David Gálvez Casellas

Sobre l'auca de Meritxell (BonDia Andorra, 20.12.2011)

2011-12-21T22:43:00.000+01:00

A la venda l’‘Auca de Nostra Senyora de Meritxell’, de Sergi Mas i David Gálvez

Nacional - Cultura
Escrit per E. J. M./Foto: T. M.
Dimarts 20, Desembre de 2011
Si volen oferir un obsequi de Nadal original i nostrat, prenguin nota: ja poden adquirir a les llibreries l’Auca de Nostra Senyora de Meritxell, una petita obra d’art que combina els dibuixos de Sergi Mas i els rodolins de David Gálvez.La creació es pot adquirir a les llibreries des de fa un parell de setmanes a un preu pràcticament simbòlic: quatre euros. Els autors han editat l’auca, que es presenta en una làmina d’un format aproximat de 35 cm x 50 cm, de color blanc trencat, més aviat beix, i amb els dibuixos a tinta negra. Molt senzilla, amb una aparença sòbria i elegant, similar a un gravat. El treball és el resultat d’un projecte personal de Mas i Gálvez, que han volgut solucionar la carència d’una auca dedicada a la patrona d’Andorra. Una auca és un “conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d’una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d’una biografia, d’una història, etcètera”, segons l’Enciclopèdia Catalana. “La forma tradicional de l’auca, de molta difusió durant el segle XIX, va ser la d’un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit vinyetes.” La de Meritxell en té setze. “Corona de muntanyes, Senyora del Cel, / Dama d’Andorra, benèfic estel. / Conta aquesta tradició tan antiga / Com regna Nostra Verge de Meritxell sense fatiga.” Així comença l’auca, que narra la troballa de la talla de la verge, una nit de Reis, per un pastor que passava per Meritxell, fent camí cap a Canillo: “Al peu del roseret es revela una talla / L’efígie de la Verge lluent com una medalla.” El pastor se l’endú i “en un altar de l’església deixen la Verge a fer nit / Amb la prometença que ben aviat tindrà un retaule beneït”. Però l’endemà la talla ha desaparegut i la retroben a Meritxell. Se la tornen a emportar, aquest cop en processó, fins a Encamp. “De bon matí, la talla s’ha esvaït un altre cop. / A la gavarrera retroben Nostra Dona dels Esclops.” Els andorrans es rendeixen a l’evidència i aixequen una capella entorn de la talla. El temple va creixent “fins que una trista nit de mil nou-cents setanta-dos / Tot ho arrasa un incendi en un desastre ruïnós”. El desenllaç es resol en les tres últimes vinyetes: “Ja fa temps que allí s’hi alça un nou temple rutilant / Que venera Nostra verge i el seu Jesuset infant. / Ni foc, ni neu, ni cap fatal destí / Faran malbé el desig diví / Que Nostra Dama de Meritxell / sigui d’Andorra pels segles el meridià cimbell.” La darrera vinyeta de l’auca evoca el santuari de Meritxell, les muntanyes que l’envolten i un grup de gent que gaudeix, probablement, de la celebració de la diada de la verge patrona. Una petita joia que paga la pena. No se’n quedin sense.

Sempre a la cua d’Europa?

2011-10-10T18:55:00.000+02:00

Sovint em costa entendre la nostra vocació de continuar estant permanentment al final d’alguna de les llistes més nefastes d’Europa.

Si els veïns catalans legislen en contra de la celebració de curses de braus, prohibint-les efectivament, algú d’entre “els nostres” hi veurà una ocasió per fer negoci (inspirat per un reputat cafre forà o no). Qui sap si és a això al que es referien quan parlaven d’emprenedoria. I és que aquells desperts empresaris deuen tenir un altíssim grau de patriotisme, perquè semblen disposats als més grans sacrificis per tal de renunciar al sentit comú i a la voluntat del poble (l’andorrà), que ja va decidir fa anys mitjançant els seus legisladors que aquí no torturaríem animals ni els mataríem a la plaça pública per satisfer el sàdic gaudi estètic de ningú. Ara, una vegada més, un grupet de conciutadans pretendrien, en nom del lucre més descarnat, que mentre en tots els països del nostre entorn es legisla en favor de la protecció dels animals, aquí féssim el camí en sentit contrari. Es tracta, un altre cop, del famós lema del "tot s’hi val" aplicat als negocis que aprofiten les escletxes creades per les circumstàncies del països veïns.

Quan a tot Europa s’està legislant a favor dels drets del no fumadors en espais públics, a Andorra, no se sap per quin motiu, fa ja uns quants mesos que els nostres representants eviten tancar d’una vegada i per totes els tràmits que deriven de la voluntat del poble. Si consultem l’article sobre “iniciativa legislativa popular” (ILP) a Viquipèdia, trobarem que es parla del nostre país i s’explica que “la darrera [ILP] que s’ha portat a terme ha estat una llei que prohibeix fumar a la feina i alguns espais públics.” Els pobres i innocents redactors de l’article realment pensen que ja hem fet realitat la llei... Quants mesos més caldran?

Volem i dolem. Vam començar a sortir de les llistes més fosques. Vam treballar molt com a comunitat per deixar de ser coneguts a Europa com a paradís fiscal, punt internacional de blanqueig de diners i reducte de contrabandistes (ja ningú recorda la crisi del tabac iniciada el 1997?). Vam intentar que els treballadors dels sectors del comerç i de la restauració gaudissin de certs drets reconeguts en altres països. Vam voler deixar de ser els qui sempre estiraven més el braç que la màniga amb túnels, vials, rotondes, museus, seus universitàries i altres projectes arquitectònics i urbanístics mastodòntics i clarament inassumibles (projectes que, d’altra banda, sempre acabaven engreixant de manera ràpida i insultant les butxaques dels quatre de sempre: propietaris de terres, grans constructors i bancs, en primera instància; i per derivació, potents bufets d’arquitectes, advocats, asseguradors i enginyers amics i afins als ja mencionats propietaris, constructors i banquers). Vam dir prou a jugar un doble joc amb els veïns més propers i amb els companys europeus en general. Vam decidir que volíem transparència, cooperació, entroncament. Vam dir no als tripijocs amb la recol·locació dels excedents comunitaris de sucre adquirits a baix preu. Vam millorar clarament les relacions amb Espanya i França. Com és que ara insistim a no acabar de moure’ns del tot o, fins i tot, a tornar a llocs dels que fa temps que miràvem d’escapar?

Volem? Realment volem que els visitants vinguin a Andorra per anar als toros, fumar als bars i restaurants, comprar substàncies dopants il·legals al seu país i fer contraban de baixa intensitat? Voldrem que a més, per rematar-ho tot, acabin la jornada al casino? I si és així, on posarem el límit? Vull dir, què no acabarem fent en el nom del negoci?

Dolem? Després ens queixarem que l’actuació de quatre espavilats malmet la imatge del país. Però no tenim excusa: la imatge del país és precisament el resultat sumat de tot allò que fem o deixem de fer tant com a individus com des de les nostres institucions. Cal actuar en el bon sentit. És aquesta la imatge de país que hauríem de mirar de treballar a fons, per damunt de qualsevol altra campanya publicitària.

Publicat el 10 d'octubre de 2011 a la publicació digital El progrés.

Meritxell ja té auca

2011-09-29T00:30:00.001+02:00

Article d'Andrés Luengo a 'El Periòdic d'Andorra' de 28 de setembre de 2011.

Inici Cultura

Meritxell ja té auca

dimecres, 28 de setembre de 2011

Sergi Mas il·lustra la llegenda, amb rodolins de David Gálvez
Els autors salden en setze vinyetes el deute pendent amb la patrona
Ja es pot adquirir a Sant Joan de Caselles

A. L.
CANILLO

: TEXT: DAVID GÀLVEZ; DIBUIX: SERGI MAS

I ja era hora, perquè el de Meritxell era probablement l'últim gran santuari marià que no tenia auca dedicada a la patrona local. Un oblit sense importància que Sergi Mas i David Gálvez han resolt per fi i com déu (i sa mare) manen: amb setze vinyetes cisellades amb la mà mestra habitual pel menairó d'Aixovall acompanyats pels rodolins de David Gálvez, que s'estrena aquí com a rimaire sacre. La tirada, d'un miler d'exemplars i autoeditada pels autors, es distribuirà pròximament en llibreries. I hi ha en camí una reedició de l'auca en castellà, francès, anglès i fins i tot rus, per allò del desembarcament dels conciutadans d'Olga Kuznetsova i Alexandra Grebennikova, russes practicants i andorranes honoràries. Però això és ara fer volar coloms. De moment, l'auca existeix en català. Els que no tinguin espera –i ara no m'ho diguin a ningú, ep– ja es poden arribar fins a Sant Joan de Caselles: n'hi trobaran un grapat en rigorosa primícia.

«Corona de muntanyes, senyora del Cel/ Dama d'Andorra, benèfic estel./ Conta aquesta tradició tan antiga/ Com regna Nostra Verge de Meritxell sense fatiga.» Així comença l'auca. Feia mig segle que Mas la tenia entre cella i cella. I un any per ase i l'altre per bèstia, mai no hi veia el moment: «Jo mai no he tingut el do de la rima, així que necessitava algú que s'atrevís amb els rodolins», diu. Sempre rebia llargues del poeta de torn, o les promeses no es concretaven. Fins que va ser el mateix Gálvez, ara fa uns mesos, qui li va convidar a reprendre el projecte. «I he de dir que el resultat és espectacular. Ha escrit uns versos ajustadíssim i molt ben documentats. Tan precisos i tan ben travats, que em va costar traduir-los en imatges».

Espectacular, diu Mas, sí. I no exagera. Com tot el que toca, els dibuixos de l'inquilí de casa Duró estan aquí tocats d'una rara, magnètica màgia, emanen una joie de vivre que convida a instal·lar-se per sempre en una de les vinyetes, irradien la fascinació de l'autor per les coses senzilles, per la vida lenta –la lentitud és un arma de combat– dels andorrans d'antany. Mas ha treballat en offset, que potser no és una tècnica tan noble com la litografia però que se li assembla molt. Per això, i si ell no ens hagués confessat que no, les il·lustracions podrien passar per gravats litogràfics. No ho són, però tan se val. I l'offset, al final, és avui una tècnica quasi tan demodé com la litografia. «Però jo sóc de la vella escola, així que insisteixo». Insisteixi, Sergi, insisteixi, que sense vostè i les seves criatures aquest país seria una mica més invivible. Ni ell ni Gálvez s'han permès ni la més mínima llicència poètica: els rodolins recreen, condensada, la llegenda. Ja saben: el bon pastor que la nit de Reis es topa una florida gavernera –gavarrera, a l'auca– enmig de la nevada, i «al peu del roseret es revela una talla:/ L'efígie de la Verge lluent com una medalla». De res serveixen els intents d'instal·lar-la en lloc sacre; la imatge insisteix cada nit a tornar-se'n al racó de món on va ser trobada: «Allí on era l'arbust, enmig d'un buit a la neu,/ Hauran de bastir-li una capella a Nostra Mare de Déu».

La dels esclops
El que no diuen ni Mas ni Gálvez és com la talla romànica, la dels esclops, massa rústica –es veu– per als sofisticats gustos dels fel·ligresos del segle passat, va ser desterrada rere l'altar i en el seu lloc es va col·locar la imatge gòtica. Totes dues van cremar –és un dir, ja ens entenem– en l'episodi aquell: «Fins que una trista nit de mil nou-cents setanta-dos/ Tot ho arrasa un incendi en un desastre ruïnós». Val a dir que Mas va ser el tallista de la imatge que va substituir la romànica original al nou santuari de Bofill. Un santuari que també té el seu lloc a l'auca –«Ja fa temps que allí s'hi alça un nou temple rutilant/ Que venera a Nostra Verge i al seu Jesuset Infant»–, morta i enterrada la polèmica entre els partidaris de reconstruir el santuari a escala andorrana, i els que, amb el síndic Reig al capdavant, postul·laven un edifici visionari i amb arquitecte estrella. Ni s'ha de dir que són aquests últims els que es van sortir amb la seva.

L'auca de Meritxell s'afegeix a la dedicada a la Mare de Déu de Canòlic –¡perdó, Canòlich!–, que el mateix Mas i Jaume Pla van publicar el 1959 –ara fa quinze anys es va reeditar, amb l'ortografia ja normalitzada– i també a la de la Mare Janer, amb rodolins per cert d'Esteve Albert.

El col·lectiu Portella presenta "La veu cantant" de Pere Ballart

2011-06-29T13:54:00.000+02:00

Presentació del núm. 2 de la revista cultural 'Portella'

2011-05-16T12:50:00.002+02:00

Invitació Portella 2

Col·lectiu Portella presenta "El Mar de Barceló" d'Agustí Torres

2011-04-06T23:41:00.000+02:00

Iñaki Rubio presenta

2011-04-01T17:55:00.004+02:00

La penya es mou. Andorra és com una olla a pressió de possibilitats i concrecions. El novembre (va ser el novembre?) vam publicar el número 1 de la revista Portella. Un membre del col·lectiu, Manel Gibert, va treure al mercat un excel·lent poemari titulat Blaus a la deriva no fa gaire. Diu que altres membres-escriptors del col·lectiu tenen també llibres interessants al calaix. De fet, em consta que Joan Peruga ha escrit una magnífica novel·la centrada en alguns personatges i circumstàncies de la nissaga dels Areny-Plandolit. S'està acabant de tancar, d'altra banda, el número 2 de Portella, que serà presentat aviat en el marc de la capitalitat de la cultura catalana d'Escaldes-Engordany el proper 26 de maig.

Ara, però, li toca el torn a l'Iñaki Rubio, un altre portellà insigne. El llibre, que es presentarà el dia 6 d'abril, sembla una novel·la o una sèrie de relats connectats estranyament o una sèrie de variacions, ecos i deconstruccions d'una sèrie de temes. Si voleu entendre alguna cosa, però, haureu de comprar el llibre i llegir-lo.

Veniu a la presentació, s.v.p. L'Iñaki us ho agrairà. I jo també.

Compreu cultura.

Consumiu lletres autòctones de qualitat.

No sigueu rancis!

Presentació de la revista cultural 'Portella'

2010-11-19T22:59:00.001+01:00

The time has come!

Crepuscle

2010-10-03T18:58:00.006+02:00

Cliqueu damunt la imatge per llegir-la millor, Mr. Magoos!

Qui tindrà el valor, ara, de dir-me que mai faig res. "Ja no publiques mai res, oi?". "Fa temps que només penges les teves sortides en bici als blogs; ja no se sap res de tu." Etcètera etcètera. Mireu que faig, avui; us regalo un poema que m'han deixat en préstec! Altrament, us faig el favor de deixar-vos llegir en primícia un text que es presenta al públic aquest dijous que ve. Heus-lo aquí:

CREPUSCLE

Volem ser trapezistes, anhelant,
alhora, l’abraçada d’una xarxa
protectora al final de la caiguda;
busquem parcs temàtics per oblidar;
ens tornem diletants, conjuguem verbs
en la dolça lleugeresa del ser,
postulem la substantia, entenem
els lapses com espais eterns; neguem
l’estropell de les partences; fem veure
que ens banyem, una vegada i una altra,
recusant Heràclit, al mateix riu
metafísic; ens atansem a platges
desolades i ens enfilem al mur
de l’esperança, veiem els camps erms
que haurem de travessar; perpetuem
les pulsions, els suïcidis lents;
comptem infinitèsims entre Aquil·les
i la tortuga —encara Zenó—;
ens endinsem en el vast estuari
del crepuscle fins que ens asserenem,
mentre es va fent fosc i rebem carícies
d’unes mans, d’uns llavis... tot escoltant
el quartet de Ravel, aquell nocturn

de Borodin, un adagio de Britten...

i ens anem adormint, sentint la pluja
i el vent, el murmuri incessant del temps.

I perquè no em digueu allò tan suat, que sé que em voldreu dir, estimats lectors, amics i semblables...

I perquè no em vingueu amb allò de "però el poema no és teu; és del Manel Gibert... On és el mèrit de fer un apunt com aquest?"...

Us proposo, tot seguit, dues versions travestides del text de Gibert. Vull creure que són les primeres dues traduccions d'algun poema d'aquest llibre (Blaus a la deriva, Editorial Andorra, 2010): al castellà i a l'anglès.

Espero que el poeta, que ha polit paraules i lluentors durant mesos, em permeti aquesta feina ràpida i grollera, entesa només en el context del prêt a porter de la blogosfera.

CREPÚSCULO

Queremos ser trapecistas, anhelando,
a la vez, el abrazo de una red
protectora al final de la caída;
buscamos parques temáticos para olvidar;
nos volvemos diletantes, conjugamos verbos
en la dulce levedad del ser,
postulamos la substantia, entendemos
los lapsos como espacios eternos; negamos
el estropicio de las partidas; fingimos
que nos bañamos, una y otra vez,
recusando a Heráclito, en el mismo río
metafísico; nos acercamos a playas
desoladas y nos trepamos al muro
de la esperanza, vemos los campos yermos
que deberemos atravesar; perpetuamos
las pulsiones, los suicidios lentos;
contamos infinitésimos entre Aquiles
y la tortuga –Zenón, aún-;
nos adentramos en el vasto estuario
del crepúsculo hasta que nos serenamos,
mientras va oscureciendo y recibimos caricias
de unas manos, de unos labios... escuchando
el cuarteto de Ravel, aquel nocturno
de Borodin, un adagio de Britten...
y nos vamos durmiendo, sintiendo la lluvia
y el viento, el murmullo incesante del tiempo.

TWILIGHT

We want to be trapeze artists, yearning,
at the same time, for the embrace of a protective net
at the far end of the fall;
we look for theme parks to forget;
we become dilettanti, conjugate verbs
in the sweet lightness of being,
we propose the substantia, understand
lapses as eternal spaces, refuse
the mess of departures; we pretend
to bathe once and again,
objecting Heraclitus, in the same metaphysical
river; we approach desolate beaches and climb up the wall
of hope and see the wasted fields
we shall have to cross; we maintain
the urges, the slow suicides;
we count infinitesimals between Achilles
and the tortoise -still Zeno-;
we go into the vast estuary
of twilight until we calm down,
as it gets dark and we obtain the fondling
of hands, of lips... while listening to Ravel's quartet, to that nocturne
by Borodin, to an adagio by Britten ...
and we start falling sleep, feeling the rain
and the wind, the ceaseless murmur of time.

Petits canvis poderosos

2010-07-24T19:31:00.008+02:00

Els companys de la revista El pont d'Aixovall em demanen un text per contribuir al monogràfic que ha de parlar de l'històric que ha menat a la publicació del número 5 de la revista, que teniu a les mans. Ho faig encantat. Com sempre. Fullejo els quatre números previs i allò que em queda estampat a la retina mental és una agradable sensació de moviment. De moviment serè i en positiu.

Se'n desconeixen els motius freudians, però quan vàrem haver de triar —entre vàries— la imatge que havia d'il·lustrar la primera portada, uns quants dits índexs van acabar assenyalant un dibuix de l'antic pont d'Aixovall que, malgrat ser estàtic, transmet dinamisme. El traç de la il·lustració és gruixut i representa un pont antic que el riu es va endur fa anys i que ara reapareixia en forma d'hipòtesi contemporània.

Al número 2, el fons totalment blanc del número previ s'ha transmutat: allò que abans era totalment blanc, és ara immaculadament negre. L'antiga fotografia d'Henri Gaussen també ha patit mutacions: es mostra en negatiu, en una interpretació inèdita i alhora original (en el sentit d'origen). Així, la visió que es dóna mitjançant el vell paisatge i el truc tècnic és, justament, que allí on ara hi veiem una realitat, abans n'hi havia hagut una altra de ben diferent.

La portada del número 3 torna a suposar un canvi: ja no es tracta ni d'una il·lustració, ni d'una foto en blanc i negre. Ara és una foto a color, positivitzada, que abraça, a més, tant portada com contraportada.

La portada del número 4 suposa el salt cap a la maduresa: ja no fem servir imatges històriques o inèdites del vell pont d’Aixovall. El motiu de la portada som nosaltres mateixos: el centre de formació professional. Hem entès que, tal i com prevèiem al primer lliurament, ens hem convertit en un pont real que uneix Aixovall amb la resta del Principat. Es tracta d’un moviment més, una altra transició tranquil·la però innegable qualitativa i psicològicament.

"Nosotros, los de antes, ya no somos los mismos", escrivia Pablo Neruda al cèlebre poema. I potser el to sigui massa malenconiós per un escrit de celebració com és aquest. La sensació que em ronda quan fullejo les revistes i penso en el centre de formació professional segurament s'adiu més amb la part optimista que s'escola del vers d'Antonio Machado, no menys conegut, "pasar hacendo camino". Això és el que fem entre tots al centre de formació professional: passem i fem camí.

Arribem, aprenem, ens formem, madurem, vivim. Passen els anys, les promocions, les inquietuds, els afanys, les carreres professionals. Fem camins diversos que ens duen d'una feina a una altra, d'una formació a una empresa, d'una època a una altra de les nostres vides. I aquest canvi constant és bo perquè ens manté alerta i ens impedeix acomodar-nos o conformar-nos amb allò que ja hem aconseguit. Els edificis, els professors, les estacions de l'any, els equips directius, les formacions, les proves certificadores, les amistats i els aprenents passen mentre anem fent camí.

Fa poc, en visita al Principat, el metge i escriptor argentí Jorge Bucay ens recordava que l'única cosa realment permanent és el canvi. En el cas del centre de formació professional —i així queda reflectit també a la nostra revista— aquest canvi consisteix en un conjunt de petits moviments constructius: ajustem, anem progressant, mirem de millorar. Us animo a seguir fent mans i mànigues per recordar alhora el llegendari lema de Dave Packard —to remain static is to lose ground ("romandre estàtic és perdre terreny")— i el crit de guerra del fantàstic Capità Enciam —els petits canvis són poderosos!

Gràcies a tots per contribuir el vostre granet d'arena individual en aquest no-parar collectiu d'ínfimes millores! Endavant les atxes, doncs, i no perdem terreny, no ens conformem, anem fent els petits canvis essencials.

David Gálvez Casellas
Professor del centre de formació professional
Dir. del dept. de FP i desenvolupament tecnològic educatiu

La il·lustració del Capità Enciam que acompanya aquest article és de Dani Gómez, a qui agraïm la deferència de deixar que [finalment, ara sí!] la utilitzem aquí.

Una ficción que supera la realidad

2010-04-28T23:11:00.006+02:00

Estoy a punto de incurrir en una temeridad: hablaros de la historia de la escritura de un argumento de Tomás Eloy Martínez, un escritor argentino al que no he leído nunca. Con todo, pienso que las peripecias que rodean este proceso de redacción, así como las del propio argumento son válidas por sí mismas y me excusan parcialmente de mi ignorancia de la obra de Tomás Eloy Martínez. Algunos cocineros profesionales repiten hasta la saciedad que no son partidarios de poner en el plato nada que pueda molestar al cliente y se quiere creer que se refieren a huesos, espinas, pieles, cuernos, etc., aunque, nada casualmente, se olviden de esta premisa en el momento de entregar la indigesta cuenta en un platillo. De manera análoga, un articulista debería preparar su texto de forma que la lectura fuera el máximo de clara y digerible, evitando al lector, por ejemplo, los errores, la información superflua, el sueño o la necesidad de recurrir a Internet para comprender el escrito. Intentemos un emplatado correcto, pues.

Sabemos que Tomás Eloy Martínez (a quien en adelante hemos de llamar Martínez, mucho más familiar y breve) ha escrito, entre otros, El vuelo de la reina, novela ganadora en 2002 del prestigioso Premio Alfaguara de Novela. Sabemos también que tras la escritura de esta novela se esconde lo que se suele llamar una odisea personal, que es otra manera de decir que aparte de lo que figura en la novela hay otra historia, oculta y narrativamente muy jugosa, que es la del propio Martínez, que tiene un papel central en la existencia del producto literario final. Podemos avanzar que en un cierto momento del proceso de escritura, Martínez pensó que estaba literalmente condenado a no terminar nunca El vuelo de la reina. La epopeya se remonta a abril de 1998, instante en el que el autor ya ha terminado 110 páginas de una versión de la novela que tenía lugar entre Barcelona y Andorra. En este punto, una revisión médica rutinaria lo cambia todo de manera radical: a Martínez le detectan un tumor renal y el médico le calcula seis meses de vida. El escritor se propone, sí o sí, terminar la novela en ese lapso. A pesar de las buenas intenciones, pasa los seis meses siguientes intentando demostrar que el diagnóstico es equivocado y que el tumor no es tan pernicioso como parece. Este episodio ocasiona que la primera versión se vaya al traste: Martínez descarta aquellas 110 páginas, como antes había descartado tres versiones de La novela de Perón o dos de Santa Evita.

Una vez liberado de la condena a muerte dictada por un médico confundido, Martínez recomienza la redacción del libro en julio de 2000. Se trata de una novela completamente diferente de la primera: el primer capítulo describe el protagonista y su vicio solitario de observar mediante un telescopio una mujer que suele desnudarse sin prejuicios ante su ventana. Simultáneamente, en la vida real Martínez está organizando un encuentro de editores para la Universidad de Rutgers, donde dicta clases. El 18 de agosto Martínez habla por teléfono con Antonio Pimenta Neves, director de redacción del diario O Estado de Sao Paulo (Brasil) y le pregunta, entre otras cosas, si tiene previsto viajar al congreso solo o con su esposa, a quien el novelista había conocido tiempo atrás. Pimenta Neves explica que tiene intención de viajar con su mujer, pero no con la que Martínez conoce, sino con otra con quien está a punto de casarse. Le dice que cuando llegue a Rutgers estará de luna de miel. Pocos días después le llama otro editor de O Estado, que explica a Martínez que Pimenta Neves se encuentra desaparecido después de haber asesinado de dos disparos —uno en la espalda y otro en la nuca— a su prometida. Los detalles de este crimen ya estaban previstos en el desarrollo de El vuelo de la reina en el que Martínez trabaja. “Este azar me hizo sentir que estaba tocando la extraña zona de penumbras que divide la ficción de la realidad, la exploración de la cual me ocupa desde hace un montón de años”, Martínez dixit.

Poco más tarde, a finales de noviembre, cuando Martínez se encuentra ya plenamente inmerso en el viaje de creación de la novela, se materializa un hecho penoso: él y su esposa asisten a una reunión rutinaria en la universidad y al salir un coche enloquecido los atropella. Él sale indemne, con tan sólo unos cuantos golpes en el lado izquierdo del cuerpo. Su mujer muere. Durante muchos meses Martínez queda en un estado de aturdimiento. Cada palabra escrita le supone un esfuerzo heroico. El escritor piensa por segunda vez que no podrá recuperar el impulso para retomar la novela. En el primer caso el obstáculo el planteaba su propia e inminente muerte, en el segundo, la muerte cierta de su mujer.

Por fin, en julio del año siguiente Martínez consigue retornar una vez más a la historia que había empezado por segunda vez un año atrás gracias a lo que él considera una circunstancia afortunada que no detalla en las entrevistas que he podido leer. Cuando termina la novela decide enviarla al concurso que convoca anualmente la editorial Alfaguara. Martínez había participado como miembro del jurado en la edición de 1998, en la que, recuerda, hubo discusiones encendidas. En aquella ocasión se propone que si alguna vez se presenta a un premio, debe ser a aquel. Y así lo hace. Envía el libro a España firmado con el seudónimo J. S. Carmona y el título La mujer de la vida. Y como hemos dicho al principio, gana la edición del 2002: no sólo el prestigio implícito, sino también un botín nada despreciable de 175.000 dólares. Atrás quedan los tiempos en los que Planeta le edita Santa Evita con un adelanto de 2.000 dólares por las regalías del libro (cabe decir que en ese momento Martínez ya se daba por satisfecho si se vendían suficientes ejemplares como para cubrir esa cuantía).

Hablando de las dos versiones tan disímiles de El vuelo de la reina, Martínez dice, como es natural, que la mejor es la que finalmente salió a la venta: “la otra yace en el osario de mis papeles muertos”. Es esta versión anterior enterrada la que ahora nos interesa más. Lean las propias palabras de Martínez: “es la historia de un cónsul argentino, que era un escritor de mucho éxito y renombre, y muy vanidoso, de una enorme soberbia, casado con una mujer aspirante a escritora, ama de casa, que vivía en estado de admiración hacia su marido, y que escribía a ratos perdidos una novela que se llamaba Purgatorio. Al cónsul en un momento dado, el presidente de la república lo traslada a Andorra porque con la megalomanía argentina, ese presidente supone que si los ingleses han logrado apoderarse de un pedazo de tierra en el Atlántico sur, él podrá apoderarse de otro, comprando tierras en Andorra, y proponer un día, después de haberse apoderado de Andorra, entrar en la Unión Europea, como país latinoamericano.”

¿Os lo podéis llegar a imaginar? ¿Un cónsul argentino comprando Andorra palmo a palmo hasta hacerla del todo suya? Por inverosímil que se nos presente a nosotros, los andorranos, el novelista afirma que éste es un delirio del todo previsible en un presidente argentino. Claro que la explicación de arriba es sólo una síntesis burda de una parte minúscula de esas 110 páginas descartadas. De momento nos tendremos que conformar con la especulación y la curiosidad de cómo hubiera podido ser esa novela que, está claro que sólo en la ficción, nos hubiera hecho argentinos.

Publicat el dia 27 d'abril de 2010 al diari digital Nación Apache [adaptació-traducció de l'article "Una ficció que supera la realitat" publicat al Diari d'Andorra el 26 de juliol de 2006.]

Entre el cielo y el infierno

2010-04-08T15:21:00.008+02:00

Estábamos en plena sobremesa de un almuerzo de compañeros de trabajo. Hablábamos. De cómo de hartos estábamos de los tumbos y vueltas en los medios de las elecciones presidenciales en Estados Unidos; del patético artículo que el ministro neoliberal de turno se había permitido perpetrar en la prensa local la semana anterior y que sólo vi que cuestionaran los del chiste gráfico; de las supuestas declaraciones retrógradas de una supuesta aristócrata española; de… Pero, de manera inevitable, dejamos los chismes y acabamos hablando de palabras. Tuve ocasión de explicarles mi entusiasmo por descubrir palabras nuevas o, sobre todo, palabras que ya conocía pero en acepciones nuevas. Localizar un pliego extraño, un recoveco incógnito en palabras habituales. Les ofrecí algunos ejemplos coleccionados a lo largo de mi vida:

Infierno. Sabemos que es el lugar subterráneo en mitología antigua donde van a parar las almas de los muertos o allí donde se destinan los condenados en la religión cristiana. Proverbialmente, un lugar lleno de desagradecidos. Hasta aquí, lo que todos sabemos. Un buen día, sin embargo, oigo hablar o leo en algún lugar que existe un infierno de la americana. Explico a los amigos que es el bolsillo que se encuentra en la parte interior de una americana o chaqueta. "Y eso, ¿por qué?", me pregunta un compañero. Respondo que me imagino que es porque hablamos de un bolsillo profundo, recóndito, tenebroso.

Tutor. Puede ser una persona encargada de la tutela de alguien o un profesor responsable de un alumno o grupo de alumnos o un guía, consejero o defensor de alguien. La acepción de la que os quiero hablar me la enseñó mi hija Laura, señal inequívoca de que la educación pública a veces funciona. Un tutor puede ser también la caña o estaca que se clava al pie de una planta para que crezca derecha. ¿Es o no precioso, principalmente cuando pensamos que la función del tutor educativo es perfectamente análoga? Por cierto, no he encontrado este significado ni en la segunda edición del normativo Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ni en el Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll), ni en el Gran diccionari de la llengua de l’enciclopèdia catalana. Sin embargo, uno de los compañeros de café me confirma que se utiliza también en catalán.

Alma. Nos consta que es la teórica sustancia espiritual del hombre. Esta es la acepción primera, la que aprendemos inicialmente e interiorizamos. Más tarde, y es como un flash deslumbrante, descubrimos que el alma es también la pieza interior que sostiene algo. Tenemos muchos ejemplos. Puede ser: una pieza de piel que se sitúa entre la plantilla y la suela del zapato; la cuerda que pasa por dentro de una basta o dobladillo del borde de una vela; la cuerda o manojo de hebras que se pone como centro de una asa; la barra que se coloca en un pilar para sujetar las piezas de las que se compone; la forja de un escalón antes de forrarse de baldosas o de piedra; una barra o viga que, puesta verticalmente, sirve para sostener los tablones y otras piezas de los andamios… Volvemos ahora al sentido inicial que conocíamos y entendemos que referida al hombre, el alma sería aquella prenda interior que sostiene el cuerpo.

Cielo. Parte del espacio que se nos aparece como una bóveda circunscrita por el horizonte. Puede estar lleno de estrellas o aviones, tener una luna, presentarse cargado de nubes. Puede ser una idealización, el lugar opuesto al infierno. Pero es que además, cielo se utiliza también para describir el paladar duro, la bóveda del paladar, a menudo en la expresión “el cielo de la boca”.

Infierno. Tutor. Alma. Cielo. Palabras sencillas que esconden realidades complejas. Todo un recorrido minimalista por la vida. Infierno. Eternidades enterradas en el interior de una americana. Tutor. Guías sobre las que se enredan los aprendices. Alma. Piezas intangibles que nos sostienen. Cielo. Galaxias escondidas en el interior de la boca.

Publicat el dia 8 d'abril de 2010 al diari digital Nación Apache [adaptació-traducció de l'article "Entre el cel i l'infern" publicat al diari BonDia Andorra de 7 de novembre de 2008.]

¿Art brut / Arte sucio?

2010-03-28T08:37:00.011+02:00

Lunes por la tarde. Retornaba a casa en coche desde la Massana. Venía de un taller de Joan Obiols sobre mitos y leyendas del Pirineo. Como a la altura del túnel del Pont Pla encontré la barrera bajada, tuve que tomar la carretera vieja, por la que hacía mucho que no pasaba. Esto me permitió ver una escultura harto desconocida de Jordi Casamajor a la que tengo especial cariño. Se trata de una de sus famosas barcas votivas, clavada en una pared que da acceso al garaje de un inmueble. La imagen que pude vislumbrar al pasar de largo ante la escultura no fue precisamente deslumbrante: tres o cuatro contenedores de basura aparcados justo delante de la obra, la tapaban parcialmente. Seguro que el artista jamás había imaginado su obra en un contexto tan precario.

Esto me llevó a pensar –la música de la radio iba perdiendo entidad– en aquella cena que celebramos hace unos meses los miembros del insólito grupo conocido como Blocaires del Pirineu o Bloggers del Pirineo. En el momento de abrir mi paquetito de calçots, fui saludado por la amable cara de un conocido articulista de El Periódico de Andorra [ver NdelA]. No pude evitar sonreír ante la ironía que suponía que la imagen del erudito columnista hubiera estado en contacto con mis requemados calçots. Tuve que recordar mi sonrisa irónica al cabo de unos días, cuando un conocido me dijo que había ido a la Seu, al otro lado de la frontera, a comprar plantel para el huerto y que su hijo había reconocido mi foto en la hoja de periódico con la que habían envuelto uno de los tiestos. Gajes de colaborar en la prensa escrita: uno no sabe si acabará en el suelo recién fregado de la casa de la vecina o usado para prender el fuego del hogar.

La realidad se impone al arte con su fuerza pedestre. De la misma forma, a veces la poesía puede romper la monotonía con sus flashes. Cuando Marcel Duchamp llegó a Buenos Aires propuso a su compañera, Yvonne Chastel, la invención de un género instantáneo: una especie de impresionismo construido a partir de sensaciones efímeras. Anota, casi taquigráficamente, el zigzag dictado por su memoria: una hilera de maniquís apenas entrevistos, vestidos de manera miscelánea, a lo largo del pasillo de una tienda de moda en la avenida Entre Ríos; un anciano llorando dentro de un automóvil, con una jaula encima de las rodillas; un chico pecoso llevando una pecera; más de mil sacos de carbón en un almacén cavernoso cerca de Corrientes; el suelo lleno de hojas cerca de su apartamento, en la calle Alsina; el olor de café recién molido de un pequeño negocio de alimentos frente a su estudio, en la calle Sarmiento; tres camas de diferentes tamaños distribuidas irregularmente, observadas al pasar ante una estrecha tienda de muebles de la calle Paraná.

Eran las diez y media de la noche. Yo seguía conduciendo y enlazando pensamientos. Una vez —la acción sin duda formaba parte de nuestro plan quinquenal— limpiaba los cristales de las ventanas de casa cuando descubrí unas fantásticas fotos en blanco y negro de Jorge Luís Borges que jamás había visto antes. Hojas de un suplemento cultural. Se veía en ellas a un Borges viejo, ataviado con camisa blanca y corbata oscura, ciego, recortado contra un cielo claro, posando como una starlette entumecida junto al mar, con el pelo desordenado por la brisa invisible. Las observé con calma, saboreando las fotos. Me senté a leer el artículo que las acompañaba. A continuación las utilicé para limpiar los cristales. Exactamente tal y como tenía previsto hacer antes de tropezar con la visión poética del anciano Borges shakespeareano.

Quizá si antes de morir Borges hubiera sabido que muchos años más tarde un admirador habría de limpiar los cristales embarrados de su casa andorrana con unas fenomenales fotos suyas, tampoco hubiera podido ahorrarse una leve sonrisa irónica.

* * *

[Nota del autor para lectores no catalanes: los calçots son una variedad de cebolla blanca cultivada para dar tallos jóvenes y tiernos de entre 20 y 25 cms., que se cocinan a la brasa y suelen consumirse con una salsa llamada romesco. Se presentan a la mesa envueltos en papel de diario viejo, de acuerdo con normas de higiene alimenticia no vigentes desde 1906.]

Publicat a Nación Apache, el 27 de març de 2010 [adaptació-traducció de l'article "Art brut?" publicat al BonDia Andorra de 17 de octubre de 2008]

Les bones intencions

2009-11-13T22:58:00.003+01:00

Quan?
Quan faci els setanta,
em posaré un tanga de licra,
i botes camperes
i passejaré per les esglésies
fotent-me dels genuflexes
i escopiré el xiclet dins les bosses de la compra
de les mestresses de casa
que xerren sota la solana
a les places
Serà la meva herència un tanga de licra brut
Seré un vell orc, un vell hortera,
Un vell cabró despietat
Tot allò que fins ara no he pogut ser

Quan?
Quan faci els setanta-cinc,
robaré les monedes
de les guardioles dels nens,
els fotré les bicicletes
i els penjaré les pilotes de futbol al llosat
Serà la meva herència un tanga de licra brut
I una bicicleta robada
Seré un vell orc, un vell lladre malparit,
Un vell cabró despietat
Tot allò que fins ara no he pogut ser

Quan?
Quan faci els vuitanta,
seré un mal exemple,
un exemple de merda
Entraré al comú, al bar, al cine a cridar:
a pastar fang!
I de peu a la barra del bar, a l’altar o el que sigui
buidaré lentament la bufeta
Serà la meva herència un tanga de licra brut
Una bicleta robada
I una basseta de pixats
Seré un vell orc, un vell cridaner,
Un vell cabró despietat
Tot allò que fins ara no he pogut ser

Text llegit el 12 de novembre del 2009, al programa El somriure de la Medusa d'Antoni Caus

Paisatge inacabat (explicació)

2009-08-13T10:41:00.006+02:00

El text que ahir vaig titular "Paisatge inacabat" va ser escrit a demanda d'una artista plàstica. Vistos algun esbós i un sol gravat i ateses les explicacions i els plans de la noia, vaig escriure el fragment de text publicat ahir. Passats uns dies, no vaig seguir escrivint perquè no sabia quina reacció tindria l'artista davant del text. Vaig preferir aturar-me, forçar-me a parar, per prudència. Jo ja era abuixat. Si per mi haguera estat, la cosa s'hauria convertit en un segon Prosa del observatorio. Ja havia assimilat el seu projecte, estudiat mapes, mirat i fet fotos, rumiat força. Seguir escrivint hagués estat el més fàcil. Vaig parar, però. La resposta de la mossa va ser primer silenci, després evasives i finalment, quan la vaig placar i immobilitzar i demanar què collons pensava del text, la confessió que "no era el que ella esperava".

Quina valentia, quina generositat d'esperit! No era el que ella esperava! Ella esperava? Ella esperava! Ella. I jo? Jo, que previ al projecte no la coneixia personalment de res i que la trobava, de lluny, força carrinclona... Jo, que només havia vist amb cert disgust una de les seves obres passades en un catàleg... Jo, que m'havia deixat entabanar malgrat el seu discurs caòtic i temptatiu perquè no m'agrada dir no a gent que fan o volen fer coses: emprenedors, artistes, escriptors... Jo, que em vaig haver de convèncer de les parts bones (que n'hi havia!) del projecte de l'artista per tirar endavant i buscar la manera de fer un text correctet... Jo, ara, em veia rebutjat!? Oh, l'ego! Oh, el sentiment tràgic! Oh, les ínfules de superioritat! Oh, els plans de venjança i assassinat mai implementats!

Ja menys en conya, sí que vaig trobar curiós que algú amb tant poc bagatge a les mans es permetés ser tan poc intel·ligent i generosa amb algú altre que havia fet un esforç que ara resultaria una inversió perduda. Vaig trobar curiosa l'exigència amb l'obra aliena d'algú que només tenia dues fotos enganxades amb cel·lo en un quadern, un parell d'idees (potencialment bones, això sí) i un únic gravat (fluixíssim) d'una pretesa sèrie que s'havia d'incorporar a un muntatge-instal·lació més gran. Molt poca flexibilitat quan, de fet, el text que jo li regalava li obria noves maneres d'encarar i donar suport al seu propi discurs plàstic (encara per definir). Poca autenticitat quan va ser ella qui em va venir a buscar perquè una amiga comuna va recomanar-li que parlés amb mi i volia "dur a terme un projecte interdisciplinari".

I una merda! El que realment volia és que li escrivís unes historietes que ella tenia nebulosament concebudes però no sabia escriure: relats mig fantàstics d'una terra mitològica probablement farcida de criatures del bosc, dels rius, de les muntanyes (follets, menairons, goges agafades des de la perspectiva tova i carrinclona de la botigueta de souvenirs cutres). I es va trobar que no. Que jo no li vaig fer un text a mida. No a la mida del que ella em proposava. Va resultar que, com escriptor, vaig interpretar les fotos i el gravat i els plans que m'havia explicat. No li vaig fer el relat de la noia que va morir ofegada dins d'un toll (es va suïcidar perquè la perseguien uns homes dolents i va preferir llançar-se al fons de les aigües negres abans que ser violada en grup) i que ara s'apareix a la zona entre Molleres i Meritxell la nit de Sant Joan si entrelluques els ulls des de el camí de les Pardines. Ho hagués pogut fer perfectament. Ja ho veieu. No desmereixo aquesta mena de relat. No descarto posar-m'hi algun dia, mai se sap. El cas és que no va ser això que vaig escriure aquella vegada. I a l'artista que no feia art (jo ja havia rumiat i fet el text i esperat setmanes la seva resposta i ella encara no havia avançat ni gota, seguia amb les dues fotos enganxades amb cel·lo i les dues idees al tupí) no se li acut res més que dir-me que "no era el que ella esperava".

En fi, llàstima. Perquè jo hi hagués seguit treballant amb ganes. Hagués acabat el text, acceptat propostes, revisat, fet esmenes, corregit. Potser ella hagués fet un segon gravat i un tercer i hagués acabat realitzant el muntatge que pretenia fer amb mapes i caixes i expositors. Potser jo l'hagués convençuda que afegís les fotos inicials al projecte. Potser hagués proposat que amb tot el material plàstic (fotos prèvies, esquetxos, gravats, mapes, fotos de l'exposició o instal·lació) més el meu text féssim un llibre. Potser. O potser no.

En fi, per aquí a prop teniu les paraules que van quedar surant en alguna bassa i que ahir vaig retrobar. Penjar-les aquí és reivindicar-les una mica, discretament. Després ja tornaran a surar allí on pertoqui.

Paisatge inacabat

2009-08-12T09:57:00.008+02:00

Aquest paisatge es pot mirar de diverses formes.

Res no és el que sembla.

Res no és només el que és.

Hi ha, també, les potencialitats amagades.

Tot depèn de l’exposició, dels angles, de la mirada.

A la foto o a través dels binocles, podem concentrar-nos en la vall, en els cims, en la foscor que comença a imposar-se, en la claredat que encara perviu, en els llums.

Podem destriar fins el moment en què el paisatge destriï per nosaltres.

Podem triar la foto, que és un facsímil de la realitat o la realitat mateixa.

Podem fer atenció als núvols, a la neu que empolsima les muntanyes del fons, a les carreteres, a allò que queda amagat de la llum.

Hi ha el que veiem.

L’espectacle mostrat.

La panoràmica.

Hi ha des d’on mirem.

El punt de partida, l’origen, l’arrel de la mirada.

Amagades darrere la càmera, sota els peus del fotògraf, darrere les lents dels prismàtics, hi ha tantes realitats com davant seu.

Qui diu fotògraf diu caçador, caminador, pintor, poeta.

En uns rocs vora una canal pregona, a la part invisible o obscura de la imatge, s’oculten signes i realitats rellevants.

És així que al cap d’hores, setmanes o anys el cervell intueix uns cabells a Meritxell.

Uns cabells dibuixats amb llum de fanal.

Imaginem, suposem, intuïm una figura que al principi pensem impossible de representar sobre un plànol bidimensional a la manera tradicional.

Arribats a aquest punt de vista, convençuts per complet, seduïts del tot, potser puguem imaginar, inventar, desenterrar: una mà que es recolza prop de Sant Romà, una cama que neix al Roc de la Salve, una figura que és asseguda damunt del Roc de la Garganta, al fons de la vall, entre les Bordes de Montalarí i les del Lloset, una altra cama estilitzada que sembla planar per damunt del Mollar, resolent-se en peu vora la Borda de les Pardines.

Captem parcialment. Comprenem més aviat una successió de mampares, de cortines, de decorats retallats, de peces. Vistos des de l’òptica adequada, aquests pedaços creen gairebé la il·lusió d’una figura coherent.

Una nina que apareix del no-res. Una forma que no era allí fa unes dècades o uns segles. Una silueta informe pels ulls desentrenats i feta de les cicatrius de carreteres i camins, de rocs, de rius, de cases i bordes, de llums, d’ombres i núvols.

Una tendència, un contorn entrellucat que s’alça o reposa entre les bromes.

Capil·lars, vetes, venes, torrents, rierols, vasos sanguinis, rius, allaus, despreniments, tarteres, dolls.

Naixement, gestació, principi, concepció, invenció: vida.

Ensorrament, defunció, eliminació, destrucció: mort.

Fluxos i refluxos.

Cicles.

Desordre de coordenades.

Desnivell de línies.

Mapes més grans que el territori que representen.

Microscopis atòmics.

Telescopis nuclears.

Altituds ínfimes.

Mesures desmesurades.

Cotes subcutànies.

I si el que hi ha sobre el territori (un roc, una canal, una vaca, una mosca) es pogués traduir en un dibuix de punts?

I si els elements que conformen el territori es poguessin dibuixar al cel?

Unir els punts amb línies.

Crear constel·lacions noves.

Un punt: l’oratori que hi ha a tocar de Meritxell, al principi del camí de Prats.

Un altre punt: l’altre oratori que hi ha al mateix camí, una miqueta més amunt.

Un tercer punt: la creu de més enllà.

Estels i punts de llum que imiten la realitat terrenal.

Estrelles i galàxies que suggereixen realitats diferents a les originals.

Aquest dibuix sembla un isard, aquestes

Cartas muertas, nou blog?

2009-08-11T09:31:00.009+02:00

Aquest blog en què ara sou va néixer per acollir els articles que anava publicant a la premsa andorrana, sobretot durant l'any que vaig perpetrar la columna setmanal "Faves tendres" al BonDia Andorra (tot el 2008). Hi vaig anar penjant també articles previs o simultanis apareguts a El pont d'Aixovall, Diari d'Andorra o Viure als Pirineus (2006-2009).

Vaig aprofitar aquest calaixet per publicar tambe relats curts no premiats (¿2007-2009?). Els dos grans clàssics, amb dues participacions per barba són: el concurs de contes de Nadal de la Biblioteca Pública del Govern d'Andorra i el de literatura exprés.

Després va venir la col·laboració amb l'insensat de l'Antoni Caus, que durant la temporada 2008-2009 em va demanar que llegís "el que vulgués" per la secció "La idea" del seu programa de ràdio El somriure de la Medusa. Evidentment, vaig fer de tot menys aportar i llegir idees. L'experiència em va servir per desenterrar i de vegades maquillar vells cassigalls dels quals no m'avergonyia del tot. Alguns dels textos eren ja majors d'edat i podien per tant tenir carnet de conduir, feines precàries, ex parelles, fills, problemes amb la beguda, etc. Vida pròpia, vaja. Jo els he anat observant entre crític i benèvol i me n'he mirat de desentendre una mica; només fins on un pare és capaç de fer-ho.

Fins aquí, la primera part de la vida d'aquest blog. La majoria, textos breus publicats o radiats. Alguns, relats inèdits no premiats.

La segona època, quan ja no hi ha producció regular en premsa, s'inicia quan tinc la pensada d'anar penjant lliuraments de la meva novel·leta Res no és real. La idea no era dolenta; la realització penso que sí. Aprofito per agrair a l'únic lector més o menys constatable de la iniciativa, l'Albert Roig, la seva bona fe.

Ara tinc la idea de fer el mateix que amb Res no és real també amb la primera novel·la que vaig escriure: Cartas muertas. És en castellà, amb la qual cosa em plantejo si no valdria la pena obrir un nou blog especial. D'altra banda, ja en tinc uns quants de blogs... Més diversificació potser impliqui menys efectivitat. Tanmateix, potser fóra bo deixar aquest blog David Gálvez Casellas aparcadet aquí tal i com està avui, latent, i començar una nova aventura en una altre lloc... Mmmmm! Rumiando espero, la decisión que quieroooo!

TO BE CONTINUED

Dia 44711

2009-07-21T14:07:00.002+02:00

La nit després d’aquella vegada que la meva dona —i ara ja puc escriure el seu nom, Tercerapluja— em va mirar per primer cop durant mesos va ser igualment el primer cop que vàrem compartir el jaç des de la desaparició de la nostra filla gran. Vaig saber que aquella nit no la podia deixar sola, com l’havia deixada fins llavors. Fins llavors, val a dir-ho, ella tampoc no m’hauria deixat que m’hi atansés. Vaig saber que aquella nit m’havia d’ajaure en silenci a la seva vora. Estava convençut que no buscava jocs ni carícies. Conec molt bé la meva dona i sé quan senzillament requereix la meva presència, la meva companyia, que hi sigui allí a la vora i res més. Així ho vaig fer: m’hi vaig ajaçar a prop. Com que em donava l’esquena, la vaig abraçar per darrere, com tantes altres vegades havia fet al llarg del nostre matrimoni, sobretot en moments de desànim. No va dir res. No va fer cap gest. No s’hi va resistir ni em va rebutjar, tampoc. Tan sols va exhalar un breu sospir i es va adormir dolçament.

Quan em vaig despertar, el seu cos estava fred entre els meus braços.

Dia 44709

2009-07-20T14:05:00.001+02:00

Sovint el més difícil és parlar dels assumptes que considerem realment importants. No costa gens dir que hi ha tal costum o que tal ús és Llei. No és complicat detallar com és una eina concreta o la manera com assequem les femtes. No representa cap problema explicar els diferents sistemes de classificació de les maduixes o els criteris per determinar si una maduixa es considerarà o no prou madura.

Costa, però, un esforç colossal això d’atansar-se infinitesimalment a un assumpte medul·lar o cabdal. Aquestes darreres paraules són molt antigues i vénen d’abans de l’època dels Clans. Es fan servir amb temes certament importants. Colossal també és una paraula en desús. Com infinitesimal. Les han preservades gent que —com el meu germà, jo mateix i espero que els meus fills— ens preocupem per allò que som, pels costums, per la manera que tenim d’explicar-nos a través dels mots. Ja fa temps que aquest vocabulari no s’empra ni en les converses més comunes ni en les records ni les sessions del Consell. Només uns quants ens considerem guardians de les paraules, malgrat saber que ja se n’han perdut una infinitat i que amb cada desaparició de cada individu pot estar desapareixent una manera de dir alguna cosa que ja mai més podrà ser dita de la mateixa manera.

Però no és això que volia deixar escrit. Volia escriure que representa un esforç enorme això d’intentar dibuixar sentiments, explicar fets que considerem significatius. Així m’ha passat sempre a mi. Em va costar molt començar a parlar, tangencialment, de les desaparicions del meu germà o la meva filla gran, igual que ara fa dies que evito divulgar allò que realment em preocupa. Potser se m’acaba la tasca que m’havia proposat tirar endavant. Per ventura hagi acabat una fase de la meva lluita i n’hagi de començar una altra.

Dia 44708

2009-07-19T14:03:00.003+02:00

Ara estic ensenyant els meus fills a llegir. Practiquem amb aquests papers. No sé si faig servir la lectura com a excusa per poder parlar als nens de coses que no sabria com abordar d’altra manera. Com que resulta que aquestes notes que he anat prenent són tan variades, donen peu a tota mena de preguntes per part seva, de les quals es deriven un munt d’explicacions, no sempre clares però sens dubte ben intencionades. Em demanen el perquè d’aquest costum o què vol dir aquella paraula o qui era el meu germà. Un dia vàrem especular plegats sobre l’origen de les estrelles i això ens va dur a quedar-nos una nit al tros, per observar-les millor. Un altre dia em varen demanar detalls sobre com preparar ofrenes als avantpassats. En una ocasió van demanar què sabíem dels que ens vigilen: com eren, on vivien, què menjaven, si també tenien camps de maduixers... La lectura va progressant molt lentament. A estones es tornen entre ells, a estones em fan llegir a mi i després volen rellegir-ho, com per assegurar-se que allò que he dit era cert, com si el fet que aquelles paraules fossin fixades allí damunt del paper, el fet que es poguessin llegir un i altre cop, inalterables, els atorgués una credibilitat o un valor superior al de les paraules només dites. Ara ja saben que les paraules escrites poden ser llegides en veu alta o en veu callada, com diuen ells. Això darrer els impressiona sobre manera: això de poder estar llegint moments diferents o frases distintes d’un mateix full en silenci i sense destorbar-se els sembla gairebé impossible. Continuen posant la possibilitat a prova i sorprenent-se cada cop que comproven que mentre l’un ha llegit “llegendes que expliquen que el nostre poble no sempre ha viscut en els camps de maduixers”, l’altre feia via per la línia “la resta, no la sabem”. No deixen de meravellar-se de les possibilitats de passar-se notes amb idees escrites que només ells llegeixen i de les quals ningú més no està al corrent. L’escriptura, la lectura, els està unint encara més. I jo no puc deixar d’alegrar-me de passar als meus fills allò amb què el meu germà em va obsequiar a mi. Penso, a més, que el mateix procés de lectura n’implica un d’interpretació, així com en el procediment d’escriptura rau una necessitat d’organització del món i del pensament que el món pressuposa. Penso que tot això, a més de la possibilitat de passar estones amb ells i d’intercanviar pensaments, records, llegendes, idees i opinions, és la millor gratificació possible per a un pare. De fet, arran d’aquestes estones ens comencem a conèixer millor. Si seguim així potser ens acabem fent amics.

Dia 44704

2009-07-18T13:50:00.003+02:00

La gent gran expliquen que en el Principi les maduixeres només naixien de tant en tant. Un cop cada 350 dies, més o menys. A mesura que el nostre poble va començar a saber com tractar els trossos adequadament, se’n van aconseguir fins a tres tongades gairebé consecutives en 50 dies aproximadament. Alguns vells diuen que el subministrament permanent d’aigua i els costums cada cop més rigorosos a l’hora de regar, el progressiu refinament de les eines, la manera com tractem el sòl, el sistema de torns de conreu i descans dels trossos, les tècniques d’adob i una pila de factors més van fer que de les tres collites consecutives es pogués anar passant de mica en mica —diuen que al llarg de desenes de milers de dies— a l’actual producció perenne.

Hi ha qui no accepta que tot el mèrit sigui del nostre poble. Pensen que l’element clau per a la producció constant ha estat el cel baix. Aquest cel que és dur però transparent ens protegeix de les pluges, del vent i del fred. El meu germà pensava que era gràcies a aquest objecte que s’evitava que les temperatures als camps de maduixers baixessin gaire. Sí que notem diferències entre la nit i el dia, és clar. El meu germà creia que els que ens vigilen volien garantir que la temperatura durant les nits no fos mai tan baixa que les collites es poguessin fer malbé. Això el desconcertava: no comprenia per què es preocupaven tant del nostre benestar quan després permetien les desaparicions.

Igualment, es pensa que la temperatura més elevada i constant dels dies és una de les circumstàncies que més afavoreix que les plantes donin fruit. A més, el fet que el cel baix sigui transparent garanteix la llum, que segons el que conten els vells, també és un component determinant.

Sabem que el cel baix és dur perquè en temps immemorials —a la mateixa època, es creu, que es va mirar d’enderrocar o escalar els murs— hi va haver qui va llençar rocs i eines contra el cel baix amb la intenció d’esbotzar-lo. Es diu que aquells a qui es coneix com a rebels creien en la possibilitat d’escapar per un forat fet al cel baix i caminar per la superfície fins a fugir dels camps de maduixers. Cap a on, no ho diu ni ho sap ningú. Tampoc ells no ho devien saber. Els empenyia la possibilitat que hi hagués llocs millors. També diuen les llegendes que tan bon punt es feia una esquerda o un petit forat al cel baix, sobrevenia una secada que iniciava un nou cicle de perdició devastadora. Com si es tractés d’un càstig dels que ens vigilen. En conseqüència, es va acabar prohibint el llançament d’objectes contra el cel baix. És Llei.

Igual que el cel baix ens protegeix, també els murs són essencials per impedir el trànsit del vent que bufa al defora dels camps de maduixers i que es tem devastador per a les collites.

Hi ha qui pensa que si tot el que tenim ens ha estat donat pels que ens vigilen (terra, aigua, cel baix, llavors, papers, foc, murs, eines...) és lògic que els que ens vigilen tinguin dret a decidir secades, becaines grosses, desaparicions i horrors. Aquesta gent no tenen dubtes ni rancúnia. Accepten amb resignació qualsevol cosa que els pugui sobrevenir. Jo no els entenc.

Dia 44701

2009-07-12T00:31:00.003+02:00

Ahir al vespre vaig tenir un somni estrany. Estrany pel contingut tant com pel fet que en recordés uns fragments. Mai no recordo els meus somnis. Mai. A excepció del regust vague que tots els que vivim als camps de maduixers compartim quan ens llevem d’una becaina grossa. No sabem què hem somiat exactament, no recordem en imatges. Però ens queda com la intuïció del somni o el record d’un somni a la volta del paladar. I sempre es tracta d’una ombra d’un sabor metàl·lic, desagradable, pudent. No sé si els records ni els regusts poden ser pudents. Aquests en són. Tampoc no estem segurs que les sensacions que creiem recordar no siguin més real que somiades. No n’estem segurs i precisament per això no en parlem gaire. No fos el cas que tots penséssim igual i comencéssim a mortificar-nos amb la idea de descobrir que hi ha darrere de la ferum, dels records oblidats del somni, dels records oblidats de realitat.

Però, com us explicava, al meu somni d’ahir sabia que estava als camps de maduixers, però res del que veia pertanyia als camps de maduixers tal i com els coneixem. Vaig veure una gran extensió d’una mena de terra, però de color daurat i molt fina. Aquesta extensió, però, no consistia en trossos plans conreats, sinó en un sòl irregular ple de petits monticles. Aquest terreny erm era banyat per una altra extensió enorme, però aquest cop d’aigua. No aigua de la que surt d’aixetes i es diposita en cóms, galledes, regadores o piques. Aquesta era realment una extensió sense continent, impossible, gairebé plana. Només que a la vora tenia també una mena de monticles, però que es movien ràpidament i es trencaven fent una remor regular i molt agradable.

En aquest paisatge tan rar hi havia unes bèsties gegants que jo identificava amb els que ens vigilen, malgrat que mai ningú no ha vist els que ens vigilen. No sé com descriure-us-les. No tenien el cos distribuït exactament com nosaltres. No eren espigats. Podrien haver semblat un dels rocs amb el quals fabriquem ofrenes als nostres avantpassats. Podrien haver semblat rocs però eren molt més grans i d’un color roig punyent. Tenien un munt de cames o braços. No sé quans, però petits i sense dits a l’extrem. Una mica com els branquillons que fem servir per encetar nous focs. A la part superior, però, disposaven d’un parell de cames —no eren cames, però no sé com dir-ho d’una altra manera— molt grans i en forma de pinça (que és un tipus d’eina o obsequi del qual mai no us havia parlat abans, penso). Com us dic, m’és impossible ser més detallat. Sembla com si els rocs rojos amb múltiples potes i un parell de pinces tinguessin dos ulls petits molt rodons, negres i brillants enganxats a la part superior del cos. No els vaig saber veure cap.

Aquestes criatures perseguien, intentaven atrapar uns altres éssers, que de seguit vaig saber que representaven la gent que vivim als camps de maduixers. No s’assemblen en res a nosaltres, però sé que en el somni érem nosaltres. Tampoc és que fossin més agradables que els que ja us he descrit. De fet, eren igual de fastigosos. Tenien un cos llarg i prim i unes ales grosses amb tot de dibuixos estranys i tota mena de colors. No he vist que tinguessin ulls. Amb tot, vistos des de la meva perspectiva, mentre contemplava l’escena amb els dos tipus de criatures i el paisatge, eren molt més bonics i elegants. Diríem que l’elegància la transmetien sobretot amb els seus moviments. Volaven gràcilment mentre que els altres caminaven amb poca traça i aparentaven ser molt feixucs.

Els uns i els altres deambulaven amunt i avall com en un ball caòtic. Uns intentant moure’s amb agilitat sense aconseguir-ho. Els altres volant amb lleugeresa fora de l’abast dels gegants rojos. No sé per què, però, estúpidament, el somni em va deixar aquest cop un regust de boca excel·lent i em vaig llevar ple d’entusiasme i energia. Sabia que es tractava d’una mena de missatge. En desconeixia el significat. En desconeixia l’emissor (potser fos jo mateix). En coneixia els efectes sobre els meus ànims i m’agradaven.

Analitzant el per què de la meva alegria, avui he deduït que s’originava en la impressió que el nostre poble escapava de l’atac o de les pinces o de la influència d’els que ens vigilen. Un somni certament idiota que respon amb tota seguretat a la rancúnia que acumulo de fa anys.

Dia 44609

2009-07-11T00:28:00.001+02:00

Arran de llegir els escrits del meu germà i altres comptadors (també de gent que escriu records o idees però que no han estat comptadors), he pogut deduir una sèrie de normes o d’usos o de costums pel que fa a la manera especial com s’han d’escriure algunes paraules. Us en posaré exemples.

Cal escriure en majúscula inicial tot allò que comença darrere d’un punt. També els noms propis de persona i família. I les paraules Consell, Llei, Principi o Clans.

Cal subratllar les següents paraules —i els seus derivats— o expressions, inclinant-ne les lletres cap a la banda dreta: comptador, becaina grossa, secada, horror, els que ens vigilen, desaparició, cel baix, cel alt, rebels o mort.

Cal subratllar també, d’igual manera, les paraules a les quals fem referència. Si escric que la paraula maduixa és captivadora, hauré d’escriure-la així: maduixa. Si vull dir que la paraula neu és torbadora, hauré d’escriure-la així: neu.

No cal escriure amb majúscula inicial ni subratllades les paraules o expressions (i ara no les subratllaré, malgrat estar referint-me a elles): zona de viure, cóms, maduixes, camps de maduixers, regals, costum, obsequis, paper,... Hi ha altres mots que alguns que escriuen en papers també marquen, inclinant-los cap a la dreta o posant-los la majúscula inicial. No és un costum clarament establert.

Dia 44606

2009-07-10T00:19:00.003+02:00

Em sembla que fa temps, potser abans que la Primeraverda desaparegués, vaig parlar breument d’aquest assumpte. Ara no tinc esma de posar-me a buscar entre els plecs de paper i fer comprovacions. No hi fa res. Espero només no consignar per duplicat una mateixa informació. És sobre l’aigua.

De vegades la neu sembla que es transformi en aigua. Això tampoc no ho comprenem. Els misteris que envolten l’aigua en totes les seves formes són enormes.

A les galledes o a les vores de les aixetes, als cóms, als mateixos camps de vegades hi apareixen coses que acaben semblar transformar-se en aigua. Ens hem inventat tot de noms diferents i fantàstics per referir-nos-hi: gel, rosada, gebre...

Molts de nosaltres confonem els termes i acabem per dir-ne aigua de tot plegat. El meu germà creia que això darrer era el més adequat, donat que es tractava, segons la seva opinió, d’una única cosa: pluja, aigua d’aixeta, gebre, rosada, neu caiguda, neu trobada: aigua i prou.

Ens costa d’entendre que una mateixa cosa pugui ser alhora vàries coses diferents. Tampoc no estic segur que la paraula cosa sigui la més adequada en aquest cas. Penso que sí. Cosa, objecte, assumpte... Sovint confonem els termes. Cada cop tenim més dubtes d’aquests, que el Consell no aclareix mai.

Dia 44604

2009-07-09T00:17:00.002+02:00

Sempre els hem tingut, els feixos de papers. Així com sempre hem tingut les maduixes, els carretons, el cel baix o els cóms. Els papers eren allí, en racons de la zona de viure, sota teulat. Després de molts milers de dies d’usar-los com a eina per transportar el foc d’un lloc a l’altre, algú va entendre que potser realment servien per alguna cosa més. Va decidir fer unes ratlles per comptar galledes de maduixes. Cada ratlla simbolitzava una galleda. Diuen que l’escriptura va començar així. No és un record. És una llegenda.

De mica en mica les ratlles es van anar unint i creant símbols. Els símbols es van anar complicant. Ara ja no n’hi havia prou amb saber fer ratlletes. Calia molta pràctica i molta traça i molt d’esforç per aconseguir dibuixar tots els símbols. Els símbols per comptar es van anomenar nombres i els símbols per apuntar paraules es van anomenar lletres. De fet, la dificultat per dibuixar-les és la mateixa.

Encara avui hi ha agitades discussions als vespres en les quals defensors i detractors de l’ús del paper per escriure-hi exposen els seus punts de vista. Mai no s’acaba. Els detractors, és clar, consideren que la visió inicial de els que ens vigilen era que empréssim els papers com a combustible. Que si aquest fou el primer ús que se’ls va donar, ha de ser el bo per força. Els defensors exposen que és molt més útil disposar del paper per anotar-hi coses. Que d’altra manera no s’hagués generat l’escriptura. Que el paper no és realment un bon combustible: per això ja tenim les femtes seques. Que el paper no és necessari per transportar el foc d’un lloc a un altre: per això es poden usar palles seques i branquillons...

I així passem les hores de la vesprada quan no hi ha res més important a discutir o quan no tenim ganes de parlar d’assumptes més transcendents o tristos.

Dia 44602

2009-07-08T00:15:00.002+02:00

Els feixos de papers, sempre els hem tingut. Igual que sempre hem tingut els camps de maduixers, les aixades, l’aigua (quan en tenim), les aixetes o els murs. Els papers eren allí, en racons de la zona de viure, sota teulat. Hi ha hagut la creença que eren dipositats allí per els que ens vigilen, però durant generacions no se sabia per què servien. Tampoc és que ara puguem assegurar gran cosa. Sabem per a què els fem servir de fa moltes generacions: per garantir la continuïtat del foc. Les femtes seques són el combustible ideal, però els papers i les herbes seques que de fa temps hem guardat també en feixos a les vores dels camps asseguren el pas del foc d’un cremador de femtes, o d’un foc, a un altre.

Aquesta tradició de fer servir els papers per conservar i passar el foc d’una banda a l’altra es va instaurar sense massa convenciment. Ningú pensava realment que la utilitat que els que ens vigilen devien haver previst per aquests objectes fos la de ser cremats. Amb el pas dels dies vàrem acabar creient, per costum, que no estàvem preparats per entendre la finalitat última dels papers i ens vàrem resignar a continuar cremant-los sense fer preguntes ni capficar-nos.

Dia 44598

2009-07-07T00:14:00.001+02:00

De vegades hem pensat que nosaltres no fóssim com les maduixes, que ens calen per subsistir però no tenim en consideració. Aquest pensament és perillós. No ens ajuda a viure a millor. No el podem contrastar. No ho sabem tot.

Dia 44596

2009-07-06T00:12:00.001+02:00

No tot se sap. No tot pot ser explicat. No tot té cabuda en un cap o en uns plecs de paper. No ho sabem tot.

Potser hi hagi tantes coses que sabem com que no sabem. És impossible esbrinar-ho. Igual que allò que deia el meu germà de la insignificança d’un pètal de flor de maduixa als camps. Potser tot el que sabem i que fem i que recordem i que és Llei no sigui més que l’equivalent aquest pètal. M’agradaria pensar que no. M’agradaria poder creure que els noms, les tradicions, els records, l’estimació dels amics i familiars fossin una part molt gran del tot. M’agradaria que la part desconeguda es pogués intuir o alterar d’alguna forma. Voldria arribar a entendre un dia per què existeixen els camps de maduixers, qui són els que ens vigilen, per què ens donen el suficient per tal que subsistim però ens prenen alhora el que més estimem. No hi ha res que no desitgi més que poder recuperar la meva filla o el meu germà. No hi ha res que no desitgi més que poder entendre per transgredir les regles. Sóc conscient que transgredir-les sense saber si en trauré res de bo no fóra un guany per a ningú.

No tot se sap. No tot pot ser explicat. No tot té cabuda en un cap o en uns plecs de paper. No ho sabem tot. El que sí intuïm alguns de nosaltres és que els que ens vigilen ens estan utilitzant d’alguna manera que encara no podem comprendre. Per què si no s’haurien de prendre tantes molèsties per nosaltres? Ells van inventar, crear i aprendre a controlar els camps de maduixers, fins aquí estem d’acord. Però, com és que s’enduen la nostra gent? Si són els nostres protectors, per què no ens deixen viure en pau i feliçment, sense intervenir negativament, sense necessitat de desaparicions? Per què simplement no ens donen les eines, l’aigua i tot allò que ens cal i ens deixen fer la nostra?

Dia 44594

2009-06-26T15:19:00.001+02:00

L’altre dia parlava d’una melodia que era el dibuix de l’alegria possible dins de la negror. I així és. L’alegria que hi ha en tenir encara dos fills i menjar i beure. I una dona que no s’ha mort i que molt de mica en mica comença a plantejar-se no deixar-se morir. Hem hagut de lluitar tots molt, principalment ella, fins que un instint maternal s’ha hagut d’anar infiltrant en la seva pena. No ens hem dit res, encara, però jo sé que és a punt de tornar a remuntar perquè fa un parell de dies em va mirar als ulls per primera vegada des del dia que ens vàrem abraçar. Em va mirar com dient-me que la perdonés i que gràcies per entendre el seu dolor i per haver cuidat d’ella, dels dos menuts i del tros. Em va mirar sense dir-me res com agraint-me calladament que no hagués fet igual que ella. Em va mirar amb una tristor segurament idèntica a la dels meus ulls, potser amb una espurneta amagada de felicitat en veure per fi que els dos menuts estaven bé i havien crescut. I és que havien crescut força des de l’últim cop que ella els havia vist. Perquè als menuts, com a mi mateix, la meva dona feia molts dies que no se’ls havia pogut ni mirar de trista i desesperada que estava.

No vull dir que a partir d’ara el camí serà fàcil, però tinc el convenciment que hem d’acabar sortint-nos-en. Així, malgrat que sembli lleig, m’atreveixo a dir que fa dos dies la meva dona va sentir durant un instant una ombra de felicitat o un instant brevíssim de felicitat. Un punt de llum, un estel, dins la negror que va fer que la meva dona taral·legés exactament la mateixa cançoneta que uns dies abans m’havia fet llençar l’aixada i sortir corrents. La melodia que ens tornava a unir a tots d’una manera impronunciada: una melodia feta de música, mirades i records.

Dia 44591

2009-06-25T12:23:00.001+02:00

Abans, poc després de desaparèixer la Primeraverda em llevava molts matins, sovint, amb la sensació que la retrobaria entre nosaltres. M’alçava amb l’esperança secreta que en mirar cap on abans hi havia el seu jaç, me la trobaria dormint tranquil·lament. Que el que ens estava passant no era real.

Aquesta sensació va anar fent-se més esporàdica a mesura que passaven els matins i no la retrobava. Avui m’ha tornat a passar.

A voltes tinc moments de dubte o de falsa esperança. Fa uns dies, per exemple, mentre feinejava vaig sentir la veu de la Primeraverda. No una veu similar, sinó la seva veu. Cantava un aire que la Primeraverda sempre tenia en boca quan m’ajudava al tros. Vaig sortir corrents cap a la cantant immediatament abatut en comprendre que em dirigia cap a un altre tros, cap a una altra nena, cap a una altra veu. No era la Primeraverda. No era la seva veu. Era la veu d’una nena que cantava la cançó que probablement han cantat totes les nenes dels camps de maduixers de manera invariable de fa generacions. Una melodia que parla de l’alegria possible dins de la negror, del punt de llum que pot sorgir d’una mica d’aigua, unes quantes maduixes i una família que t’estimi.

Dia 44589

2009-06-24T12:19:00.002+02:00

Perquè quan penso en el possible perquè de tot plegat, estic pressuposant la possibilitat d’una explicació, veritat? Estic necessitant, pidolant, que els que ens vigilen puguin estar amagant-nos una explicació o justificació o pla o estratègia d’alguna mena. Que les tinguin malgrat que no ens les donin. Que les tinguin malgrat que no les puguem entendre. Perquè el cas és que no els entenem. O no entenem quasi bé res. Es fa evident, un cop més, que no tot pot ser entès.

Perquè el que faria encara més insostenible la situació fóra que tot fos gratuït. Pot ser injust, pot ser arbitrari, pot ser insostenible, però no pot ser que sigui gratuït, oi?

Dia 44579 (segona part)

2009-06-23T12:16:00.001+02:00

Cada dia més em trobo el cap dividit o bifurcat o com es pugui dir.

D’una banda penso en la meva filla, ara ja puc escriure el seu nom, ara ja puc admetre amb totes les lletres que la Primeraverda no tornarà mai. Fins avui m’havia semblat una imprudència o una provocació al destí o als que ens vigilen escriure que la Primeraverda havia desaparegut. Ara sé que ho he de fer i que, a més, n’he de parlar: als Consells, amb els amics i familiars que es preocupen per nosaltres, amb els veïns, amb tothom que em vulgui escoltar. La millor manera d’atenuar la certitud que mai més podré abraçar la Primeraverda és explicar a tothom com era, qui era, quan va desaparèixer, com la trobo a faltar. La millor forma d’atenuar la certitud que mai més podré fer res amb la Primeraverda és mirar d’estar agraït amb els que m’estimen i l’estimaven a ella, així com permanentment enfadat amb els que ens vigilen.

I aquí ja hem arribat de fet a la segona meitat del meu cap bifurcat: no puc deixar de qüestionar-me els motius que els que ens vigilen puguin tenir per executar les desaparicions. És a dir: les desaparicions, les secades, els horrors, les becaines grosses, els regals, l’aigua, els camps de maduixers: tot plegat. Sempre m’havia qüestionat, més o menys com tothom en algun moment, aquest perquè de tot plegat.

És lògic i normal. És, també, costum.

Encara amb més motiu m’havia plantejat el funcionament de les coses i m’havia rebel·lat en contra dels que ens vigilen després de la desaparició fa 375 dies del meu germà Tercercamp. Imagineu-vos, doncs, quan el darrer horror em va arrabassar la Primeraverda. Imagineu-vos com incrementa la meva ira contra els que ens vigilen cada cop que penso que mai més no podrem jugar abans d’anar-nos-en al jaç, ni compartirem les anècdotes trivials de la jornada, ni passejarem pels camps de maduixers sota la neu, ni la veurem créixer, ni feinejarem plegats al tros els dies de sol, ni sentiré de la seva pròpia veu els primers encontres als camps de maduixers amb els primers amants, ni la podré sentir més taral·lejant improvisadament mentre carreteja la regadora d’una banda a l’altra del tros. Imagineu-vos com es multiplica la meva ràbia ara que ja fa no només 375 dies de la desaparició del meu germà Tercercamp, sinó també 129 de la desaparició de la meva, de la nostra, filla Primeraverd.

Dia 44579

2009-06-22T12:10:00.001+02:00

No confio que serveixi de res escriure-ho. No confio que serveixi de gaire recordar-ho. No puc evitar la superstició de pensar que potser la Llei finalment sí que té un sentit. Un sentit que ara no entenc però que igualment és necessari. No té cap ni peus per a mi com a pare adolorit i ressentit que sóc, però potser tindrà solta per a algú un dia. Així doncs, va la lletania:

El dia era el 44432. Va començar una secada.

El dia era el 44444. Va acabar una secada.

El dia era el 44444. Va començar una becaina grossa.

El dia era el 44450. Va començar un horror.

El dia era el 44450. Va passar una desaparició. Va ser en la família Campverd. La desapareguda es deia Primeraverda.

Nova participació en projecte en xarxa

2009-06-21T12:07:00.000+02:00

(Trobeu la meva petja a la pàgina 53. Ep, si voleu fer-hi un cop d'ull, eh!)

Dia 44568

2009-06-21T12:06:00.002+02:00

Potser el pitjor va ser el moment de llevar-nos de la becaina grossa i no trobar la nena. Al sentiment de pànic inicial que la nena havia desaparegut, hi vàrem voler imposar el convenciment que simplement s’havia llevat abans que nosaltres i devia estar rondant per allí a prop. Després d’uns breus instants, els crits i les corredisses van anar persuadint-nos que no la trobàvem de veritat, que no hi era, que ningú no l’havia vist. Ni les famílies veïnes, primer, ni els nostres parents una mica més allunyats, més tard. No era al nostre tros dels camps de maduixers, ni als llocs on sovint es trobava amb els seus amics per jugar. Vàrem passar-nos les primeres hores cridant el seu nom, espantats, desesperats, amb la sensació simultània de pèrdua irreparable i de vaga equivocació. Primeraverda! Aquí hi ha un error! Primeraverda! Això no ens pot passar a nosaltres! Primeraverda! Que se m’enduguin a mi! Primeraverda! A la meva filla, no! Primeraverda, filla, contesta! Primeraverda, si et plau! Un altre cop, no!

Vàrem passar-nos hores cridant el seu nom i corrent amunt i avall. Després parlant més fluix amb tothom que trobàvem. Caminant amb penes i treballs. Finalment vàrem quedar-nos sense esma, ni forces, ni veu. Va ser llavors que la meva dona i jo ens vàrem mirar als ulls i ens vàrem abraçar per darrera vegada. Va ser una abraçada llarga i ferma, tremolosa, una abraçada que sabíem que era un comiat definitiu. Mai més no tornaríem a ser els que havíem estat fins llavors. Era el principi de la fi.

El poble més proper

2009-06-17T22:59:00.004+02:00

Parlava amb uns amics l’altre dia. El Jordi m’explicava un fenomen que ha observat en el seu pare.

“Abans, quan mon pare era bomber, se n’anaven amb l’ambulància fins on fos. Sortien d’urgència d’Andorra cap a qualsevol racó de Barcelona —per exemple— sense por, sense pensar-s’ho dues vegades, amb només uns segons o minuts per fer-se’n la idea. Viatjaven ràpid, amb vehicles que ara ens farien pànic, sense mapes ni GPS, amb malalts o ferits que no volien equivocacions ni retards. I arribaven a tot arreu, fos com fos. Ara, en canvi, a mesura que es va fent gran, a mon pare sortir de casa amb el cotxe se li va fent cada cop més costa amunt. Ara anar a Barcelona s’ha convertit en una incomoditat, en un neguit. I mira que té un cotxe com Déu mana i tot el temps del món, ara que és jubilat...”

Jo li parlava del cas del meu sogre, també jubilat. Un home valent i decidit. Abans buscava qualsevol excusa per viatjar set hores a tota bufa de Milà a Frankfurt amb el cotxe. Ara, anar del poblet on viu fins al centre de Frankfurt —a penes 15 minuts— li suposa una barrera psicològicament insuperable. Si mai li dius d’anar-hi a fer un tomb, a xafardejar a una llibreria, a dur o recollir algú d’un cinema, museu o zoològic, la seva excusa és immutable: “allí no podrem aparcar”. Crea el problema abans que existeixi. Es defensa de marxar. Té por o li fa mandra tot allò imprevist.

Recordo que fa molt de temps, quan estudiava filologia a Barcelona, vaig llegir en una traducció castellana d'Un metge rural de Kafka un fragment —ara se’n diria microrelat— que il·lustra perfectament el fenomen de què parlem:

“El meu padrí solia dir:

—La vida és increïblement breu. Ara, en recordar-la, se m’apareix tan condensada que, per exemple, gairebé no comprenc com un jove pot prendre la decisió d’anar cavalcant fins al poble més proper, sense témer —i descomptant, evidentment, la mala sort— que fins i tot el lapse d’una vida normal i feliç no doni per començar un viatge així.”

Text llegit el 17 de juny del 2009, al programa El somriure de la Medusa d'Antoni Caus i amablement revisat per Marc "Estupend" Cortès.

Dia 44553

2009-06-14T22:19:00.001+02:00

Vaig pensar estúpidament que escriure m’ajudaria. Parlar. Escriure. Altre cop amb la teoria que les paraules poden tenir, que de vegades segurament tenen, un efecte balsàmic o regenerador o curatiu o com se’n digui.

Vaig creure que si escrivia que la nostra filla havia desaparegut i ho tornava a escriure em sentiria alleugerit. Que descriuria això que ens està passant, aquesta manera d’anar-nos dessagnant lenta, i la situació milloraria. La situació o el meu ànim davant de la situació. Ara veig que no tinc ganes d’escriure ni de descriure el que ens està passant. Ara veig que uns minuts de pensar requereixen una còpia sobre el paper que tardaria hores, potser dies. I jo no em puc passar dies parlant del que m’ha ocupat el cap uns quants minuts. Ara no.

Els menuts estan bé, com a mínim. Però la meva dona s’està quedant en la pell i els ossos. No té gana. No té energia. Dorm tot el dia, però tampoc no descansa. Dorm d’una manera intranquil·la, tensa, per interrupcions. De cop i volta aixeca el cap i crida. O amaga el rostre entre les mans i somiqueja. O es queda quieta, quietíssima, amb els ulls esbatanats però com si ja fos morta. Escric ja perquè no dubto que d’aquesta pena s’acabarà morint. Al dolor antic de la desaparició d’un germà, al dolor recent de la desaparició d’una filla, hi he de sumar el dolor present de veure com se m’escapa la que fou la meva dona, com l’aigua entre els dits. Se li escola la vida i jo, que ho sé, no hi puc fer res. No sé com ajudar-la. Sóc egoista. Intento protegir la mainada i no vull que el dolor afegit que pesa sobre la meva dona se’ns endugui a tots, en cadena. Prou pena arrossego, penso a estones. Malgrat tot, em tocarà carregar també la culpa de no trobar solucions, de no saber com fer que la meva dona comenci a fer cas de la Llei que diu que un dia fins i tot l’horror s’acaba. Cap dels dos no hem sabut trobar la manera de tornar-nos a mirar als ulls, de parlar, de donar-nos la mà, de compartir el jaç. No m’he preocupat d’ella fins que ja ha estat massa tard. O potser encara no ho és?

Dia 44513

2009-06-13T22:11:00.001+02:00

Sóc egoista quan escric la meva filla gran. Després m’adono que és la nostra filla gran. Me n’adono quan penso en la meva dona, en la meva família, en els nens que encara tenim. Me n’adono quan escric sobre quina és la situació dins la família, que empitjora amb el pas dels dies. Sóc egoista però no puc evitar pensar en la meva filla gran, perquè el dolor que sento és personal. El dolor se’m presenta com a meu perquè el pateixo constantment. El tinc present tothora.

No és fins que no aixeco el cap i veig els petits i la meva dona que m’adono que aquest dolor no és individual, no és meu, no el pateixo només jo. Allí on miro hi ha pares o germans o fills que s’arrosseguen d’una banda a l’altra amb el cap cot, sense esma per continuar vivint. Aquest panorama desolador no és nou, en diem horror. Aquest panorama insuportable no és meu, el patim tots.

A casa, com deia, res no va bé. La meva dona i jo amb prou feines ens dirigim la paraula, com si un mur —un dels altíssims murs de límit— s’alcés entre nosaltres. Sabem que no tenim culpa de res. Sabem que les desaparicions passen, que és Llei. Malgrat tot, no podem mirar-nos als ulls. No sabem com ajudar-nos mútuament a sortir plegats del pou.

L’única part que ha millorat lleugerament ha estat la meva nova determinació a no descuidar més les feines del camp. Igualment, m’he imposat ignorar a estones la pena i la podridor anímica per tornar a cuidar-me dels dos petits. No pot ser que ells acabin pagant els plats trencats d’una situació de la qual tampoc no tenen cap culpa.

Les forces no m’allarguen gaire, de moment. Faig els mínims per tal que puguem subsistir. Intento esborrar a estones el record omnipresent de la meva filla gran, de la nostra filla gran, per tal de parlar i jugar altre cop amb els dos menuts. Estem desganats. Estem desmoralitzats. El dolor se’ns menja per dins. La meva dona hi ha dies que no pot ni alçar-se del jaç.

No és ben bé que intenti esborrar el record de la meva filla gran, de tota manera una tasca impossible. És més aviat que intento posposar-ne breument el record conscient per tal de poder atendre la resta. De cop i volta en un gest o una entonació de la menuda hi veig reflectida la gran i m’enfonso altre cop. Malgrat que no vulgui plorar. Malgrat que m’hagi promès un i cent cops que miraré de no gemegar davant dels petits.

Dia 44496

2009-06-12T22:00:00.001+02:00

Res no va bé. Res no sembla real.

Des que la meva filla gran va desaparèixer, tot s’ha anat ensorrant.

Ningú a casa té ganes d’anar als camps a treballar. La meva dona es passa els dies plorant o malhumorada. Jo no estic millor. No ens parlem durant dies i quan ho intentem no sabem què dir-nos. No estem bé junts. No estem bé sols.

Tenim dos fills més, més petits, que hem de cuidar. Sabem que els hem de cuidar. Els estimem amb bogeria, la mateixa amb què estimem o estimàvem la nostra filla gran. Però no tenim esma ni ganes d’estar amb ells ni cuidar-los. Només pensem en la nostra filla gran. El dolor que sentim, tot ho acapara. Estem aclaparats pel dolor i la ira i la sensació que un dia ens llevarem i la nostra filla gran estarà al nostre costat com si res no hagués passat. Com si res no fos real. Ens sobrepassa el dolor que sentim per la desaparició.

Dia 44480

2009-06-11T21:57:00.001+02:00

La meva filla gran. La primera de les filles que vaig sostenir en braços poc després que nasqués. La primera que vaig cuidar com si m’hi anés la vida, perquè m’hi anava la vida. La meva filla gran ja no hi és.

No sabem on és. No és amb nosaltres als camps de maduixers. Ha desaparegut. L’han fet desaparèixer. L’han desapareguda.

La meva filla gran.

La meva filla gran...

La meva filla gran!

Dia 44454

2009-06-10T21:54:00.002+02:00

Dibuixar els noms dels dies i dibuixar el que es parla s’anomena escriure. La Llei no diu que s’hagi de saber escriure. Per això avui en dia quasi ningú no en sap. Abans, antigament sí que hi havia un parell o tres de persones a cada família que escrivien tant dies com paraules.

La Llei només dicta que han de saber escriure els comptadors de dies. El meu germà fou comptador. El meu germà em va ensenyar a escriure a mi. El meu germà era un personatge apassionant. No només sabia escriure i comptar. No només tenia tota mena de coneixements. També escrivia, i fins i tot recordava, els records dels altres, tot i que no calgués. Deia que si de vegades dubtàvem que alguns records fossin falsos o inexactes era perquè ningú s’havia pres la molèstia d’escriure’ls. No entenia per què ningú no va voler sentir a parlar d’aquesta idea quan la va plantejar en un Consell. Això és el que li passava al meu germà, que tenia tota mena de coses al tupí: idees, pensaments, coneixements, dubtes, records, preguntes, explicacions, hipòtesis... No li agradaven gaire les llegendes. Deia que si hom no es pot refiar gaire dels records, imagina’t de les llegendes. Creia fermament que ajudaria molt que es dugués el registre escrit de tot el que ens passa —allò important que cal recordar, allò que dicta la Llei. Va ser ell qui va començar a anotar-ho tot. En uns feixos de papers apuntava exclusivament els records, com diu la Llei. En uns altres feixos apuntava el que li semblava destacable de com vivíem, dels nostres costums, de les seves idees, pensaments, dubtes, preguntes, explicacions, hipòtesis, pors i esperances.

Aquesta feina l’he continuada jo des de la seva desaparició. És una tasca feixuga, perquè no sempre estic prou descansat ni disposo de temps suficient. He de robar-lo, esgarrapant-lo als moments domèstics. Se’m fa difícil perquè per mi, la millor part del dia comença quan tornem dels camps i ens trobem tots en el nostre racó sota el teulat. El millor comença quan ens retrobem per descansar, xerrar, jugar amb els nens, beure aigua de l’aixeta, menjar maduixes acabades de collir, endormiscar-nos plegats, explicar-nos records o llegendes o anècdotes que hem sentit al llarg del dia i que parlen de famílies que coneixem. Per això intento esperar-me que tothom s’hagi adormit per alçar-me del jaç i escriure quatre ratlles. De vegades la meva dona s’enfada si nota que marxo de la seva vora per anar a buscar els feixos de papers. I això que abans sempre miro de complir ben bé els meus deures conjugals.

Les noies del Bus Exprés (extended version)

2009-05-30T19:09:00.016+02:00

Comencem amb una citació de Pla que el Marc Cortès ha penjat recentment al Diccitionari:

El plagi. Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res —ni un borrall.

Notes disperses (1969)

Introducció: the making of

Fa unes setmanes ja vaig penjar aquí una part del text que avui reprodueixo totalment. La versió de l'altre dia, segons es miri, n'era un extracte.

De fet, però, només era un simple text mutant. Un text mutant o un refregit o una reinterpretació o un plagi camuflat. La terminologia depèn un pèl de la força moral que la suporti. En el meu cas, el plagi no requeria de l'erudició de què en Pla feia esment. El meu era un simple text mutant d'un poema original de l'Oliverio Girondo que es diu "Exvoto" (el podreu trobar al Cinc cèntims, on el vaig publicar fa temps).

Més històries de la mili de l'escriptor: vaig llegir el fragment al programa de ràdio El somriure de la Medusa de l'Antoni Caus el 19 de febrer.

Més: aquest text el vaig presentar a un concurs. Ja és el segon any que m'hi presento. L'any passat amb un altre text mutant ("Continuïtat de les rotondes"), aquell cop amb excusa original de Julio Cortázar ("Continuidad de los parques"). Podem parlar de fiascos, d'intents frustrats, etc. O podem posar-nos tranquils, com se sol dir a Andorra, i anar fent. No negaré, però, que sempre que participes en un d'aquests jocs és perquè en el fons penses que tens alguna opció, per minúscula que sigui. En aquest cas, tampoc no calia guanyar. Ara bé, m'hagués fet il·lusió que em triessin com un dels deu finalistes i em publiquessin en el llibre recull... Ja és la segona vegada que no em trien dels deu primers. M'ho hauré de començar a fer mirar. Potser cal deixar de provocar accidents de trànsit en què intervenen els autobusos de la línia que s'anuncia al premi? Potser cal deixar d'escriure texts pujadets de to en què alguna passatgera és mirada d'una manera políticament incorrecta en un clípol de la companyia que anuncia el premi? Potser cal, simplement, escriure millor?

L'estupend Marc Cortès em va revisar el relat i me'n va fer la crítica ultratècnica (que us estalvio) i megaliterària (que us enganxo). Un cop més, gràcies, Marc!

Ja m'has fotut calent de bon matí. El conte m'agrada, però hi trobo a faltar una mica d'acció. No ho sé, potser al narrador li hauria de passar alguna cosa.

És obvi: el Marc tenia raó. No per allò de l'escalfament, sinó perquè el conte no era un conte sinó un poema reciclat amb una mínima excusa prologal (digues-li'n introductòria, va) de pa sucat amb d'oli de gira-sol.

La meva resposta no va ser menys hiperculta (ep, que jo quan em pico...):

Moltes gràcies, Marc! Sé que tens tota la raó amb això de la trama. Podria eliminar el primer tros i deixar directament la part en què es descriuen les noies... No caldria ni el dietari, ni el narrador (que no l'és), ni cap excusa argumental. Passa que si no ho feia així em quedava una cosa molt minvada.

Desenllaç: deixem-nos de paraliteratura i anem al text itself

En homenatge a O.G.

Podria escriure cada dia una entrada de dietari que parlés d’una tipologia diferent de passatger del Bus Exprés: sobre els jubilats que preferirien un transport menys diligent; sobre els adolescents que entre riures i provocacions van cap a l’institut en grupets; sobre les parelles d’amigues que es dirigeixen al centre d’Andorra amb la idea de fer esclatar la targeta. Podria escriure també sobre alguns individus, espècimens de les diverses tipologies que acabo de mencionar, als quals em dedico a observar de manera sistemàtica: el padrí, vidu de fa dos anys i tres mesos, que es desplaça cada tarda fins a Sant Julià per fer la partida de botifarra —i un parell de gotets de vi— amb tres companys; el jove insegur que mira d’anar vestit com si fos el surfista més informal, l’skater més desimbolt, però que no pot evitar desprendre una flaire de postís que es barreja amb la pròpia suor axil·lar; la noia que fa dues nits es va allitar amb un ex de la seva companya de trajecte i millor amiga, i no sap com dir-li-ho. De tots aquests tipus en guardo un munt d’impressions i esquetxos en diversos blocs. Avui, però, no toquen. Aquest apunt íntim va més enllà de les observacions fredes, de la descripció dels gestos o de les robes, de la simple anotació del vocabulari emprat.

Parlaré de les noies del Bus Exprés, d’ulls de sucre caramel·litzat, de pells brunes i tibants, que es recullen els cabells en cues que ressalten les seves natges en un xiuxiueig de brisa entre pollancres.

Les noies del Bus Exprés passegen amunt i avall dels passadissos, s’asseuen com fent veure que no saben que tothom les percep, com si les aixecades de barbeta, les caigudes de parpella, les revolades de cabells no fossin terratrèmols, com si els estremiments que provoquen amb els malucs, amb les sines no desestabilitzessin l’autobús en cada rotonda.

De vegades són dues i quan baixen del Bus Exprés van de bracet, transmetent-se energia sexual recíproca, com dinamos, com generadors eòlics gegants. I si algú les mira al fons dels ulls ha d’acabar apartant la vista, per valent que es cregui. I si algú les mira al fons dels ulls elles es posen el bust a lloc amb un gest casual i desinhibit, se l’alcen i posicionen, de pura emoció, de pures ganes que qui se les mira abaixi la mirada i puguin sortir volant plegats, agafats tots d’una mamella com si anessin en zepelí.

I a la tarda estenen les natges, els llavis, les turgències al reflex de les finestres del Bus Exprés. I el retorn que els fa el vidre coincideix exactament amb la nostra mirada: despreses de les bruses i faldilletes enrojolades en sentir-les nues i joves i agitades.

I als vespres comparteixen una conversa absent amb aquella senyora que coneix sa mare i que s’ha assegut al seient del costat mentre imaginen com serà el moment en què estirin la mà per demanar que s’aturi l’autobús i mostraran l’aixella, mentre es demanen si se’ls encendrà el sexe com una bombeta de cent watts quan s’alcin cap a la porta i els homes emetin mentalment frases d’admiració i proeses silencioses.

Les noies del Bus Exprés pateixen pensant que se’ls marciran els pits, que se’ls botiran les cames, que se’ls faran malbé els genitals si no saben aprofitar l’anhel que perceben en els homes i que tant les caldeja, malgrat que sovint se’n voldrien desempallegar com d’unes mitges suades, com d’uns sostenidors que tiben massa, com d’unes extensions capil·lars supèrflues. Voldrien despullar-se i tenir el valor de rascar-se a fons, de magrejar-se, de tocar-se. Voldrien —però no poden!— desenganxar-se les cames lisèrgiques, els caps fluorescents, les costelles bumerang i llençar-ho tot plegat, llançar-se a si mateixes en bocinets als peus de tots els embadalits passatgers que pugen i baixen del Bus Exprés i les desitgen sense pausa ni esperança.

Dia 44444

2009-05-28T23:41:00.001+02:00

La gent gran tem especialment dies com el d’avui. Nombres com el que duu el dia d’avui. Diuen que des que es va començar a comptar els dies, sempre que un dia està fet sencer de la mateixa xifra repetida, han començat grans tragèdies. No sabem si és cert o no. Desconfiem una mica dels records molt remots. Pensem que potser alguns records han sigut mal recordats o mal transmesos o manipulats. Manipulats sense malícia, però de manera que acaben fent una impressió equivocada de les coses.

No sembla raonable pensar que la sèrie 11, 22, 33, 44, 55, 66, 77, 88, 99 es pugui comparar a 111, 222, 333, 444, 555, 666, 777, 888, 999. Entre els nombres de la primera sèrie només corrien onze dies. Vol dir que cada onze dies, si els records fossin correctes, haurien ocorregut tragèdies. Les nostres tragèdies duen sempre els mateixos noms: principis o finals de secades o inicis de becaines grosses o d’horrors. Sembla impossible que cada onze dies es produís una desaparició, que cada onze dies comencés un nou horror. Parlem del cicle complet secada-becaina grossa-desaparició-horror! Cada onze dies!

No podem negar els records, perquè la Llei diu que cal creure-se’ls, però tampoc podem negar el dubte que ens floreix al cor, com una petita llavor podrida de maduixa. I per què després els salts s’espaien fins al cent onzè dia? No hi veiem cap lògica. No entenem que això pugui ser fiable, malgrat la Llei. A més, les desaparicions mai no s’han limitat als dies en què una xifra es repeteix: sabem que es produeixen desaparicions en dies impossibles de predir.

Així, què hem d’esperar d’un dia com avui?

Esperem sempre el pitjor. Vivim amb por del que sabem i del que no sabem. Dubtem del que sabem. Malgrat tot, la Llei ens prohibeix dubtar dels records.

Esperem sempre el pitjor. I en el cas del dia d’avui, sabem que la previsió que diu que és dia de tragèdia és certa. Perquè hem estat patint una de les pitjors secades que recordem. Ha durat un munt de dies. Les aixetes van deixar de brollar fa potser deu dies o més. Al principi, com sempre, uns quants van voler resistir menjant maduixes i racionant l’aigua de les galledes, dels cóms, dels culs de les regadores, de les piques. Al cap de quatre o cinc dies tothom ja era plenament conscient que valia més no lluitar, no resistir, no patir doblement. Tothom era plenament conscient que era millor acabar-se tota l’aigua i resignar-se al moment en el qual els que ens vigilen havien de tornar a obsequiar-nos amb l’aigua.

I ara fa just una estona que ens acaben de tornar a regalar l’aigua. Aquella aigua primera —aigua nova?— que sospitem emmetzinada però que no hem pogut evitar beure desesperadament. Aquella aigua primera que sabem que ens farà caure en un atordiment de dies, que ens abraonarà a una inescapable becaina grossa. Una altra becaina grossa més, de la qual alguns despertarem amb el pànic conegut de buscar els familiars que mai més hem de veure. Becaina grossa després de la qual recomptarem les pèrdues i les permanències.

Ara ens mirem, els ventres plens de líquid, els primers símptomes d’aclaparament al cap i als ulls. Ara ens mirem i ens ajuntem per famílies, fent pinya, ben entrelligats els braços amb els fills i la parella que no volem que ens arrabassin. Ara ens mirem, a certa distància, amb els germans i els pares que ens queden. Ara ens mirem sense paraules, resignadament, acomiadant-nos per si de cas, com tantes vegades abans. Anem caiem en un miratge que ens aclapara, desitjant que en obrir els ulls no haurem d’acceptar desaparicions ni horror. Caiem en un miratge en què desitgem que no hi hagi desaparicions ni horror. Que no hi ha hagi desaparicions ni horror. Desaparicions ni horror.

Dia 44440

2009-05-27T23:39:00.001+02:00

Sabem els noms d’una part d’allò que ens passa. Sabem els nostres noms. Sabem quan han passat fets importants. Sabem els noms d’algunes eines.

Per determinar els noms de les noves famílies s’ha de convocar un comitè de quatre persones. És el Comitè dels Noms. S’encarrega de pensar i discutir quin serà el nom més adequat per a una família que és a punt de prendre volada. Un nom nou és l’inici d’una nissaga, de la història de tota una colla de persones, d’un munt de sentiments i esforços, d’una pila de records encara per gestar. Així, la idoneïtat de la tria ha de ser votada unànimement. Això no sempre s’aconsegueix el primer dia de reunió. Se sap de reunions del Comitè dels Noms que han durat setmanes. I és que als camps de maduixers la creació d’una nova realitat sempre s’ha considerat cabdal. Potser és un reflex inconscient, un altre intent de controlar la indefectible aleatorietat de la vida. Potser com que estem sotmesos a delmes constants ens esmercem en tot allò que suma.

Imaginem un home i una dona joves que volen marxar de l’àmbit dels seus pares i establir-se autònomament. Imaginem que els seus noms de família respectius siguin Aiguaclara i Aixetanova. La primera proposta del President del Comitè dels Noms serà doble i formulària: Aiguanova i Aixetaclara. La segona part de la proposta, Aixetaclara, serà descartada perquè no té equivalència en la realitat. Algú dirà que ha vist aixetes noves i velles, gris-metàl·liques, gebrades, etcètera, però mai clares. Algú dirà que això és relatiu, que tot depèn de com usem el concepte ‘clar’ unit al concepte ‘aixeta.’ Algú dirà que vist això pot afirmar que ell sí que ha vist una aixeta que pot ser considerada clara. Així, entre anades i tornades, passaran el temps que calgui. Però gairebé segur que finalment descartaran el cognom Aixetaclara perquè és massa ambigu.

La primera part de la proposta, Aiguanova, serà considerada només si no hi ha cap altra família que ja dugui aquest nom. És obvi. És Llei. Un nom, una família. Igual que els fragments dels noms de família es poden creuar ara, pot ser que ja s’haguessin creuat generacions enrere. Podria no ser la primera vegada que dos membres d’aquestes dues famílies hagin volgut ajuntar-se. No es posaran pegues quant a la possibilitat real de l’aigua nova, del concepte en la realitat dels camps de maduixers. S’afirmarà primer que no hi ha problema per entendre que l’aigua nova és la que es beu després de cada secada. Algú dirà que es podria considerar aigua nova la que es beu després de la secada o igualment la consumida després de la becaina grossa o després de l’horror. Es debatrà. Després de molts dies, caldrà arribar a un acord unànime. En cas contrari, es continuarà proposant i debatent.

És a dir, que si ni Aiguanova ni Aixetaclara no s’acceptessin per unanimitat, començaria la reunió del Comitè de Noms pròpiament dita. Llavors sí que altres membres del Comitè que no fossin el President mirarien de fer propostes basades en la història personal de la parella, a la qual en qualsevol moment podrien convocar per fer-los preguntes. On es van conèixer? On es van adonar que estaven enamorats? Quan van parlar per primera vegada de la possibilitat de crear un família pròpia?

Una de les preguntes clàssiques del Comitè dels Noms quan ja feia estona que volien trobar-ne un i no se’n sortien era demanar a la parella de què havien estat parlant o què havien estat fent just abans o just després d’aquest primer pensament d’instituir-se com a família. ¿Miraven les estrelles, mantenien relacions sexuals, menjaven maduixes acabades de collir de la mata, parlaven de tenir fills, s’acariciaven, discutien, dormien, passaven fred? Depenent de les respostes donades, es proposarien noms de família de l’estil d’Estrellavista, Celmirat, Relaciómantinguda, Maduixafresca, Fillvolgut, Caríciafeta, Motagre, Descanstingut... Malgrat tot, com que aquesta mena de noms de família —massa eteris, massa poc relacionats amb coses materials, massa carregats d’implicacions segones— no són populars als camps de maduixers, molt sovint s’acaben descartant tots. Maduixafresca, sent l’excepció del grup, potser comptaria amb algun vot, si no fos que ja existeix...

El sistema de recerca de noms és complicat. Es proposen mètodes que ja a l’avança se sap que donaran resultats més aviat mal considerats. Es perden hores i dies en rebuscades combinacions improbables. Tot i que no és Llei, és costum. Potser hi ha una mena de superstició no parlada que suggereixi que un nom massa fàcil de posar pot ser igual de fàcilment arrasat. Potser per això l’entestament a trobar una base sòlida, un nom fiable a llarg termini, que pugui resistir tota mena d’atacs des de qualsevol angle. Potser. No ho podem saber tot del cert. No ho podem saber tot.

Dia 44433

2009-05-26T23:34:00.004+02:00

Ja he explicat abans que cultivem poc més que les maduixes que ens calen per a subsistir. Que cultivem unes quantes maduixes més de les necessàries per quan vénen les secades i cal sobreviure menjant més maduixes, ja que contenen aigua. Que cultivem unes quantes maduixes més com a falsa ofrena per als que ens vigilen, malgrat que ells mai n’acceptin ni una. Que cultivem unes quantes maduixes més com a ofrena veritable als nostres avantpassats i protectors futurs.

Avui volia parlar un mica de les ofrenes als avantpassats. Malgrat que la terra dels trossos ha estat treballada al llarg de moltes generacions, de tant en tant en remoure-la apareixen rocs. No són gaire grans però són preciosos per nosaltres. Treballem aquests rocs amb el metall d’alguna eina vella. Els treballem de manera que en fem una mena de cassoletes. Aquestes cassoletes les anem rebaixant de manera infinitesimal, rascant-les amb el metall durant setmanes. Un cop acabada la feina amb l’estri, ens dediquem a manipular-les, també durant setmanes, fins i tot mesos. Això confereix a les cassoletes una pàtina que només permet el contacte continuat amb les nostre mans. Un cop considerem aquesta fase terminada, emplacem la cassoleta a l’entrada d’un tros i l’omplim de les millors maduixes, que reposem cada tres dies. Sense excusa. Només un cicle de secada, becaina grossa i horror ens eximeix de realitzar ofrenes.

Als avantpassats no se’ls demana mai res. Només se’ls recorda i honora.

Malgrat que la desaparició no sigui idèntica a la mort, considerem els desapareguts com si fossin avantpassats. Sovint hi ha gent que parla amb els seus avantpassats. Al tros. Asseguts a la vora de les cassoletes. És una estampa comuna al vespre, un cop s’acaba la jornada i abans de retornar a la zona de viure.

Hi ha diferents arranjaments tradicionals de les maduixes dins les cassoletes. Hi ha un llenguatge de l’arranjament de maduixes. Amb els avantpassats no només s’hi enraona de paraula. L’estat d’esperit o les coses passades requereixen uns certs arranjaments. És costum.

A la vora dels arranjaments de maduixes dins les cassoletes sovint s’hi col·loquen altres cassoletes més menudes, plenes d’aigua. No són ofrenes pròpiament dites, però les completen. És costum.

Dia 44432

2009-05-25T23:32:00.003+02:00

Els amors que busquem a la joventut només tenen un veto. La Llei diu que és tabú allitar-se amb algú que pertanyi a la nostra sang. S’entén que vol dir que mentre som púbers no podem mantenir relacions sexuals amb ningú que dugui el mateix nom de família que nosaltres. Cap Campverd pot tenir tracte carnal amb ningú que de naixement també es digués Campverd. Quasi mai és problema respectar el tabú, ja que hi ha moltes famílies. Se sol trobar en alguna d’elles un company sexual adequat.

Igualment, s’entén que la Llei predica que no ens aparellarem amb ningú que pertanyi a la nostra sang. No es tracta, doncs, d’una limitació de les relacions adolescents. La consanguinitat també és impediment per l’amor tranquil, la convivència, el sexe més metòdic i repetitiu de la vida en parella. Hi ha força parelles que comencen en la pubertat i acaben en la senectut.

Veure morir moixons...

2009-05-12T23:16:00.003+02:00

Veure morir moixons en una platja. Parlar de voler dir, mirar miratges. Sortir a mitjan maig, arribar a l'alba. Balades d'amistat plenes de boira. Saber que el cel procaç ja no t'observa. Veure morir moixons en una platja.

Gats que ploren com nens. Crits ressecs d'ànsia. Mirar de voler dir, parlar miratges. I sempre més enllà de les paraules. Comprendre que hi ha fets que mai no ocorren. Destapar vells baguls, velles frisances. Vetllar dalt d'un taüt. Suspendre els núvols. Gats que ploren com nens. Crits ressecs d'ànsia.

Jaculatòries d'or. Granets d'arena. Confessions gola amunt amuntegades. Obscurs intents d'encert. Nues petúnies. Rapinyes d'un passat inevitable. Vagarejar espectral. Jaciments d'opi. Moments, instants presents. Equivalències. Jaculatòries d'or. Granets d'arena.

Teles molt transparents. Intumescències. Mals de cap desitjats. Cossos que esclaten. Voler cobrir o muntar monuments d'aire. Teles molt transparents. Intumescències.

Text llegit el 12 de maig del 2009, al programa El somriure de la Medusa d'Antoni Caus.

Dia 44430

2009-05-08T18:30:00.001+02:00

Hi ha qui creu que a base de paraules es pot teixir la felicitat. Hi ha qui creu que a base de pensaments, de llegendes, de records, de preguntes, d’explicacions, d’hipòtesis, de coneixements es poden ordir una esperança o un confort fugaç.

Si tenim a prop una família, uns amics, una parella que aspirin a la felicitat, si podem compartir la imatge d’una esperança inversemblant, si fem veure que creiem en la possibilitat d’un dia sense desaparicions, es pot arribar a acceptar l’habitabilitat dels camps de maduixers.

Cadascú busca fràgils certituds allí on pot. Uns en les ofrenes. Uns en la Llei, Uns en les llegendes. Uns en els records.

Cadascú busca fràgils certituds allí on pot. Uns protegeixen el seu entorn, parlen, es mostren visceralment implicats a estimar, a viure, a fer el calgui per protegir les persones que més estimen i els estimen. Uns creuen que fer tot això pot acabar significant la diferència entre felicitat i infelicitat. Ho creuen així, amb la boca petita, amb la boca de l’esperit contret: tot això pot acabar significant. Pot acabar significant. Pot significar. Podria.

Com podria ser que no. Pot ser també que res no serveixi de res i perdem en una becaina grossa gran part d’allò que durant centenars de dies hem mirat de bastir. Podria ser.

En els Consells que es convoquen després de cada horror, just quan més desgraciats ens sentim, recordem plegats les normes que imposa la Llei, revisem els mandats per reprendre el control d’allò que sabem del cert que podem controlar. La perifèria de la vida, en deia el meu germà. O les escorrialles, segons el dia. No és gaire, però ens ajuda a refer-nos lentament.

En els Consells que es convoquen després de cada horror, just quan més desgraciats ens sentim, ens mirem les ferides, ens les llepem mútuament, recomptem els desapareguts, repartim records.

En els Consells que es convoquen després de cada horror, just quan més desgraciats ens sentim, cantem, ens trobem, plorem a estones, ens quedem junts en silenci, parlem fins a l’extenuació dels desapareguts.

En els Consells que es convoquen després de cada horror, just quan més desgraciats ens sentim, sabem que ens necessitem com a poble, com a grup, per no quedar-nos travats, entenem que hem de seguir endavant col·lectivament.

No ens en sortiríem si els Consells, les famílies, els amics no ens emparéssim en els moments en què sortim de l’horror, si la nostra misèria no tingués el consol emocional de la massa, si no ens sentíssim forts perquè compartim el patiment. Els altres ens fan forts. Nosaltres fem forts els altres. És costum.

Res no és categòric, però l’amor de la meva filla m’ajuda més que la crueltat dels que ens vigilen. Si veiés sempre la tristor en la mirada i en els gests dels meus pares, dels meus veïns, acabaria emmalaltint, seria impossible el benestar. Si un germà meu va desaparèixer i jo estic sempre trist, si la meva dona també és infeliç constantment, si a totes les famílies es viu en el dolor, els nostres fills seran tristos i infeliços i el nostre poble patirà incessantment. Això fóra insuportable. Per això els horrors passen. Per això han de passar. És Llei.

Per això, passades les èpoques de la infantesa i la pubertat, aprenem que la família és l’únic nucli possible del benestar. Dic possible, dic admissible, dic teòric. A la infantesa i la joventut la família era el lloc de l’avorriment. La vida real passava fora de l’àmbit familiar, lluny de la zona de viure. Ara, passats els dies dels cels estrellats i els fulgors primers del sexe, sabem que allò més ingrat és justament allò que queda a fora.

No podem viure esperant el dolor permanentment. No podem viure esperant la propera secada, la propera becaina grossa, les properes desaparicions, el proper horror. No podem esperar el dolor perquè llavors el patirem doblement. Hem d’esperar una esperança, una probabilitat de benestar, un patró de la felicitat. De tot això se’n parla als Consells.

I així és o així podria ser. L’esperança de la tranquil·litat ens tranquil·litza. El simulacre de creure que el que diuen als Consells apaivaga les pors atorga curiosament aquest poder.

El pitjor sembla que els Consells no aconsegueixen donar-li un significat prou creïble, una transcendència prou clara a la desgràcia que patim. No ho entenem tot i que ens hem de conformar. Però com que no entenem què representa aquest dolor, per a què serveix aquesta misèria cíclica, no tenim capacitat real de reacció i recaiem parcialment en el malestar i la insatisfacció. Si la Llei o els Consells aconseguissin assignar un sentit autèntic al patiment, el món dels camps de maduixers seria més coherent i podríem intentar una estratègia per seguir vivint d’una altra manera. Però no ho entenem tot. No entenem gairebé res i, malgrat tot, ens hem de conformar.

"Hi hagueren megàlits a Andorra?"

2009-05-07T18:35:00.002+02:00

Fa uns mesos vaig publicar un article sobre megalitisme a Andorra (volum 5 de Papers de recerca històrica de la Societat Andorrana de Ciències).

Des de fa una temporada hi ha disponible en xarxa una versió del text amb les imatges en baixa resolució. El document pdf pot ser consultat a través del catàleg del "Portal de Publicacions" de l'Institut d'Estudis Catalans.

Trobeu-lo aquí.

Dia 44428

2009-05-07T18:26:00.001+02:00

No he parlat de tots els detalls de l’emmagatzematge i la distribució de les femtes. No he mencionat tots els estris de què disposem, regals dels que ens vigilen, perquè se’m van acudint només a mesura que vénen a tomb. Ahir em vaig deixar el carretó.

Sabem que cadascú de nosaltres és en part el conjunt de coses que ha estat, que li han passat, de les converses que ha tingut, de la imatge que hem anat creant de nosaltres mateixos, de les imatges que la dona, els germans, els fills, les altres famílies han anat projectant de qui som o creuen que som. Jo sóc qui sóc per una sèrie de nits concretes en les quals em vaig vincular per sempre a la meva dona, per haver format part de la família a què pertanyo, per estar lluitant per superar la desaparició no gaire llunyana del meu germà, que fou comptador de dies.

Després hi ha la manera de veure les coses, de pensar, de reaccionar. Allò que els vells anomenen —depenent de la família o de la part de la zona de viure on dormen— manera de ser, caràcter o personalitat.

No sabem per què som qui som i no un altre. No entenem per què no som una maduixa, un munt de femta o l’aigua que s’escola de la regadora. No ho podem entendre tot, però mirem d’acceptar certs fets ingrats o desconcertants que ens són imposats i de gaudir al màxim dels que ens són plaents. Depenent del conjunt de coses que som —aquest pòsit intangible— i de la nostra manera de ser, la manca de respostes ens incomoda, ens fa submisos, ens enutja, ens impulsa a rendir-nos o a seguir formulant preguntes.

Som també el que creiem ser, fins a cert punt. Així m’ho explicava el meu germà, com a mínim. Som el que construïm i acceptem a partir de les deixalles del que ens han dit, ens han fet, ens han imposat. Som un resum d’imatges i paraules, de records. Som també una selecció de les potencialitats que imaginem que podrem dur a terme.

Aquí, en la imatge que jo em faig de mi mateix, importa molt l’afecte de la família, les paraules dels amics, les visions de la parella. Pesa menys, però pesa, la percepció que les altres famílies tenen de qui sóc o podria arribar a ser.

Som un i som molts. Canviem constantment mantenint una versemblança de continuïtat. Som els nadons que la nostra família protegí, els nens que jugaven en la nit fresca dels camps de maduixers, els púbers que intimàvem amb la carn, els adults que reingressaren amb força a la família, els vells que es rebel·laran contra parcel·les desagradables de la fatalitat quotidiana. Som un i molts. Construïm la nostra pròpia història a base de retalls. Som el tot i cadascun d’aquests fragments. De vegades temem que aquesta narració que ens inventem o ens inventen no se sustenti en la realitat. De vegades patim per si els records que recordem o la Llei o les llegendes o els pensaments o els sentiments que despertem puguin ser suficients per poder fer-nos una idea d’allò que veritablement ens envolta. De vegades dubtem si res és real.

Aquest relat individual però lligat amb el grup, aquesta vaguetat que ens nodreix, sembla que és l’únic que ens fa singulars i diferenciats. Aquest relat està, però, en perpètua mutació. Ja no som els que ens emmirallàvem en l’aigua tranquil·la dels cóms a mitjanit, ja no som els que parlàvem del cel alt amb el nostre germà ara desaparegut. Tampoc no sabem com serem. Sabem ben poca cosa.

A voltes voldríem canviar la idea que tenim de com som, voldríem decidir la felicitat. Amb tot, encara no hem trobat les eines per deixar de ser esclaus del que ens envolta. Ens condicionen el que ha passat, el que ens està passant i el que ha de passar. Ens condiciona tot el que sabem i no sabem.

Abans pensàvem que érem el conjunt de coses que hem estat, que ens han passat, de les converses que hem tingut. Per contra, som també tot el que no hem estat, descobrim que estem fets de les coses que no ens han succeït, ens contenen les paraules que no hem pronunciat ni sentit. Rumiem què hauria passat si en un moment passat haguéssim decidit diferentment, si a algun desaparegut li haguéssim dit allò que vàrem callar.

Dia 44426

2009-05-06T18:15:00.001+02:00

El sistema d’evacuació de pixats estava pensat pels que ens vigilen. Sota les piques i els cóms, prop de les aixetes, tant a la zona de viure com en la que treballem, hi ha uns forats a terra on podem orinar. És un sistema molt net i eficaç. No se senten ferums ni es perjudica els camps de maduixers ni la gent, d’aquesta manera. Igual que no sabem d’on ve l’aigua de les aixetes, desconeixem on desguassen els forats dels pixums.

Les femtes són un altre assumpte molt diferent. No les podem llençar, ja que ens calen per a l’adob dels camps en repòs. Això també devia estar previst pels que ens vigilen: no hi ha forats per als residus per assenyalar que n’hauríem de fer un bon ús. Tenim uns racons especials a la perifèria de la zona de viure, a tocar dels camps, per dipositar-hi els excrements. Hem previst un sistema segons el qual una part queda en uns cabassos per a adob i una part s’asseca per ser utilitzada com a combustible en les nits fredes.

El foc es preserva en uns petits recipients. Cada família en té uns quants. Ningú sap quan ni com va començar el foc i ningú tampoc no el sap crear. Només ens encarreguem de preservar-lo. És Llei estar agraïts als que ens vigilen per haver-nos obsequiat, també, amb el foc.

Dia 44425

2009-05-05T18:12:00.001+02:00

Igual que de nens busquem els amics, els busquem al llarg de l’adolescència. No evitem els amics, però ara busquem amb més fervor la intimitat amb l’amant. Trobem una flamant llibertat en el sexe. Altre cop són les aromes de la terra humida i de la suor, altre cop les estrelles a través del cel baix. Tot i que ja no tan sols parlem i riem perquè sí, no cerquem tan sols en les paraules i en les explicacions. Ara ens serveixen els actes com una resposta momentània i inarticulada que hem de repetir sense fre. Descobrim que hi altres perfums, altres sentors agradables en el cos de la parella. No sabem si es tracta encara de la companya que estem trobant o perdent. No ens importa gaire. Mai no ho acabem de saber tot. Aprenem contactes nous amb cossos que semblen nous, vistos ara des d’angles ahir impensats. Ens instruïm a diferenciar aquests contactes dels de la infantesa, ens instruïm a catalogar-los punt per punt. Assimilem els detalls del cos de la nostra amant, de la nostra amiga, de la nostra qui sap si parella, de la que potser serà la nostra futura dona i mare dels nostres fills per engendrar. Absorbim amb vehemència la complicitat. Comparem les pigues de la seva esquena amb les constel·lacions de més enllà del cel baix.

Els pares, les famílies, accepten amb resignació, sense gaire esperança, aquest segon cicle de nits lluny de la llar, de sojorns en racons més retirats. Saben que el nou cicle en erupció és en realitat vell. Han viscut abans que nosaltres la fulgurant pubertat malgrat que només en recordin avui un grapat d’imatges esmorteïdes o un tacte gastat.

D’aquestes nits han de sortir vincles i progènie que ajudi les famílies a tolerar millor les desaparicions passades i per passar.

En els racons apartats dels immensos camps de maduixers, abans de la son, en els descansos, com sempre mirant les estrelles, els joves del nostre poble han de continuar formulant les mateixes antigues preguntes generació rere generació. I si hi hagués res més enllà dels murs? I si no fóssim els únics camps de maduixers de l’univers? I si a la vora d’aquests murs s’estenguessin camps de maduixers infinits? I si representéssim només una part minúscula d’un tot inconegut, com el pètal d’una flor de maduixa enmig dels extensíssims camps? I si hi hagués tants camps de maduixers, amb els seus alts murs i cels baixos i teulats, com dies comptats i incomptats hi ha hagut? I si el cel alt fos ple a vessar de camps de maduixers com el nostre?

I així ressonen els interrogants cada cop més febles fins que, sense que ningú no ho forci, el suau girar de les coses es reactiva i una inèrcia del desig fa recomençar els palps i els balls pausats que han de servir per reemplaçar les respostes que no tenim. Perquè no ho sabem tot. Fet i fet gairebé res, no sabem.

Dia 44422

2009-05-04T18:08:00.001+02:00

El dia 44414 vaig oblidar-me d’explicar alguna de les eines o els estris que ens regalen els que ens vigilen. Ara que hi penso mencionaré el cabàs i la cistella, que òbviament són molt importants per emmagatzemar i transportar les maduixes, però que no em molestaré a comentar fil per randa.

No és d’eines, que voldria parlar avui, sinó de maduixes. Les maduixes són el motiu de la nostra feina, el centre de la nostra vida, la nostra matèria de subsistència. La Llei dictamina que les maduixes són, com les eines, un regal dels que ens vigilen, però un regal pel qual ens hem d’esforçar. Així com les eines se’ns reposen quan són velles, som nosaltres els qui ens hem de preocupar que les maduixes prosperin per tal de seguir prosperant. Els que ens vigilen ens ho van donar tot en l’inici. Ens van donar la terra, l’aigua i l’aire, les eines i una primera collita de maduixes. A partir d’aquí som nosaltres els responsables que tot funcioni. És Llei.

Els que ens vigilen són generosos. Ens continuen donant l’aigua que necessitem. Ens segueixen regalant les eines de tant en tant. Nosaltres, a canvi, només hem d’acceptar les desaparicions.

Les maduixes són el nostre únic aliment. Mengem maduixes tota la vida, en cada àpat. Mengem maduixes si ens agraden o si ens disgusten, si les avorrim o si les trobem delicioses. No tenim res més. Ens conformem amb resignació, alegria, fàstic o gratitud. Ens hem de conformar. Aquí no hi ha, com en les excursions infantils, una excepció o un record que es retalli com a diferent. Tenim maduixes verdes, seques, tocades, dolces, madures, oloroses, molsudes, aspres, sucoses, diminutes, amargants, podrides, descomunals. Tenim maduixes cultivades en una zona o altra dels immensos camps de cultiu: amb més o menys adob, amb més o menys reg, amb més o menys sol. Tenim les variacions infinitesimals atorgades pel temps del cel alt: els seus núvols i clarianes, les seves variacions de temperatura. Tenim una inesgotable repetició del mateix.

Tenim maduixes desgastades per la fatiga del tros o potents gràcies al repòs rotatiu de les parcel·les. Aquest coneixement de què disposem, per tradició de generacions, per experiència acumulada, ens fa sovint comparar els trossos amb la gent. De tant en tant es comenta en els Consells que un tros ha de reposar per poder tornar a respirar, a refer-se, a ser adobat, a absorbir l’aliment que li cal per donar bons fruits. Així, es diu de les desaparicions que són com el nostre descans, necessàries per tal que els camps de maduixers on vivim no se saturin de pobladors, per tal que les famílies no creixin desmesuradament, per assegurar que per a tots hi hagi aigua i maduixes suficients, per garantir l’espai de treball i el de vida. No es diu que el nostre poble és com els camps de maduixers, però sí que ens hi assemblem força.

Aquestes preteses idees, aquestes comparacions deficients, aquesta mena de filosofia fràgil ens fan tant de mal com les llegendes. Es tracta d’intents de justificació paral·lels a la Llei, però que en cap cas no la reforcen. Només ens deixen al paladar mental un doble regust: el de la imperfecció que se suma a la injustícia. Ja quasi ens resignàvem a menjar-nos la maduixa mig podrida i pudent. Ara, en mossegar-la i notar-la corcada, sofrim una reacció visceral de rebuig que ens fa escopir-la amb horror. És difícil no respondre a una imatge mediocre amb una altra encara pitjor.

Ningú no s’acaba de creure les comparacions entre el descans dels trossos i les desaparicions, perquè, com ja vaig dir el dia 44399, en l’actualitat només cultivem una part minúscula dels camps.

Res no és real

2009-05-03T22:29:00.001+02:00

Mireu, sense gaire ganes de mortificar-vos, he pensat que avui que tenia una mica de temps miraria de convertir la novel·la Res no és real de format word a format Issuu. D'aquesta manera qui vulgui seguir llegint (o ignorant) els lliuraments que vaig fent del llibre en aquest blog pot fer-ho, però aquells que se la vulguin llegir de dalt a baix al seu ritme i d'una manera segurament més còmoda, també.

Cartas muertas

2009-05-03T21:39:00.000+02:00

Ara que ja m'hi he posat i sé més o menys com funciona això de l'Issuu, penjo aquí també la primera novel·la que vaig escriure (entre el 2004 i el 2007?), aquest cop en castellà: Cartas muertas.

Dia 44421

2009-05-03T18:06:00.001+02:00

Durant la infància molts de nosaltres som feliços. Si més no, en part. Ens oblidem sovint de les desaparicions, dels horrors, dels plors i dels mocs de les nostres famílies, dels nostres propis somics nocturns. Busquem el joc i la distracció. Busquem l’amistat.

Hi ha la tradició que les famílies deixin que grups petits de nens puguin quedar-se a dormir plegats, sense adults, a la zona de treball, als camps de conreu.

Aquestes nits lluny de la família en la infantesa representen la llibertat. Són, per dir-ho d’una altra manera, el màxim de felicitat que un nen sol experimentar. Els pares deixen que els fills visquin aquestes erupcions d’eufòria, aquestes exaltacions, perquè recorden amb nitidesa les nits passades als camps de maduixers amb els seus propis amics com els moments més joiosos mai viscuts. Dins la massa de dies de treball i de nits amb la família, les excursions nocturnes als camps prenen en la memòria una força inusitada, destacant per contrast. Centenars de dies més tard retornen els fragments de converses, les dolces aromes de la terra humida i la suor, el tacte d’un cos amic. Aquestes excursions no són Llei, són costum.

Els pares saben que de mica en mica la infantesa deixarà de ser. Saben que s’imposarà la feina, les desaparicions, els horrors, la repetició de les rutines. Saben que és difícil la felicitat més enllà de la infantesa i de les nits de complicitat als camps de maduixers. Recorden encara quan van discutir per primera vegada, estirats de matinada damunt del terreny fred, si les estrelles eren maduixes que brillaven, si les haurien penjat allí dalt els que vigilen. Els pares i els avis, quan en queden, saben que aquests records voluntaris no tindran prou força per esborrar la pena, el sofriment, la ràbia, la incomprensió davant les desaparicions, davant els interminables horrors. Malgrat tot, tampoc no obliden mai que cal estar agraïts pels béns regalats pels que ens vigilen. És Llei.

Dia 44419

2009-05-02T18:05:00.001+02:00

De vegades alguns no acceptem els termes. No entenem els límits. Voldríem saber si hi ha res més enllà dels murs.

Sabem que més amunt del cel baix hi ha el cel alt, però que allí és segur que no hi podem accedir.

Hi ha qui diu, en família, que s’hauria de poder accedir al que hi hagués més enllà dels murs, de l’altra banda.

D’altres, si bé admeten que hi podria haver alguna cosa més enllà dels murs, no poden creure que el que hi hagi a fora siguin més camps de maduixers. S’inclinen més aviat per una continuació del cel alt. Diuen que el cel alt envolta els termes, que estem suspesos en el cel alt. Són de l’opinió que els camps de maduixers suren en el cel alt i que els murs i el teulat i el cel baix ens protegeixen. Troben que tenim sort que els que ens vigilen ho hagin dissenyat tot tan bé, que d’altra manera estaríem perduts.

Segons aquests pensadors, som com una maduixa. No una maduixa qualsevol, ni en qualsevol moment. Som una maduixa que llances dins d’una pica plena d’aigua. Som la maduixa quan, ja ben submergida, arriba al moment inatrapable que ni puja ni baixa: ha acabat de caure i és en el moment previ a l’inici de l’ascensió. Si poguéssim perllongar aquest instant —amb el meu germà sovint ho havíem intentat, en debades— podríem comparar amb més exactitud els camps de maduixers i la maduixa submergida. El meu germà deia que la cosa era possible. Si una maduixa pot surar ingràvida en l’aigua durant un parpelleig, què impediria, en teoria, que els camps de maduixers poguessin surar en l’aire? Només caldria que el parpelleig durés més o que nosaltres el percebéssim com a molt més llarg. El meu germà deia que tampoc és descartable que un parpelleig d’algú altre pugui equivaldre a centenars de milers de dies als camps de maduixers.

Hi ha els que estan en desacord amb la Llei. La Llei no permet qüestionar els termes. Malgrat que enlloc s’ha dit que no es pugui pensar en el que hi podria haver extramurs, sembla que no estigui ben vist tractar aquest assumpte. Per això els que estan més en desacord amb la Llei només s’atreveixen a qüestionar tímidament els termes, plantejant-se si no fóra millor imaginar uns camps de maduixers sense fi o sense murs.

La idea d’uns camps de maduixers infinits topa clarament amb el que dicta la Llei, així que no se’n parli més.

Dia 44414

2009-05-01T18:00:00.004+02:00

Tenim moltes eines, que són obsequis dels que ens vigilen.

Inicialment mai no som capaços d’alegrar-nos gaire dels obsequis, tot i que la Llei digui que hem de ser agraïts. No ens podem alegrar gaire de res perquè els obsequis sempre ens els trobem durant els períodes d’horror. En llevar-nos de la becaina grossa trobem a faltar els nostres fills o mares o marits. Plorem, cridem, ens desesperem, ens ataca la ràbia, sentim odi pels que ens vigilen. Quan es comença a apaivagar l’horror ens adonem de la presència de les eines. La major part de les eines velles han estat reposades per d’altres en perfecte estat. De vegades hi ha eines que no són substitució sinó afegit. Només un cop tornem a estar immersos en la rutina de la feina, de la subsistència, ens podem alegrar mansament dels regals.

En tenim un tipus que anomenem aixada i que consisteix bàsicament en una planxa de ferro acerat, pla, llargot i més aviat estret, de vegades corbat i acabat en tall, que serveix per a cavar o arrabassar. Aquesta peça de ferro té un ull al mig per on passa un mànec d’uns quatre pams de llarg.

Una altra eina comuna entre nosaltres és el rastell, també de ferro, amb doble fila de pues i que serveix per a tallar, arrabassar o replegar herbes.

Més estranya és l’eina que combina l’aixada i el rastell i que no té nom. No sabem totes les paraules. Desconeixem si a cada objecte i cosa li correspon una paraula diferenciada. No sabem el nom de l’aixada que és rastell. No sabem el nom del material del qual està fet el cel baix i les finestres.

També ens regalen galledes i regadores.

La regadora és fàcil d’explicar: un recipient que es pot transportar fàcilment de les aixetes o els cóms per regar les maduixeres. Consisteix en un cilindre buit i té una nansa fàcil d’agafar i un broc que sol portar un dispersor semblant al que hi ha a les aixetes de les piques de la zona de viure. Dispersor és una paraula que em va ensenyar el meu germà. A ell la hi havia ensenyat un vell. No gaire gent la coneix.

La galleda és un recipient més gran que una regadora. Té una nansa diferent, semicircular. La fem servir per trafegar i guardar aigua a les zones de cultiu.

Aquestes són les nostres eines. O potser no totes són eines. Alguna segurament és un estri, però no ho puc precisar més. No ho sabem tot de les paraules. No ho podem saber tot.

Us donaré un exemple dels dubtes que tenim. Hi ha qui pensa que al principi totes les eines es deien regadora. Creuen veure una relació de parentesc entre regal i regadora. Per a mi això no té cap sentit. Una regadora serveix per regar i prou. Les altres eines no serveixen per regar i, malgrat tot, segueixen sent regals. Aquesta mena de falsos pensaments, que no són coneixements ni records, fan molt mal al nostre poble, sempre disposat a creure’s qualsevol nova llegenda. A més, una regadora no només és un regal, sinó que també és un obsequi.

Les llegendes existeixen perquè no ho sabem tot. Són com pedaços que tapen allò que els coneixements, els records o la Llei no preveuen. Són pensaments o records espuris, mig fets malbé però molt atractius.

Dia 44413

2009-04-14T12:40:00.004+02:00

A la part on vivim quan no treballem també estem sota cobert. Li diem la zona de viure. Igualment, aquesta part és immensa, com la dels camps de maduixers o més. Recórrer tota aquesta zona ens duria diverses jornades. Hi ha famílies que no es veuen quasi mai perquè viuen en parts allunyades i treballen en àrees distants. En els Consells es fan retrobaments i coneixences.

Igual que hi ha comptadors de dies, existeixen dues persones que s’encarreguen de convocar les famílies pels Consells. Són els caminadors. El càrrec és rotatiu. Cada cent dies es canvia de comptadors i de caminadors. Els nous són designats pel Consell. És Llei.

La part on vivim no té cel baix sinó teulat. La llum hi entra a través d’unes parts transparents que semblen fetes del mateix material que el cel baix. També estan brutes. Les anomenem finestres. No sabem per què es diuen així.

En aquesta zona hi ha espai de sobres per a totes les famílies. Hi ha també espai suficient per a les famílies noves que potser s’han de formar algun dia. El nombre de famílies no augmenta mai gaire a causa de les desaparicions.

A la zona de viure, distribuïdes de manera regular, hi ha aixetes. Sota cada aixeta hi ha uns contenidors que anomenem piques i que són com cóms petits.

Dia 44408

2009-04-13T12:39:00.001+02:00

No sé com descriure exactament el lloc on vivim. Nosaltres l’anomenem els camps de maduixers o, més sovint, els camps, però el nom no és del tot precís. Anomenem així el conjunt, tot i que la part dels camps de maduixers, estrictament parlant, ocupa només una porció del lloc. De vegades ens falten paraules o precisió en les paraules. No sé si s’hauria de dir una porció o un tros o un fragment del lloc on vivim.

Hi ha llegendes que parlen del temps en què menjàvem altres coses a part de maduixes i no vivíem als camps. Temps en què sabíem parlar d’una forma precisa i utilitzàvem moltes més paraules i expressions que en l’actualitat. Aquestes llegendes suggereixen que el nostre poble està en decadència, que existí una edat en què érem millors. No depeníem de l’aigua dels que ens vigilen, no hi havia desaparicions, només morts.

No sabem totes les paraules que descriuen tots els pensaments, tots els records, tots els coneixements, tots els sentiments. No ho sabem tot. No tot pot ser dit.

Per això em costa descriure el lloc on vivim de forma detallada. La part dels camps de maduixers està separada de la resta. Els camps de maduixers són només per treballar-hi. Allí no s’hi viu. Alguna vegada algú s’hi ha quedat a fer nit, però res més. Encara que els camps siguin només una part petita del total, són enormes. Són extensions brutals de sòl conreat o conreable. Arribar al final de cadascun dels límits dels camps representa unes quantes jornades de camí. Al final dels camps no hi ha res. Només uns murs perfectament llisos, altíssims, impossibles d’escalar, irrompibles. Aquests murs representen els termes del nostre món. Les llegendes diuen que les generacions anteriors a comptar els dies van esmerçar molts esforços a provar d’escalar o trencar aquests termes. Al final van haver de desistir. Nosaltres acceptem els termes. És Llei.

Als camps, distribuïdes de manera regular, hi ha aixetes. Sota cada aixeta hi ha uns contenidors, com piques però més grosses, que anomenem cóms.

Tota aquesta vasta superfície de camps encabida dins dels termes rep la llum del cel però està coberta per un altre cel més baix, transparent però força brut. La pluja mai no cau a terra al lloc on vivim. Sabem que existeix perquè notem l’olor de l’aire que l’anuncia i la sentim repicar contra el cel baix que cobreix els camps i contra el teulat que hi ha on fem vida les famílies, quan no treballem. Sabem que hi ha pluja. L’existència de la pluja tampoc no l’entenem. No entenem que plogui quan és època de secada i el poble s’està morint de set i les maduixes es comencen a ressecar a les mates. No entenem la pluja ni el motiu d’una aigua que sembla feta per torturar-nos. Per sort, no sol ploure gaire. De la pluja se n’ha de guardar record. És Llei.

Hi ha qui creu que la pluja només sembla aigua, però que en realitat no ho és. Hi ha vells que pensen, quan la veuen córrer per damunt del cel baix, que no pot ser que sigui aigua de veritat. Creuen que no té sentit que hi hagi aigua que surt de les aixetes i aigua que cau del cel alt sobre el cel baix o sobre el teulat. Descarten l’existència de dues aigües tan diferents.

Ningú no comprèn la necessitat d’una aigua falsa o d’una segona aigua que no es pot utilitzar mai. No es pot comprendre tot.

Dia 44405

2009-04-12T12:38:00.001+02:00

La contradicció sembla aquesta: disposem de camps, de menjar, d’eines, de famílies, d’aire, de llavors, d’aigua —menys durant les secades— però patim la mort i les desaparicions i tot el que tenim ens ha estat obsequiat pels que ens vigilen.

La mort no ens preocupa. Des que la Llei prohibeix els Clans, la mort ens sobrevé molt estranyament. Només en accidents o malalties molt sobtades som capaços de presenciar la mort. Les desaparicions, en canvi, són nombroses i continuades.

Ens preocupen les desaparicions. Ens preocupa no saber-ho tot, no comprendre-ho tot. Per què rebem obsequis? Qui o què va crear els camps de maduixers? Per què hi ha desaparicions? Per què existeixen els que ens vigilen?

Hi ha llegendes que parlen de les èpoques en què encara no teníem records, quan no hi havia ni Llei ni Consell. Llegendes que expliquen que el nostre poble no sempre ha viscut als camps de maduixers, que no sempre ens hem alimentat exclusivament de maduixes. Amb tot, ningú no sap concretar on podíem haver viscut abans, si no als camps. Ningú no pot imaginar de què ens podíem haver alimentat, si no de maduixes.

Sabem que hi ha camps i maduixes. Sabem que hi ha famílies. Sabem que ens cal recordar. Sabem que hi ha els que ens vigilen. Sabem que la gent la perdem gairebé sempre en desaparicions. Sabem que el que sabem és com una flor de maduixa en un camp enorme. La resta, no la sabem. Les llegendes no són coneixements ni pensaments. Tampoc no són records.

Hem d’estar agraïts per tots els béns al nostre abast. Però sentim una ira que és certa sense ser record, ni pensament, ni coneixement. Sentim ira contra els que ens vigilen per les desaparicions. Això és tabú. Sentim por de les desaparicions. Sentim la nostra sort o felicitat. De tot això se’n diu sentiments.

Dia 44404

2009-04-11T12:36:00.002+02:00

Mentia el dia 44399 quan vaig dir que tot el que resta durant l’horror és un buit. Ens queda un ràbia soterrada, que perdura i es va heretant, acumulada, de generació en generació. Mai se’n parla al Consell. És tabú. És Llei. Els tabús també formen part de la Llei.

Les famílies, però, en estranyes ocasions durant l’horror, quan acaben de perdre un o diversos membres en una becaina grossa, entre sanglots i udols deixen anar aquesta ràbia que el dia 44399 jo no vaig explicar que existís.

Hi ha qui creu saber contra qui cal alçar la veu, encara que sigui dissimuladament. Sí que hi ha qui creu que els que ens vigilen haurien de ser considerats els responsables finals de les secades, de les becaines grosses, de les desaparicions, dels horrors. Hi ha respostes vagues, però és clar que no ho sabem tot.

Contra aquests laments privats i mig intel·ligibles de desesperació, hi ha la veu pública, la del Consell, la de la Llei. La Llei explica que els camps, les llavors, l’aire, les eines, l’aigua —menys durant les secades— i tot el que tenim ens ha estat obsequiat pels que ens vigilen.

Hem d’estar agraïts per tots aquests béns. Per això, tot i que no és Llei, el Consell veu bé que es facin ofrenes als que ens vigilen. Per això és Llei que no es pugui parlar de la ràbia que sentim per les desaparicions. Per això és tabú.

No s’ha constatat mai relació directa entre manca d’ofrenes i desaparicions. No s’ha constatat mai relació directa entre generositat en les ofrenes i exempció de desaparicions. Per això aquestes ofrenes falses es fan de manera irregular, sense gaire convenciment, una mica d’esma.

Dia 44399

2009-04-10T09:15:00.003+02:00

En l’època dels Clans tot va ser confusió i barbàrie. Ara ja fa temps que els Clans estan prohibits. És Llei. Els Clans eren reunions de diverses famílies. S’anaven fent més i més grans, perdien el respecte pels Clans veïns, intentaven acaparar poder, entraven contínuament en combat.

Ara només existeixen famílies, que tenen limitat el nombre en 10 membres. Si una família supera els 10 membres, s’ha de dividir obligatòriament en dues, crear-ne una de nova. És Llei. Una de les dues famílies retindrà el nom antic i el Consell posarà un nom nou a l’altra.

Cada família treballa un tros dels camps. Hi ha espai suficient per a tothom. Hi ha prou trossos encara per cultivar per a les noves famílies. En l’actualitat només cultivem una part minúscula dels camps. La població mai creix massa a causa de les desaparicions.

Cultivem poc més que les maduixes que ens calen per a subsistir. Cultivem unes quantes maduixes més de les necessàries per quan vénen les secades i cal sobreviure menjant més maduixes, ja que contenen aigua. Cultivem unes quantes maduixes més com a falsa ofrena per als que ens vigilen, malgrat que ells mai n’acceptin ni una. Cultivem unes quantes maduixes més com a ofrena veritable als nostres avantpassats i protectors futurs.

Dia 44394

2009-04-09T09:07:00.002+02:00

Hem pensat molt sobre qui desapareix i per què. S’ha discutit l’assumpte en família i en Consell, moltes vegades. Les opinions són variades però les conclusions, inexistents. No ho sabem tot. No ho podem saber tot.

Primer la imposició dels cicles i els detalls derivats semblava erràtica. A base d’horrors, alguns van creure que veien seqüències o patrons. Es va mirar si desapareixien més homes o dones, si més canalla o gent gran, si més gent forta o malalta. Es va pensar durant l’època dels Clans que així es podrien preveure les desaparicions dels futurs horrors.

Tot i que va haver-hi propostes de referir-se a les desaparicions amb una altra expressió —com en el cas de les secades, les becaines grosses i els horrors— es va decidir seguir anomenant-les sempre més desaparicions per tal que no perdéssim mai de vista la noció, així com l’escàndol que la noció implica. Quan es diu una cosa de manera que sigui irreconeixible i suau —és a dir, falsa—, s’està forjant un eufemisme. M’ho va explicar el meu germà. Com pot ser que la gent del nostre poble desaparegui d’aquesta forma? Com pot ser que a algú li passés pel cap temperar el nom d’aquesta realitat tan penosa?

També hi va haver qui va dir que les desaparicions s’haurien d’anomenar morts. En els temps dels Clans era normal que la gent es matés. Es produïen moltes morts com a conseqüència directa de les lluites per l’aigua, per les maduixes, pels contenidors, per les eines. Es lluitava per tot. Les morts no ens eren alienes i en tenim record. Coneixem, doncs, la mort.

Les desaparicions, però, són una altra cosa. La gent deixa d’estar amb nosaltres però no ens en queda el cos. No podem palpar-ne el cos inerme. No podem cremar-lo ni enterrar-lo. No hi ha vetlles. No es pot adobar el tros que treballa la família del desaparegut amb la seva carn. No queda un consol físic al qual poder aferrar-se.

Una desaparició és un buit horrible. Un buit de matèria i d’explicació. Només resten els crits dels familiars, que ressonen durant l’horror. Només els plors i els mocs i els cops de puny. Només l’esma que es va perdent i la tristor i l’arrossegament de peus. No se sap contra qui alçar la veu o desesperar-se. No hi ha responsables. No hi ha respostes. No ho sabem tot. No sabem gairebé res.

Dia 44392

2009-04-08T08:54:00.001+02:00

No entenem les secades. No entenem les becaines grosses. No entenem els horrors. No entenem les desaparicions.

Tothom surt del somni de la becaina grossa amb mal de cap, assedegat, amb vagues però esgarrifoses imatges de malsons, decaigut, cansat, amb un gust metàl·lic al cel del paladar.

S’ha establert que des de l’últim dia inscrit per un comptador de dies abans d’una becaina grossa es registraran com a transcorreguts sis dies fins que s’inicia el compte de l’horror. És Llei. Ningú no sap els dies reals que passen amb exactitud. Es va establir d’aquesta manera una mica per intuïció, una mica per observació: per com d’amagrits es trobaven els membres de les famílies, per com havien crescut les maduixes en les plantes durant les primeres becaines grosses de les quals tenim record cert.

Així, en l’exemple de més amunt l’últim dia comptabilitzat va ser el 43198. El primer dels dos comptadors que es va llevar de la becaina grossa va decidir registrar que el present, l’actualitat, seria 43198 més 6. Això és, 43204, dia en què comença un nou horror. En aquest cas, el segon dels comptadors no es va despertar mai. Era Tercecamp Campverd. Era el meu germà.

Als fills

2009-04-07T08:10:00.004+02:00

Meditant impassible, legítimament, que els nostres fills estan adolorits, se sacsegen i, no obstant això, consenten en la seva audàcia desigual; que el més sublim que conceben és acomodar-se en terminis, cicles, pagaments, prescripcions, venciments; que són vivípars paorosos i es baten en retirada,

Reflexionant que els fills davallen dòcilment del plaer, impliquen responsabilitats i afligeixen inclinació; que l’avantprojecte de la seva collita és el ferm besllum dels seus guardons i que, ja a punt d’arrencar, els seus sentits van aprendre, des de distants èpoques, un mètode insaciable de caterva,

Intuint sense voluntat que els nostres fills romanen, a vegades, rumiant, com aspirant a sospirar, i, supeditats a expandir-se com corporacions, es revelen sensibles operaris, excreten, engendren i després vocalitzen, es nodreixen, se subjecten com a crancs...

Pensant encara que els fills són certament com gamarussos i, no obstant això, al girar-se, em proveeixen de la seva angúnia,

Sondejant, en conclusió, les seves ensopegades fraccions, la seva latrina, la seva desmoralització en liquidar els seus dies ferotges,

Comprenent que hi són quan els necessito, que els avorreixo amb devoció i em són, resumidament, refractaris,

Veient els seus títols i certificats ordinaris i escrutant sota el microscopi atòmic aquell plec que convé que van germinar indefensos,

els invento una salutació, es presenten, i els forneixo una carícia.

N'hi ha prou?

Text llegit l'1 d'abril del 2009, al programa El somriure de la Medusa d'Antoni Caus.

Text traduït [tècnica del poema mutant] de capítols intermedis de la meva novel·la en castellà Cartas muertas.

Un fantasma del passat

2009-03-31T23:38:00.004+02:00

Avui m'he buscat a Google. Ho faig de tant en tant per saber quants resultats obtinc, xafardejar, veure la meva traça a Internet (la meva identitat virtual o digital). Una qüestió d'ego barrejada amb una de curiositat. He trobat això (pàgina 50):

Dia 44391

2009-03-26T22:38:00.007+01:00

A nosaltres ens importen les collites de maduixes. De les collites depèn la nostra subsistència. Ens alimentem exclusivament de maduixes. Les collites són el resultat del nostre esforç.

També ens importa el subministrament d’aigua. De l’aigua depèn la nostra subsistència. Bevem aigua. També la necessitem per cultivar les maduixes. El subministrament d’aigua no és el resultat del nostre esforç, és un obsequi dels que ens vigilen.

De vegades, sense que sapiguem per què, el subministrament d’aigua s’interromp. Sempre que el subministrament d’aigua se suspèn cal tenir els ulls molt oberts, perquè segur que començaran a passar coses que acabaran esdevenint records.

Passa molt sovint que deixem de tenir aigua durant diversos dies. Podem sobreviure, és clar. Tenim emmagatzemada aigua en petits dipòsits o galledes. Podem menjar maduixes, què contenen aigua. Podem repartir l’aigua equitativament entre les famílies, atenent sempre el nombre de membres i les necessitats de la gent més feble. Antigament la possessió de l’aigua havia estat motiu de bregues i morts. Igualment, la possessió de contenidors era símbol i expressió de poder. Es va acabar entenent que els que ens vigilen mai deixaven que la manca d’aigua fos un motiu de mortaldat entre nosaltres. Així, les lluites per galledes i domini de dipòsits eren més perjudicials que l’escassetat d’aigua pròpiament dita. Es va regular. La Llei diu que quan es talla l’aigua hem de restar tranquils i en família, menjant sense excessos ni privacions. La Llei diu que hem d’esperar amb confiança i resignació la tornada de la provisió d’aigua.

Indefectiblement, al cap d’uns quants dies de privacions, es restableix la normalitat i tothom pot veure a mans plenes. Els records diuen que sempre ha estat així. Després de cada període de manca d’aigua, que anomenem secada, sol esdevenir un període de felicitat i celebració que acaba en un profund cansament que anomenem becaina grossa.

Així, gràcies als records, quan les aixetes deixen de brollar tothom sap que s’atansa una secada que acabarà en becaina grossa. Aquest coneixement ajuda a suportar a l’avança la secada, que pot ser molt dura. L’anticipació de la celebració prèvia a la becaina grossa ens dóna forces. L’anticipació del despertar que segueix, en canvi, ens sumeix en una desesperació sorda.

El despertar de la becaina grossa és el pitjor de la nostra existència. La resta de la nostra vida sol ser esforçada però plàcida. Hi ha molts moments, fins i tot, de franca felicitat. Els despertars de cada becaina grossa, però, pesen feixugament en el nostre ànim. Anomenem horror a aquest període posterior a cada becaina grossa.

Comptem la nostra sort o la nostra felicitat segons el nombre d’horrors que ens ha tocat patir.

També comptem la nostra sort o la nostra felicitat segons el nombre de desaparicions que hem patit en la nostra família des del dia del nostre naixement.

Dotze horrors i quinze desaparicions és el còmput de la meva felicitat o de la meva sort.

Un record d’un d’aquests cicles pot ser organitzat així:

El dia era el 43184. Va començar una secada.
El dia era el 43195. Va acabar una secada.
El dia era el 43198. Va començar una becaina grossa.
El dia era el 43204. Va començar un horror.
El dia era el 43204. Va passar una desaparició. Va ser en la família Campverd. El desaparegut es deia Tercercamp.

Cadascun d’aquest records serà memoritzat per una persona diferent com a record nou i ensenyat més endavant a algú que el posseirà com un dels seus records vells. Els quatre primers són genèrics. El darrer només afecta una família. Allò que fa que cada horror sembli inicialment impossible de tolerar és que mai no es produeix una sola desaparició aïllada en una sola família. Les desaparicions en cada horror varien entre trenta i cent.

Dia 44388

2009-03-23T11:59:00.005+01:00

No se sap del cert des de quan posem els noms de la manera que ara ho fem. No se’n té el record exacte. Potser el sistema de noms s’iniciés poc després del sistema de comptar dies. Segur que es va iniciar abans del de recordar.

Hi ha moltes famílies. No se sap tot sobre l’origen dels noms de família. Se sap que un nom de família sempre consta de dues parts. Mai un nom de família pot ser senzill. És Llei.

S’ha vist que alguns dels noms de família tenen a veure amb un color combinat amb un objecte. Alguns objectes són artificials, alguns naturals. Campverd cauria dins de la categoria d’objecte natural més color. Maduixaroja, Celblau o Florblanca en són d’altres exemples. En la categoria d’objecte artificial més color tenim Carretógroc, Palagrisa o Galledanegra.

Passa una cosa semblant amb objectes i mides. Cabàsgros, Maduixagran, Aixadallarga, Herbalta.

També en trobem que fan referència a l’estat dels objectes. Neubruta, Aiguaclara, Picvell. No sé segur si la neu i l’aigua són objectes. Jo diria que sí. Hi ha qui pensar que la neu i l’aigua podrien ser fins i tot un mateix objecte. Això es fa difícil de creure.

És sabut que alguns noms de família provenen d’activitats, quasi sempre relacionades amb les nostres feines de subsistència. Carregamolt, Adobabé, Regapoc, Plantajust.

Jo mateix em dic Quartcamp, de la família Campverd. Això vol dir que abans que jo, a la meva família hi ha hagut com a mínim tres homes que han dut un nom que començava per Primer, Segon i Tercer. No sé si això s’entén. Tampoc no sé explicar-me millor. Anàlogament, si jo fos una dona em diria Quartacamp (si abans n’hi hagués hagut tres que haguessin dut noms començats per Primera, Segona i Tercera).

No hi ha segon sense primer. No hi ha tercer sense segon. Així fins al cinquè. Tampoc no hi ha primer sense cinquè. Així amb homes i dones. És Llei.

Podria haver passat que m’haguessin posat Quartverd. Es pot utilitzar el nombre, que sempre va davant, i qualsevol de les dues parts del nom de la família per fer noms de persones. Així, a la meva família s’han hagut de donar noms com Segonaverd Campverd, Primercamp Campverd, Terceracamp Campverd o Cinquèverd Campverd. Un cop arribats a cinc, es torna a començar. No pot existir un Setècamp, per exemple.

Però una cosa és allò que es pot fer i l’altra allò que es fa de fet. Vull dir que normalment s’intenta anar alternant els noms que duen la primera part del nom de família i la segona. Així abans d’un Tercercamp normalment hi haurà hagut un Segoncamp i un Segonverd. Abans d’uns Quartaverd hi haurà hagut una Terceracamp i una Terceraverd. No és Llei. És costum.

El sistema sembla complicat quan l’expliques, però és en realitat d’aplicació senzilla. D’aquesta manera és més fàcil recordar. Tothom entén què voldria dir, per exemple:

El dia era el 39242. Va passar una desaparició. Va ser en la família Florgroga. La desapareguda es deia Segonaflor.

Dia 44379

2009-03-22T11:54:00.010+01:00

Dibuixar els noms dels dies i dibuixar el que es parla també es pot anomenar escriure. Ara quasi ningú sap escriure. Ara gairebé ningú sap que dibuixar els dies i les paraules es pot dir escriure. Antigament sempre hi havia dues o tres persones a cada família que sabien escriure tant els dies com les paraules. Escriure no és a la Llei.

Saben escriure els comptadors de dies. Aquests, a més, són els encarregats d’ensenyar a comptar. Tothom ha de saber comptar per entendre què significa abans i després i poder ordenar els records com a antics o nous.

Els records sempre es recorden igual, per tal que sigui més fàcil dir-los i més difícil errar-los. Un exemple:

El dia era el 43204. Va passar una desaparició. Va ser en la família Campverd. El desaparegut es deia Tercercamp.

Si es tracta d’una desaparició, l’ordre és sempre aquest. És Llei. El dia. El fet. La família. Qui desapareix. Si es tracta d’altres records, existeixen altres ordres. Aprendre els ordres equival a assegurar els records.

Dia 44377

2009-03-12T14:10:00.011+01:00

No ho sabem tot. Sabem algunes coses i pensem algunes coses, però no podem saber-ho tot. Les segones d’aquestes coses es diuen pensaments, les primeres coneixements. He sentit els vells discutint sobre si els pensaments poden esdevenir coneixements. La majoria dubta que els pensaments tinguin aquesta capacitat. No sé si això és correcte. No sé si els pensaments tenen capacitat o poder o què.

Allò que cadascú vol recordar voluntàriament, no s’ensenya. És voluntari recordar el nom de molts membres de la teva família que ja han desaparegut. Què menges. Amb qui parles. Què has somniat. Això és voluntari.

El que hem de recordar antic són les coses que van passar abans que nosaltres naixéssim. El que hem de recordar nou va passar quan nosaltres ja havíem nascut. Aquestes coses que recordem no es diuen pensaments ni coneixements. Es diuen records. No sé si això ja ho havia explicat. Se sap si un record és vell o antic perquè un dels primers records que aprenem és el dia en què vàrem néixer. Jo vaig néixer el dia 37065. Si un record meu és del dia 35222, per a mi és un record vell. Si un record meu és del dia 40088, és un record nou.

Això no vol dir que abans no hi hagués dies. Vol dir que avui fa 44377 dies que vàrem començar a comptar-los. És Llei. Tot el que hem de fer és Llei.

La Llei dicta que es comptin els dies i que hi hagi entre nosaltres dos encarregats de dibuixar els noms dels dies. D’aquesta manera, si un dels encarregats desapareix encara en queda un altre i el compte dels dies no s’interromp. Quan un comptador de dies desapareix se’n designa un altre en Consell. És Llei.

Es recorda que mai no han desaparegut alhora dos comptadors de dies.

Dia 44368

2009-03-11T11:33:00.013+01:00

No ho sabem tot. Sabem algunes coses i pensem algunes coses, però no podem saber-ho tot.

Hi ha qui diu que mai no podrem saber res que ens ajudi a entendre amb seguretat. Se sol dir que tot allò que som capaços d’entendre podria ser tan petit com el pètal d’una flor de maduixa. Hi ha qui diu que saber un pètal de flor de maduixa perdut als grans camps de maduixers és poc més que insignificant. El meu germà, en canvi, deia que ser conscient de la menudesa d’un pètal d’una flor de maduixa dins dels grans camps de maduixers ja no és tan trivial. Crec que això és un pensament.

No tot pot ser pensat.

Ens han dit que cal recordar el que ha passat. Tampoc no ho recordem tot. Ens ensenyen com recordar des que som ben petits. En quin ordre. De vegades: quan, què, a quina família, a qui. Quines coses és obligatori recordar: quan desapareix algú, quan els que ens vigilen ens donen alguna cosa. S’aprèn a recordar al llarg de tota la vida. Hi ha qui pot recordar molt bé moltes coses. Això no és important. El que compta és que tothom s’asseguri de recordar unes quantes coses antigues amb molt de rigor. El rigor en recordar també s’ensenya i es passa de generació en generació. La majoria de nosaltres només és l’encarregat de recordar cinc o sis coses antigues, però amb el màxim rigor. Aquestes coses són el que ha de repetir i explicar sempre que ens reunim per recordar, sigui als vespres amb la família, sigui en els Consells que es convoquen de tant en tant. També ens encarreguem de recordar un parell o tres de coses noves.

Les noies del Bus Exprés

2009-03-07T11:37:00.007+01:00

Parlaré de les noies del Bus Exprés, d’ulls de sucre caramel·litzat, de pells brunes i tibants, que es recullen els cabells en cues que ressalten les seves natges en un xiuxiueig de brisa entre pollancres.

Les noies del Bus Exprés passegen amunt i avall dels passadissos, s’asseuen com fent veure que no saben que tothom les percep, com si les aixecades de barbeta, les caigudes de parpella, les revolades de cabells no fossin terratrèmols, com si els estremiments que provoquen amb els malucs, amb les sines no desestabilitzessin l’autobús en cada rotonda.

De vegades són dues i quan baixen del Bus Exprés van de bracet, transmetent-se energia sexual recíproca, com dinamos, com generadors eòlics gegants. I si algú les mira al fons dels ulls ha d’acabar apartant la vista, per valent que es cregui. I si algú les mira al fons dels ulls elles es posen el bust a lloc amb un gest casual i desinhibit, se l’alcen i posicionen, de pura emoció, de pures ganes que qui se les mira abaixi la mirada i puguin sortir volant plegats, agafats tots d’una mamella com si anessin en zepelí.

I a la tarda estenen les natges, els llavis, les turgències al reflex de les finestres del Bus Exprés. I el retorn que els fa el vidre coincideix exactament amb la nostra mirada: despreses de les bruses i faldilletes enrojolades en sentir-les nues i joves i agitades.

I als vespres comparteixen una conversa absent amb aquella senyora que coneix sa mare i que s’ha assegut al seient del costat mentre imaginen com serà el moment en què estirin la mà per demanar que s’aturi l’autobús i mostraran l’aixella, mentre es demanen si se’ls encendrà el sexe com una bombeta de cent watts quan s’alcin cap a la porta i els homes emetin mentalment frases d’admiració i proeses silencioses.

Les noies del Bus Exprés pateixen pensant que se’ls marciran els pits, que se’ls botiran les cames, que se’ls faran malbé els genitals si no saben aprofitar l’anhel que perceben en els homes i que tant les caldeja, malgrat que sovint se’n voldrien desempallegar com d’unes mitges suades, com d’uns sostenidors que tiben massa, com d’unes extensions capil·lars supèrflues. Voldrien despullar-se i tenir el valor de rascar-se a fons, de magrejar-se, de tocar-se. Voldrien —però no poden!— desenganxar-se les cames lisèrgiques, els caps fluorescents, les costelles bumerang i llençar-ho tot plegat, llançar-se a si mateixes en bocinets als peus de tots els embadalits passatgers que pugen i baixen del Bus Exprés i les desitgen sense pausa ni esperança.

Text llegit el 19 de febrer del 2009, al programa El somriure de la Medusa d'Antoni Caus.

Aquest text és un extracte d'un relat un pèl més llarg. El relat parteix (i en part és una reinterpretació personal) d'un poema d'Oliverio Girondo. Agraeixo moltíssim al Marc Cortès que me'n porgués les errades més flagrants.

De vegades la vida

2009-01-14T22:13:00.014+01:00

De vegades la vida --un dimarts i tretze, per exemple--, t’atrapa de cop. Et projecta violentament contra la lona, diríem. Et fa veure allò tan suat i repetit: que cal valorar la salut quan se’n té. Podria intentar la variant d’aquell irònic “gràcies a Déu que sóc ateu.” Podria dir-vos “per sort, no crec en la malastrugança.” M’adono que si el que m’han dit aquest migdia --que una persona molt estimada està greument malalta-- m’ho haguessin dit un altre dia qualsevol, possiblement ara no estaria evocant tant el factor sort com el factor fatalitat. Posem-li fatalitat, destí o, com se’n diu als bars, “allò que la vida et depara.”

Avui m’han pronunciat a cau d’orella les paraules tumor i greu, m’han dit “operació d’urgència la setmana que ve”. Paraules lletges, horribles.

És en moments així que perceps la intranscendència d’haver perdut un disc dur extern valuosíssim. Sí, també avui. O com a mínim, avui --casualment, dimarts i tretze-- m’he adonat que no el trobava. Em volia preparar, justament, per aquest programa de ràdio. Pretenia buscar al disc algun text per llegir-vos. I és que fa poc vaig copiar absolutament totes les meves carpetes i arxius de totes les mides i colors, tots els meus documents i fotografies arrossegats d’ordinador en ordinador --i tots vol dir 'tots'-- en un disc dur extern.

Arriscat exercici, deveu estar pensant. Sí, arriscat, però no més que qualsevol altre: casar-se, conduir, procrear, quedar-se sol, córrer per la vora de la carretera quan ja és fosc, dissenyar mots encreuats, esquiar, intentar quadrar un sonet. I és que viure és, per definició, arriscat.

Us deia que la immensa tragèdia que representa haver perdut tots els articles, contes, novel·les, assajos i fotografies digitals que has anat acumulant durant els darrers, posem-hi, quinze anys, de cop esdevé ridícula en saber que algú a qui estimes està greument malalt. Que algú pot estar a punt de perdre el seu disc dur, l’intern, el veritable.

Potser sóc optimista, no ho sé. Arribat un cert moment, després d’una hora llarga de buscar en lleixes, bosses, sota els mobles, en calaixos, enfonsat completament en la misèria de no trobar el disc... Arribat un cert moment, dic, calia simplement aturar-se i recomençar de zero.

Així, he decidit improvisar un text més prosaic, menys líric que els que acostumo a imposar-vos en vespres com el d’avui. La Medusa sabrà perdonar-me des del seu refugi subterrani. Sobreposant-se a la música, sento el soroll que fan els seus dits metàl·lics en acaronar les tecles del piano. He escrit això de pressa i corrents. He deixat de buscar el disc dur. Ja aflorarà a la superfície quan li peti, si li peta. De moment, compliré amb la paraula donada. Potser trobeu aquí alguna minúscula especulació, algun sintagma afortunat: allò que el dia m’ha permès preparar-vos. D'igual manera, la persona estimada de qui us parlava està cada cop més animada després del primer impacte brutal. Potser perquè li han dit què té. Ja ha deixat de buscar i també mira d’escriure alguna cosa improvisada, de la manera més precària, de pressa i corrents. Sens dubte passarà pel calvari d’hospitals, intervencions quirúrgiques i quimioteràpies. I si el vent li bufa de cara, aviat tant ell com jo oblidarem que va ser precisament un merdós dimarts i tretze quan li van posar nom a la seva desgràcia.

Text llegit el 13 de gener del 2009, al programa El somriure de la Medusa d'Antoni Caus.

Brossa

2009-01-02T16:10:00.007+01:00

Avui em fa una especial mandra escriure aquest article. Justament perquè us vull parlar d’un projecte reeixit que acaba de passar i del qual he format part. De vegades fa mandra explicar a la menuda allò que has viscut intensament i des de dins. Fa mandra posar-se a descriure els detalls d’una conversa genial o una festa agradable o un viatge excepcional. Aquestes coses es viuen i ja està. Per al lector que té aquest text a les mans avui és divendres, per a mi que l’estic escrivint és dimecres al vespre. Per a mi és la nit de cap d’any i em disposo a parlar-vos d’una festa que es diu l’Abloc/gcedari i que es va dur a terme el dia 30 de desembre en homenatge a Joan Brossa. Inicialment vàrem parlar d’un “homenatge pel desè aniversari de la mort de Brossa” o una cosa semblant. El que celebràrem, és obvi, fou la seva obra, la seva personalitat, el seu posat, les seves idees, la seva influència, la seva presència. De la seva absència se’n va parlar poc. Tots els qui vàrem participar en el projecte a través dels blogs (sic) creats per a l’ocasió (www.joanbrossa.blogspot.com i www.joanbrossa2.blogspot.com) sabíem que estàvem celebrant la vida i no la mort de Brossa. La permanència de l’obra d’algú que no pensava a perdurar. Avui, doncs, va de blogs i de Brossa , de gent amb iniciativa i de sorpreses grates, de resposta popular entusiasta i d’amistat. Ja sé que la literatura maleïda ven més i que un que sobreviu a un accident de transbordador espacial o es casa per tretzena vegada té més morbo, però avui no toca. El blues està molt bé, però també s’ha de saber escriure de les històries que comencen i acaben bé.

L’afer va engegar de la següent manera: un va proposar a quatre amics seus d’organitzar la publicació en diferents blogs d’apunts simultanis que parlessin de Brossa o fessin referència d’alguna manera al seu univers. El de la idea genial —promotor, iniciador, cor i esperit del projecte— es diu Joan Sala (aficionat a fer desdefinicions o badades de doble o triple sentit, creador de neologismes lúdics). Els altres quatre érem els editors del que eso defineix sense cap mena de vergonya com el “millor blog de citacions i frases cèlebres en català de la xarxa”: el Diccitionari. Són el Víctor Pàmies (multieditor de blogs i especialista en paremiologia), el Joan Puig (recent premi Blocs Catalunya en la categoria societat amb el seu blog de lexicografia catalana, Gazophylacium), el Marc Cortès (activista polític i lingüístic del Pla de Sant Tirs, recuperador de lèxic del Pirineu català i andorrà que es perd) i jo mateix. Aquests cinc de seguit vàrem convidar uns quants amics i aquests uns altres... I el que havia de ser un soparet virtual amb vint o trenta convidats a taula es va convertir en una Sant Silvestre de més de dos-cents col·laboradors.

Començant per l’escultor i artista gràfic Jordi Casamajor, que va cedir la il·lustració que acompanya aquest article i que s’ha fet famosa arreu de la blogosfera catalana. Continuant per retalls de poemes de Brossa, un text que parla d’una A que Brossa va dibuixar per a una obra de Joan Amades, una foto d’una ampolla de JB (Joan Brossa, of course), imatges a la manera dels objectes-poema de Brossa (per exemple, dos martells siamesos units pels caps, inutilitzats per picar però habilitats per a l’amor), jocs fets amb lletres, constel·lacions que juguen amb la idea de l’óssa amagada a Brossa, comentaris del seu teatre o la seva poesia, al·lusions a la potència onírica o a la capacitat de fer somiar de l’obra de Brossa, textos que estableixen que Brossa és com una bombolla de sabó, recorreguts per Barcelona seguint l’obra pública i monumental de Brossa, eslògans, poemes creats pels participants, núvols de paraules fets a partir de versos de Brossa, fotos més o menys desconegudes de Brossa, retrats de Brossa de tota mena i mida, reproduccions de l’obra gràfica i poètica i escultòrica i teatral de Brossa, animacions basades en mags o cartes o escapistes, vídeos amb entrevistes a Brossa, anècdotes sobre Brossa...

Brossa?
Brossa.
Brossa!

BonDia Andorra, 2 de gener de 2009

Un conte de Nadal

2008-12-31T22:08:00.008+01:00

Últimament estem tenint opció de llegir articles molt llargs de diferents ministres que sembla que facin rondo a la premsa escrita. Usen una opció lícita: explicar-se, fer pedagogia. Tenen la feina molt ben repartida. Penso que això és bo. Avui escriu el ministre d’Interior [no és cert, això és un error meu: volia haver escrit "el ministre de Medi Ambient"], demà el ministre Portaveu, passat demà la ministra d’Afers Exteriors, abans-d’ahir el ministre de Finances. És interessant veure com la voluntat literària del Govern creix en una mesura inversament proporcional al temps de mandat restant. Ha circulat recentment un text molt críptic (“La profecia de les granotes verdes”) sobre unes granotes i unes tortugues i un llac i una illa. Críptic i extensíssim. De més de 1.700 paraules. És probable que avui jo em vegi obligat a superar aquest rècord.

Començaré protegint-me, defensant-me per avançat. Advertiré, abans que em comencin a saltar al coll, que no sóc representant de cap sindicat (si bé estic afiliat al SEP i defenso els meus representants). Ni estic sent utilitzat per cap partit polític. Ni estic fent promoció personal. Ni em postulo. Ni sóc de cap partit. Escric aquest article com a simple funcionari, com a simple treballador, com a simple ciutadà amb una opinió personal. No és l’objecte d’aquest escrit atacar sistemàticament i en general la política del PLA, malgrat resulti ser el partit que governa en majoria. Tampoc pretenc atacar individualment cap polític. Ara bé, serà inevitable per tal d’explicar els meus punts de vista que em posicioni en contra de certes maneres de gestionar, de negociar, de dialogar. Millor dit, em posicionaré en contra de l’absència de certes maneres de fer.

Sí, suposo que ja em veieu a venir. Parlaré —no tant com voldria, perquè és un assumpte que sembla que cansa el públic— de la mútua dels funcionaris de Govern. I consti que m’he estat mossegant la llengua durant mesos. He obviat manifestar-me des de la tribuna d’opinió que tinc oberta tots els divendres en aquest diari per respecte. Per respecte als meus representants sindicals, als meus companys i a les negociacions que aparentment s’estaven duent a terme. No vaig perdre els nervis quan el meu apreciat company Miquel Calsina va escriure ja fa molts mesos que estava tip de sentir parlar els funcionaris de les seves condicions de treball i de les seves negociacions als mitjans. En Calsina era de l’opinió que era de mal gust parlar d’aquestes “coses de funcionaris” en obert quan la majoria de treballadors no disposen d’alguns dels nostres “privilegis”. Ell pensava que era millor fer-ho en privat. Jo ho veig a la inversa: els funcionaris som (en tots els estats democràtics de l’Occident) el model, la vara de mesurar per a la resta. Si nosaltres tenim dret a un tracte o a uns permisos potser l’empresa privada es plantegi de proposar-los també als seus empleats. El que no té garantit el funcionariat no ho sol tenir resolt tampoc l’empleat de l’àmbit privat. Parlo aquí sobretot del treballador de base, de l’empleat normalet, del qui pertany a les franges assalariades menys privilegiades. És obvi que els que guanyen molt tenen mètodes per assegurar-se el benestar i les condicions laborals més favorables. La meva lògica és que si als empleats que treballem directament sota un Govern —mirant d’implementar amb rigor les seves polítiques i, sobretot, d’oferir un servei públic— no se’ns garanteixen els drets adquirits i els compromisos pactats, mal es garantiran els drets de la resta d’assalariats. I com deuen estar i estaran aquells que treballen pel Govern —no em refereixo als càrrecs ni als qui mantenen amb Govern relacions especials, és clar— però no són funcionaris? Qui els podrà emparar ni servir de referent si ni els mateixos funcionaris tenim res garantit? No voldria fer demagògia, però sé en quines condicions contractuals es troben molts d’aquests companys i les trobo patètiques.

El Govern ha mirat de sectoritzar, dividir i mirar-se l’assumpte de la mútua com un compartiment estanc perquè així li ha convingut. Divide et impera. La veritat, però, és que la mútua dels treballadors de l’administració pública és només la punta d’un iceberg general que acabarà per enfonsar-nos a tots: quan hi haurà equiparació salarial entre tots els funcionaris de Govern? Quan acabarem cobrant tots el que ens pertoca, és a dir, el cent per cent dels salaris als quals tenim dret? Quan acabaran les disparitats en aquest assumpte entre diferents cossos del mateix funcionariat? Per què les lleis de què disposen alguns cossos especials permeten el cobrament del cent per cent del sou a alguns treballadors mentre que a la resta se’ns escatima? Això sí que és un iceberg com déu mana i no la punteta que suposa la mútua i que ha servit d’excusa per tenir-nos a tots plegats entretinguts. Així no hem tingut temps d’entrar en detalls de gestions llastimoses dels recursos públics en molts altres àmbits.

La legitimitat de parlar de “les nostres coses” en públic ens la va atorgar el mateix Govern a partir del moment que va dir que la nostra mútua era deficitària i que aquest deute no l’havia d’assumir el país. Això és guerra bruta. És criminalitzar un col·lectiu —que resulta que és una part indissociable del propi Govern del país— i posar-lo en contra de la societat en general. Altre cop, dividir per governar. A partir d’aquell moment els funcionaris no vàrem poder triar: constantment vàrem haver de justificar-nos a la carnisseria i al bar i en els dinars familiars. Tothom ens tractava de lladres. I això perquè algun membre del Govern havia tingut la voluntat política de desgastar la nostra imatge davant de l’opinió pública. Sembla incoherent: un Govern que busca degradar la imatge dels seus empleats ha de ser per força un mal Govern. Dit d’una altra manera: o no sap com fer-s’ho perquè els seus funcionaris siguin modèlics —no sap gestionar— o menteix. En aquest cas, les acusacions d’endeutament o dèficit o saldo negatiu de la caixa de la mútua es feien sense dades. Sí, s’oferia una teòrica dada, però que en cap cas no estava recolzada per cap informe econòmic sòlid acompanyat de les corresponents explicacions, entrades, balanços i comptes. Vull dir, no s’oferien —segons el que ens varen dir els nostres representants del SEP no fa gaire— dades clares, ordenades, contrastables, llegibles, interpretables i completes.

Ara que el Govern ha aprovat les mesures que per la via directa dicten com s’hauran de fer les coses en endavant, ara que el Govern ha decidit unilateralment que no volia assumir durant més temps la gestió en solitari de la mútua em sento legitimat per respondre a tots aquells que pensen que aquest tema “ja fa pudor”. Es tracta per a mi d’una qüestió de principis. I per això us ho explicaré en primera persona.

Vaig començar a treballar com a funcionari fa aproximadament deu anys. Primer, però, vaig treballar un any —tècnicament, deu mesos— com a temporer. El fet de guanyar la plaça laboral volia dir que tenia la formació i les aptituds per fer la feina que m’havien encomanat. Immediatament se'm va començar a retenir un 1 per cent del meu sou brut com a cotització per a la mútua. Em va semblar molt bé, perquè em donava la tranquil·litat que si mai em posava malalt o tenia un accident, no em caldria patir i rebria el cent per cent del meu sou. Posar-se malalt o tenir un accident sol ser l’excepció en la vida de qualsevol assalariat. Per sort, ha estat el meu cas. En deu anys només he patit un accident que m’ha impedit anar a treballar durant un mes i mig. Un accident que vaig patir mentre treballava, per cert. Això és, he cotitzat moltíssims més calés dels que he rebut a canvi. I em sembla bé. Aquest és el principi d’una mútua: t’ajuden quan et cal i mentrestant tu ajudes quan els cal als altres.

Ara bé, suposem que el meu pugui no ser el cas general. Podria haver qui decideix abusar del sistema perquè li surt igual de rendible anar a treballar que quedar-se a casa. Això passaria, en tot cas, perquè un metge garanteixi la baixa laboral. Dubto que avui en dia cap facultatiu se la jugui. Era feina del Govern, que gestionava la mútua fins ara, comprovar si sobre el paper hi havia casos de probable irregularitat o que cridessin l’atenció per prolongats o reiteratius. En aparença, no sembla difícil. Es tracta d’establir mecanismes de control i supervisió. Si es detecta que uns individus o uns grups concrets d’individus segueixen pautes de baixes laborals sospitoses, s’investiga i es gestiona l’assumpte si cal. Si es veu que no hi conductes irregulars i malgrat tot la mútua és deficitària es plantegen solucions abans d’entrar en una caiguda en barrina. Es poden establir sistemes de cotització variable segons el temps que el mutualista ha estat de baixa. Es poden canviar els percentatges que es retenen als mutualistes adaptant-los a la realitat. Etcètera. El que no havia d’haver fet el Govern —com a gestor— és no gestionar correctament, no investigar, no proposar solucions, no fer auditories, no negociar sortides consensuades amb els sindicats o representants dels treballadors, no atacar els problemes. El que no podia permetre’s el Govern era deixar que es debilités un pacient (la mútua) quan encara era prou sa. No és ètic deixar morir aquest pacient per així justificar-ne el poder treure-se’l de sobre quan està moribund o pràcticament cadàver. Com és que el Govern culpa els treballadors que només són cotitzants? Com és que no assumeix la seva gran part de culpa, com és que no assumeix una gestió nefasta i ineficient? Com es pot tenir la barra de dir a aquestes altures “ja assumim nosaltres el deute generat per aquest pacient, ara mireu de fer-lo ressuscitar vosaltres”? On és la responsabilitat política? Diré més, on és la responsabilitat legal per una mala gestió d’uns recursos que en cap cas no eren del Govern? On han anat a parar tots els romanents positius acumulats per la mútua durant dècades? A què s’han destinat exactament? No tinc dret a saber-ho, com a copropietari d’aquesta mútua? Per què només es parla del deute ara que suposadament existeix però mai no es va fer soroll quan al cap de l’any fiscal el calaixet de la mútua contenia uns calerons que es podien invertir en altres llocs? Això que escric no vol ser encara una acusació directa. M’espero a veure si abans de la data fixada per posar-ho tot plegat en marxa es donen explicacions clares pel que fa als fons de la mútua des que va ser creada. M’esperaré abans d’emprendre mesures individuals demanant que em retornin el que em deuen. I el que em deuen és fàcil de calcular: tot el que he contribuït al cap dels anys menys el que se’m va retribuir d’aquell fons durant el mes i mig que vaig estar de baixa.

Deixem-ho aquí. De moment. Ja he batut el rècord. Ja he superat les granotes i les tortugues. He buidat una mica el pap, com se sol dir, però segueixo molt preocupat pel futur: tant el meu individual —el que m’afecta com a treballador i ciutadà— com el comunitari —el que té a veure amb allò que volem ser com a país. [Clouré amb un desig de cap d’any: que els actors involucrats sàpiguen com gestionar l’assumpte amb obertura de mires i puguem iniciar l’any 2009 amb un motiu més per a la celebració col·lectiva.]*

BonDia Andorra, 31 de desembre de 2008

La versió que penjo aquí és un esborrany molt similar a la publicada al diari BonDia. Desgraciadament, per problemes d'arxivament, no disposo de la versió final.

*Això havia de quedar fora de la versió final ja que algú em va fer veure que era massa tou o carrincló i feia la impressió com si tots estéssim al mateix sac, cosa que, òbviament, no és certa. Els "dolents" no som pas els qui anem a treballar cobrant el 80% del nostre sou, ni els qui quan demanem explicacions de com s'ha gestionat la nostra mútua rebem només respostes parcials i ambigües sobre el tema. Si tan clara eren la inoperativitat i l'endeutament de la mútua, figura que els números, els estudis i les conclusions haurien d'estar molt ben recollides, presentades i contrastades per escrit. Seguim esperant respostes. No, en aquest afer no tots som iguals.

Homenatge a Brossa: núm. 17

2008-12-30T11:50:00.004+01:00

Eslogan 3

Homenatge a Brossa: núm. 16

2008-12-30T11:49:00.005+01:00

Eslogan 2

Homenatge a Brossa: núm. 15

2008-12-30T11:48:00.006+01:00

Eslogan 1