aporta Gálvez, aquí en la faceta de detectiu llibresc, que és qui ha posat una mica de llum -una llàntia, de moment, perquè queden preguntes sense resposta- al forat negre que fins ara constituïen els vuit mesos que Amat-Piniella va viure entre nosaltres.

La gran revelació, és clar, és el seu domicili lauredià: el número 50 de l’avinguda Verge de Canòlic. Al segon pis d’aquest edifici s’hi havia instal·lat el 1939 el doctor Faustí Llaverias -cunyat d’Amat-Piniella-, que hi va residir fins al 1947. I la font d’aquesta revelació és de primera mà: Òscar Ribas ubica el doctor Llaverias en aquesta casa i “sense cap dubte”, diu Gálvez, “perquè un oncle seu [de Ribas] llogava al metge la segona planta de l’edifici”. Els vincles familiars donen per tant raó de la fins ara enigmàtica jornada andorrana d’Amat-Piniella, que va triar precisament Sant Julià com a primer destí després de ser alliberat d’Ebensee -el 6 de maig del 1945- i de passar unes setmanes a l’hotel Lutetia de París, temporalment habilitat com a lloc d’acollida d’exdeportats.

Reivindicació del poeta

S’hi va estar sol, aquesta vegada, a Sant Julià. I diem aquesta perquè -continua Gálvez- no era la primera vegada: l’estiu del 1939 -no sabem exactament quan- ja s’hi havia refugiat uns dies en companyia de la seva esposa, Maria, i presumiblement també a casa del doctor Llaverias. La cosa va acabar malament: ho recordava el mateix Amat-Piniella en una sensacional entrevista de Montserrat Roig disponible al portal memoria.cat i que Gálvez transcriu en la seva part andorrana. Diu el mateix Amat-Piniella que al banc -l’“Agrícola”, creu recordar- al qual es va dirigir per canviar per francs els traveller’s checks que li quedaven -tot el seu capital d’exiliat- el van despatxar dient-li que eren falsos i que l’havien enganyat. El cas és que sense un cèntim a la butxaca, la dona va haver de tornar a Barcelona i ell se’n va anar a França, on va iniciar un peregrinatge de camp en camp -primer els francesos: Argelers, Barcarès, Sant Cebrià; després els nazis, amb una breu estada prèvia a la 109a companyia de treballadors estrangers- que s’allargaria com fins al 1945.

Conclou Gálvez que “el període que passa al país és cabdal tant en l’àmbit de la creació literària com en el personal”. I en la mateixa línia apunta Abrams, que reivindica la figura literària d’Amat-Piniella més enllà de K. L. Reich: “Sempre s’ha vist la seva obra poètica com un apèndix residual de la seva narrativa. I això, simplement, no és veritat”. Tot i concedir que Amat-Piniella és un narrador “de primera magnitud”, insisteix que Les llunyanies és un fenomen poètic “únic ditre de l’univers concentracionari de Mauthausen”, i un llibre “bell, terrible, sensible, commoverdor i profund”. Portella en reprodueix els quatre poemes datats a Andorra (Retrobament, Tardor a la vall,Les abelles i Esperança). Així que ho tenen facilíssim per comprovar si Abrams exagera o s’ajusta a l’estricta realitat.

Claude Benet torna a la llegenda negra

Els tres articles que Portella consagra a Amat-Piniella ja valdrien ells tots sols per tot el número -i no hem parlat del tercer, en què Maria Bohigas repassa la insòlita història conjugal del novel·lista: no se’l perdin. Però és que els aficionats a les coses bèl·liques hi trobaran un regalet: Claude Benet practica en un article -L’eco del silenci, que obre com sempre unes quantes portes que haurem de travessar- una nova incursió en el seu vedat preferit: la II Guerra Mundial i rodalies. Ho fa a compte de tres episodis, tres expedicions de fugitius que mai no van arribar al seu destí, o que ho van fer en forma de, glups, cadàver. Més llenya per al foc de la llegenda negra: el primer l’extreu de les memòries de José Bazán, i rescata de l’oblit insondable i incomprensible en què han caigut les tres noies que van morir congelades a Ràmio en algun moment de la guerra, i que van ser enterrades en un multitudinari funeral al cementiri d’Escaldes; el segon, el cas del serrgent Charfles Peacock, que va ser vist per última vegada el 8 de novembre del 1943 en algun racó d’Incles; el cadàver mai no va ser recuperat. El periple acaba amb les restes de dos homes exhumades l’estiu del 2012 a l’estany de Peyregrand, a l’altra banda de la frontera, amb forats de bala al crani i que Benet sospita que corresponen a dos jueus abatuts el 1943 pel seu guia. Les autoritats franceses no van voler analitzar les restes per mirar d’escatir-ne la identitat.

Andrés Luengo sobre Arseni Sugranyes

Era el que li faltava a la literatura andorrana, si és que aquest sintagma té alguna mena de sentit més enllà de l’estrictament geogràfic: teníem el pioner (Salvadó), el mediàtic (Villaró), la poeta (Colom), el bloguer (Rubio), el gòtic (Arrabal), l’exquisit (Gibert), el professor (Peruga), la humida (Kirsch), i fins i tot el maleït (Caus). Doncs perquè no falti de res i d’aquí a pocs mesos, posem que per Sant Jordi, tindrem també l’escriptor secret, una mena de Salinger del Pirineu. La culpa, és clar, de David Gálvez, a qui hauríem pogut posar sense problemes en la categoria dels metaliteraris. L’autor de Cartes mortes i Res no és real s’ha posat ara la granota d’editor per ordenar, polir i donar a la llum un patracol que sota el títol de L’obra articulística d’Arseni Sugranyes constitueix la gran aposta de la temporada d’Editorial Andorra. Mig centenar de peces publicades (o no) a la premsa local a partir del 2006 i que firma el Sugranyes del títol. Un pseudònim, és clar, sota el qual ni el mateix Gálvez sap qui s’oculta.

O això és el que diu. El cas és que ell s’ha limitat, sosté, a fer d’intermediari entre el nostre Salinger i el segell de la família Rebés “perquè em semblava una llàstima que un material tan interessant quedés inèdit”. Editorial Andorra va assumir el risc, i aquí tenim el resultat. La intervenció de Gálvez s’ha limitat, sosté, a un llarguíssim pròleg -una de les seves especialitats, recordin el que va perpetrar a Cortázar sin barba- on explica el perquè de tot plegat i es llança a especular sobre les identitats possibles del tal Sugranyes, de qui l’únic que sabem segur és que manté un blog de periodicitat setmanal, i que sospita que és una màscara que amaga un autor públic i notori. Però tampoc es posin a buscar-lo, el blog, perquè no el trobaran. Hi parla, sembla, d’etimologies, literatures, dòlmens i pedres, amanit per temes d’estricte interès local: un repertori que curiosament coincideix amb els interessos literaris del mateix Gálvez i que explica -potser- l’interès que ha posat a treure’l de la gloriosa condició d’inèdit.

Val a dir que la primera notícia fefaent, documentada sobre Arseni Sugranyes la va donar Albert Villaró en un article publicat a la competència -ningú no és perfecte- pels volts de Sant Jordi i que va posar Gálvez sobre la pista. La segona aparició pública de Sugranyes va ser al setembre, a Organyà i amb motiu de la Fira del Llibre. I al març hi tornarà. O no, perquè sospita Gálvez que li ha agafat gustet a l’anonimat, aquesta identitat esquizofrènica que s’ha fabricat i que li permet dir amb la boca petita i per a un públic de connaisseurs -ja saben el que deia Juan Ramón Jiménez: “A la minoría, siempre”- el que l’escriptor més o menys conegut que és no es pot permetre el luxe d’esbombar. Ben pensat sí que tenim un precedent. O dos: Martí Llimois, l’autor d’Un any de la nostra vida, l’últim muntatge dirigit i produït per Xavi Fernández, i de qui no hem tornat a tenir notícia, i Alexina Bofarull, autora d’un sol poemari, Pluja d’estiu, que van llegir Toni Caus i quatre gats més, i a qui mai li hem vist la cara.

Tot plegat, ja ho veuen, és tan prometedor, recargolat i -repetim-ho- metaliterari com acostumen a ser els llibres que Gálvez perpetra, sol o en companyia d’altres. Val a dir que el recull de Sugranyes ha acabat passant per davant de l’Atles de literatura mutant, volum miscel·lani de microrelats, contes i proses poètiques que té emparaulat amb Males Herbes -ja saben, el microsegell més coolde la literatura catalana, que ja li ha publicat Cartes mortes i Res no és real- i que sembla que es retardarà fins al 2017.

I també: el debut de Pérez Orobitg i ‘La casa andorrana tradicional’

Era qüestió de temps, però la seva reconversió en pastor -pastor de debò, amb ovelles, gossos, llops i tota la pesca- i la distància que va posar entre ell i nosaltres -primer als Alps, últimamemnt en algun lloc dels Pirineus, vés a saber quin- semblava que dilataria la cosa encara un temps més. Però el debut literari d’Arnau Pérez Orobitg ja té data (aproximada): serà al segon trimestre del 2016, i de nou a Editorial Andorra, amb un poemari titulat, és clar, Distàncies, i que el convertirà automàticament en el primer a inaugurar una categoria ben pintoresca fins i tot per als paràmetres de la literatura catalana, i no diguem ja de l’andorrana: la del pastor-poeta (o al revés). Les novetats del segell dels Rebés no s’acaben aquí: el curs que ve veurà finalment la llum la reedició ampliada de La casa andorrana tradicional, patracol avui introbable amb què David Mas es va endur el premi Principat d’Andorra del 1987. Una mina per on desfilen crugies, finestres i balcons; llotges, galeries i xemeneies; corts, cellers i solers; graners, pastadors i rebosts; cuines, domitoris i comunes; teiers, capelles i festejadors, a través de mig centenar de cases, bordes i cabanes, des de Cal Sastre de Segudet fins a Cal Ramonguem d’Ordino, Cal Junipere de l’Aldosa i casa Guillemo d’Andorra la Vella. Un festival, de veritat.