DL., 21/12/2015 - 23:50
Gálvez i la senyoreta Keaton
Escrit per:
A. L. / Foto: Bondia
Ha tocat la novel·la epistolar a l’argentina (Cartes mortes), la fantasia distòpico-entomològica (Res no és real) i la biografia més o menys iconoclasta, que no s’ha de confondre amb iconoplasta (Cortázar sin barba); acaba d’exercir com a curador —o com es digui— de l’obra articulística d’un tal Arseni Sugranyes —a les llibreries per Sant Jordi— i té en cartera un volum miscel·lani de contes, microrelats i, glups, proses poètiques. De moment, perquè al calaix hi fan cua un bon tou d’inèdits als quals espera la prova suprema: estar a l’altura dels dos primers títols de l’autor. Doncs bé, mentre tot això no arriba, David Gálvez continua sorprenent el personal amb la seva dèria per tocar un pal diferent cada vegada que mulla la ploma al cor, que és on cal sucar l’eina. I quina ràbia que fa: la revista Supersonic —especialitzada en el gènere fantàstic, la ciència-ficció i el terror: només la trobaran en edició electrònica— li acaba de publicar al número de desembre All the Pretty Little Horses, el seu debut en l’horror més o menys gòtic. Encara que —entre vostès i jo— Res no és real frega ni que sigui tangencialment aquest honorable gènere. Vaja: que a Gálvez li van fer gràcia la senyoreta Keaton i les altres bestioletes de Teresa Colom i li ha sortit una cosa fosca, rebuscada i retorçada com un Stephen King menor —és a dir, grandiós— com és Misery, i amb ecos de l’Andorra de Peter Cameron, que no és mala companyia. I tot, a compte d’una amargada puericultora alemanya que té la sort d’exercir (sense papers) en una guarderia de Cambridge —alma mater de Gálvez, quina casualitat (o no)— i la desgràcia d’anar a caure a les mans d’una empresària-explotadora —sense assenyalar, sisplau— que no la dóna d’alta a la seguretat social. Cosa que acostuma a tornar boges les mares (i els pares), sobretot quan els fills se't posen greument malalts, descobreixes que no tens cobertura i que la misèria estalviada està a punt d’esgotar-se. Tot això és el que li passa a la dona sense nom d’All the Pretty Little Horses, per la cançó de bressol ianqui —Nick Cave en té una estupenda versió trash—. Però atenció, que res no és el que sembla en una trama que, com als millors contes de Borges, té un final que deixa de pedra. Com que no pot evitar la seva dèria metaliterària, diu Gálvez que es tracta d’un exercici a compte del tema, ai, del doble, i a la vegada d’un homenatge al Poe de William Wilson. Quasi res. Però no s’hi amoïnin: no cal tenir un màster en literatura del XIX per estremir-se davant del tedi vital de la protagonista, ni per somriure (per dintre) davant dels copets d’humor que esquitxen el relat, potser l’únic ingredient que li faltava a la literatura del nostre home. Com l’andanada contra els pares pijo-progres i la seva tirada pel ioga, el gimnàs i la cervesa artesana. Servidor hi anava a afegir les novel·letes cool de Males Herbes, en aquest repertori de posats pijo-progres, però millor deixar-ho aquí.
