| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
|
A. Luengo / David Gálvez, la setmana passada a Sant Julià: aquest any ha publicat la traducció de ‘Seahorse’ (Foto: Laura Gálvez Rhein).
DL., 31/07/2017 - 03:05
Gálvez imminent i per triplicat
Escrit per:
El lauredià torna a l’octubre amb novel·la nova, tradueix Defoe i prepara una reinterpretació dels mites pirinencs.
Es dirà Arnes i són cinc contes, cinc, que més que negres diu que tendeixen al fosc i que nosaltres –que n’hem tastat un: All The Pretty Little Horses– posarem al sac de l’horror més o menys gòtic, amb deriva fantàstica i si convé psicoanalítica. Males Herbes els ha reunit en el volum aquest que tenen aquí baix, el 2 d’octubre serà a les llibreries i David Gálvez es convertirà així en el primer autor que repeteix tres vegades, tres, a l’editorial barcelonina, que continua sent la coseta més cool del panorama editorial català.
De seguida hi tornem, però avancem abans que l’escriptor lauredià, tocat d’una grafomania compulsiva, té en perspectiva no una sinó dues novetats més per a la temporada: una reinterpretació més o menys antropològica, la seva dèria particular, dels mites i llegendes dels Pirineus del uno al otro confín –vostès perdonin– que li ha encarregat Farell, i un híbrid metaliterari i a quatre mans que partirà d’A General History of Pirates, tradicionalment atribuït a Defoe i en què Gálvez reincidirà, també a Males Herbes, com a traductor. Faceta en què –segur que ho recorden– es va estrenar la temporada passada amb La millor història del món –i aquesta ha repetit amb Seahorse.
Tot això, el curs que ve i amb el manuscrit de La casa dels russos demanant tanda. Si tenim en compte que des que va irrompre el 2014 amb Cartes mortes Gálvez s’ha prodigat amb una, dues o tres novetats per curs, la primera pregunta és òbvia: com s’ho fa? Doncs matinant molt, diu, i recollint ara els fruits d’una vocació que ve de lluny. Molts dels originals que han anat sortint a la llum els tenia al calaix i el que ha fet és acabar de polir-los una vegada que els editors li van donar llum verd. Arnes és en aquest punt l’excepció, i no serà el debut oficial en el relat –ja n’havia col·locat a El joc que estimem i a Punts de fuga–, però sí la seva primera col·lecció de contes concebuts amb forma si no unitària, sí a partir de la porteta al costat fosc que li va obrir All The Pretty Little Horses. Aquest és l’únic dels cinc relats d’Arnes que ja estava escrit –i publicat: en castellà, a la revista digital Supersonic– però els altres quatre són rigorosament inèdits.
Abans de continuar, diguem que més que contes són –diu– el que els anglesos en diuen novella i els francesos, nouvelle. És a dir, peces més llargues que un relat però més curtes que una novel·la tal com l’entenem nosaltres. Siguin el que siguin, són cinc històries independents que comparteixen el to, el punt de vista –tots menys un estan narrats en primera persona, i no és l’únic vincle que hi trobarem amb Res no és real– i una vocació pèl maliciosa: passejar-nos pels racons més inhòspits i inquietants de l’ànima humana. A Arnes hi ha morts més o menys violentes, però no necessàriament sang i fetge. I la narració –estem parlant de Gálvez!– mai no és lineal- sinó que es desplega en trames i subtrames que acaben confluint en algun moment del relat. Així que res de presentació, nus i desenllaç, ni tampoc de cop d’efecte final.
Un emblema hexagonal, perquè se’n facin una idea, transcorre en un seminari de narració literària on un dels assistents explica la peripècia d’un cèlebre psicòpata que, naturalment, farà acte de presència –ja veuran quina– a l’aula; Els de Berta –vet aquí un segon vincle amb Res no és real: recordin Quartcamp Campverd– segueix una investigadora a qui se li ha posat entre cella i cella desemmascarar –quan sorgeixen, i per què?– els rituals de violència institucionalitzada que regeixen en una societat innominada... A Els nens-cranc i jo, s’ho poden imaginar, es tracta d’explicar –d’intentar-ho, com a mínim– qui són les estranyes bestioles del títol, i la cosa no acaba bé, mentre que a Tatuatge inacabat assistim com voyeurs a la conversa telefònica entre dues germanes, amb un sol tema al tinter: el marit d’una d’elles. El volum es completa amb All The Pretty Little Horses, la història fosca, molt fosca, d’una puericultora alemanya i amb molta mala llet –el que passa és que va per dintre– que se’n va a treballar a un Cambridge tan idíl·lic com stephenkingià.
A l’octubre, més. I ja poden anar fent un espai a la secció de contes –o nouvelles– de la llibreria, al costat de Teresa Colom, Robert Pastor i Antoni Caus. Si no vivim una edat d’or de la literatura amb ADN nostrat, s’hi assembla molt.
Julio nostre que esteu en el cel
Es confessa lector voraç i contumaç de relats: el boom i tota la pesca, com es poden imaginar. Amb un nom per sobre de tots, Cortázar, de qui posa l’obra curta al davant fins i tot de la novel·la. I això és molt dir quan estem parlant de l’autor de Rayuela. Cap sorpresa: no és casualitat que Gálvez sigui coautor de Cortázar sin barba, la biografia del Cortázar preeuropeu a sis mans amb Eduardo Montes-Bradley i Carles Álvares Garriga i reeditada fa un parell d’anys. També es confessa contista contumaç i de llarga trajectòria. El que passa és que fins ara, diu, no n’havia reunit un grapat de “publicables”. De fet, els cinc reunits a Arnes són els que van passar la selecció dels editors, que són els que hi van detectar aquest tuf negre-tirant-a-gòtic que destil·la el volum. Així que n’hi ha uns quants més que es van quedar al calaix... I com que les bones notícies rarament venen soles, a Arnes ja li ha sortit un fillet. Eslau, per concretar: la universitat de Cracòvia ha seleccionat Els nens-cranc i jo per a una antologia de narrativa catalana de publicació imminent, així que Gálvez sabrà ben aviat com sona en polonès. I no cal que facin la brometa fàcil...
