Punts de fuga, 26 relats sobre viatges en el temps
Hi ha propostes editorials que destaquen per diverses raons. Una d’aquestes és Punts de fuga, un recull de contes amb 26 prometedors autors, alguns d’ells presents al catàleg de Males Herbes. La proposta és escriure sobre viatges en el temps, amb una visió esfèrica i amplia, és a dir, des de diferents gèneres i estils. Si poguéssim afegir un color a cada relat en concordança al seu estil i gènere narratiu tindríem 26 colors diferents i interessants alhora. L’equip de FantàstiK vam quedar impressionats i l’entusiasme és va encomanar ràpid. Va ser llavors quan vam decidir fer una ressenya una mica diferent. Tots els redactors que vam mostrar interés per parlar d’aquesta obra en parlariem conjuntament, repartir els relats entre tots i cada un de nosaltres i fer una ressenya de tots els relats de l’antología. Veureu que alguns redactors hem aprofitat per fer una opinió general de l’antología complerta juntament a la ressenya dels relats. Avui us portem la primera part d’aquesta ressenya on l’Aramys, el Xavi i l’Alexander ens parlaran d’alguns dels relats. El proper dilluns, el Miquel, el Marc i el Carles portarán la segona part d’aquesta llarga ressenya d’una antología que ho mereix.
Els dos protagonistes del relat de l’Emili Olcina, titolat “Des d’un món simulat”, són un científic i un vell magnat. Aquest magnat pretén la immortalitat i no li queda una altra que recórrer al coneixement del científic. Aquest li proposa diferents alternatives, entre elles la criogenització o viatjar en el temps. El relat s’endinsa en la ciència ficció d’una manera una mica ingènua, amb un tema molt utilitzat, tant en literatura com en la ficció televisiva. De fet, podria havercolat com una escena d’un capítol de Doctor Who, ja sigui pel to despreocupat i poc seriós, ja sigui pel públic al qual sembla dirigit.
El relat d’en Carles Terès, “Veu en off” és més aviat un microrrelat. En aquesta història hi ha molta més cura de l’estil que no pas de l’argument i és que està realment ben escrit, fent ús de frases curtes i d’un narrador que sap més del que ens explica. Però trobo que la història no és especialment colpidora i és escassament remarcable, i per poc que us expliqui segurament ja estigui desvetllant part de la mateixa. Un relat que no està malament, però a tenir poc en compte.
L’apropament de Jordi Sanglas als viatges en el temps amb “Trajecte” m’ha semblat arriscada i experimental, i amb una trama en què si hi acabes connectant, pot ser de les teves preferides del volum. En Jordi ens posa davant d’una autobiografia fictícia (o no) en la qual un escriptor sent una apatia terrible i es comença a qüestionar amb preguntes existencialistes i nihilistes. El relat no té res de ciència ficció i potser per aquesta raó he trobat, en comparació a altres relats, que és una historia més ben explicada i més relaxada, amb una narrativa molt bona. El relat és trist i amb una atmosfera melancòlica present a cada una de les línies. Potser una analogia per pura coincidència, però justament ara estava llegint Homes sense dones de Haruki Murakami i he trobat que hi havia punts en comú entre ambdós autors en aquests relats. Un dels contes que recomano llegir del recull.
“Zoo Palau” d’en Ruy D’aleixo és un relat original i curiós. L’argument ens presenta un zoo on tracten de tirar l’evolució enrere, descobrint embrions extingits que van ser les prèvies evolucions per les especies actuals. Elnovum del relat és que durant la gestació d’un fetus aquest pot néixer en qualsevol dels estats de tota la seva evolució si s’aconsegueix triar el moment propici. Aquí entren en joc els científics del zoo. El relat és una carta que escriu un dels científics del zoo a un “Professor”. El relat és curt i la resolució insuficient i insatisfactòria. De fet, com a relat trobo que no funciona. No conté els elements suficients per si mateix. Sí que planteja un element interessant, però no és desenvolupa de cap manera i el relat en general no té cap clímax ni desenllaç.
Alexander Páez
A nivell d’introducció, deixeu-me dir que estic convençut que aquesta antologia és de les que provocarà més divergència d’opinions pel que fa a la preferència dels relats. He parlat amb diverses persones de Fantàstik i tothom tria un top five ben diferent. Curiòs. Tres dels relats que m’ha tocat comentar tenen una base literària i un estil força clàssic, i els altres dos són originals en el seu plantejament i la seva execució, però amb resultats ben diferents.
En “La crida més enllà del temps“ Enric Herce fa un homenatge a Lovecraft, en un relat basat en les modificacions subtils que es podrien fer en les línies temporals per aconseguir canvis tot evitant les paradoxes. La prosa de l’autor m’agrada molt, i la trama és original i amb molts detalls històrics i científics interessants.
En canvi, Salvador Macip en “El viatger” fa un homenatge a H.G. Wells (era inevitable en aquesta antologia) tot explicant la història d’un viatger en el temps, però donant molta importància al punt de vista de la persona que coneix el viatge i que espera el retorn del viatger. A nivell científic el relat planteja propostes interessants, però no m’ha acabat d’arribar, la història. Aquests dos serien exemples dels pocs relats de gènere presents en l’antologia, de l’estil més clàssic de relat de viatge en el temps. Des de Males Herbes han insistit que aquesta és una antologia AMB ciència ficció i no DE ciencia ficció, per tant, no hi ha res més a dir.
El protagonista de “El gran viatge” que proposa Josep M. Argemí aconsegueix viatjar a través de la lectura de diverses novel·les que l’autor va repassant en aquest breu relat, tot vivint les experiències dels seus protagonistes. La proposta d’anar enumerant obres literàries no m’ha convençut i m’ha deixat ben fred.
Crec que caldria tancar directament a la presó Joan Jordi Miralles per exaltació de la pederàstia i… no, és broma… els que hageu llegit “El paradís perdut” l’haureu entès. És un relat que fa una clara crítica a algunes tendències editorials, amb una presència molt important de l’humor (tot i tocar per sobre un tema molt desagradable), i presentat en un estil molt original, basant la narració en els diàlegs. Tot un descobriment, i un dels relats que més m’ha agradat.
I per finalitzar arribem a “J’espère que vous ferez bon voyage!” de Max Besora. El que més m’apeteix dir ara éspasapalabra, però… És el relat que menys m’ha agradat de tots. En un to humorístic i surrealista planteja l’abducció d’una jove per uns estranys alienígenes sense cul, els Nyargocs, la civilització dels quals es basa en la còpia. No li he sabut trobar la gràcia. Els dos cops que l’he llegit ho he fet amb cara de desconcert. M’he plantejat si intenta ser una crítica o sàtira d’alguna cosa, però si és així no he sabut trobar l’objectiu.
Bé, això dels gustos és com els culs, tothom en té un, excepte els Nyargocs, i potser els relats que a mi m’han agradat més per la meva història i sensibilitats a vosaltres us deixaran indiferents, i a l’inrevés. Ho podreu saber només si llegiu l’antologia.
Xavi
Com a part de l’equip de FantàstiK i en aquesta mena de lectura conjunta que ens hem muntat amb Punts de fuga, a mi m’ha tocat llegir els últims cinc relats de l’antologia. Cinc relats tan estranys, atípics, insòlits i diferents, que amb només aquests cinc, un es pot fer ben bé a la idea del gruix d’estils i temàtiques que omplen les pàgines d’aquesta antologia.
Amb “Pròleg a la filosofia dels viatges en el temps de Roberta Sparrow”, d’en Jaume C. Pons, el primer dels cinc i ja al front, m’he sentit estafat, un relat que no arriba a una pàgina i on un ésser que és un tot es menja quelcom de paisatge, de món. No li he trobat el què amb els viatges en el temps, ni el què en general.
“Un Ictineu per al Nautilus” d’en Sebastià Bennasar, tot i aquesta segona persona incòmoda amb què l’autor s’ha entestat a escriure, és un relat entretingut i evocador. L’autèntic submarí que va inventar Narcís Monturiol és també una màquina del temps capaç de portar-te al passat que més ocultament desitges.
A “L’illa de Hainan” en Jordi Nopca ens narra a ritme frenètic un petit incident a la vida d’un jove que s’acaba de llevar amb una ressaca brutal. Maquinetes d’afaitar assassines, regadores que fan de l’aigua un àcid mortal, viatges lisèrgics… un relat prou delirant que no he acabat d’entendre al final, on no he trobat la relació amb els viatges en el temps…
El relat d’en Martí Sales, de títol impronunciable (perquè es un símbol), és un altre dels que no m’ha agradat i que crec que és pur lluïment de l’autor (d’aquests n’hi ha un quants, tot sigui dit). Un relat inconnex, amb to experimental, pseudofilosòfic, lisèrgic, una palla mental de tota la vida que tan sols l’entén qui l’ha escrit i encara gràcies. De viatge en el temps, ni rastre, clar.
I per últim, “Les vacances de Pendergast”, de Víctor Nubla. Amb diferència un dels relats que més m’ha agradat de l’antologia. També dels més llargs, dels més treballats. En Lucius Pendergast, de la policia muntada del Canadà, ve de vacances a Barcelona esperitat pel seu amic el Doctor Francisco López, el qual ha promès ensenyar al policia un artefacte que els dos porten anys buscant de manera exhaustiva. En Nubla ha escrit un autèntic relat d’aventures i misteri, un relat sorprenent, que es llegeix amb la passió d’un adolescent i que desitges que tingui unes quantes pàgines més.
Com a apunt final, després de llegir els vint-i-sis relats de l’antologia, el resultat és, en general, molt fluix. No sé què em volia trobar en aquesta antologia, amb el que m’agrada Males Herbes, però de ben segur que no era això. Dels vint-i-sis relats, no més de sis o set valen la pena. La resta orbiten entre el lluïment de l’autor, la incongruència, la poca qualitat o la normalitat més anodina. Una llàstima.
Aramys Romero
