Petits canvis poderosos

Els companys de la revista El pont d'Aixovall em demanen un text per contribuir al monogràfic que ha de parlar de l'històric que ha menat a la publicació del número 5 de la revista, que teniu a les mans. Ho faig encantat. Com sempre. Fullejo els quatre números previs i allò que em queda estampat a la retina mental és una agradable sensació de moviment. De moviment serè i en positiu.

Se'n desconeixen els motius freudians, però quan vàrem haver de triar —entre vàries— la imatge que havia d'il·lustrar la primera portada, uns quants dits índexs van acabar assenyalant un dibuix de l'antic pont d'Aixovall que, malgrat ser estàtic, transmet dinamisme. El traç de la il·lustració és gruixut i representa un pont antic que el riu es va endur fa anys i que ara reapareixia en forma d'hipòtesi contemporània.

Al número 2, el fons totalment blanc del número previ s'ha transmutat: allò que abans era totalment blanc, és ara immaculadament negre. L'antiga fotografia d'Henri Gaussen també ha patit mutacions: es mostra en negatiu, en una interpretació inèdita i alhora original (en el sentit d'origen). Així, la visió que es dóna mitjançant el vell paisatge i el truc tècnic és, justament, que allí on ara hi veiem una realitat, abans n'hi havia hagut una altra de ben diferent.

La portada del número 3 torna a suposar un canvi: ja no es tracta ni d'una il·lustració, ni d'una foto en blanc i negre. Ara és una foto a color, positivitzada, que abraça, a més, tant portada com contraportada.

La portada del número 4 suposa el salt cap a la maduresa: ja no fem servir imatges històriques o inèdites del vell pont d’Aixovall. El motiu de la portada som nosaltres mateixos: el centre de formació professional. Hem entès que, tal i com prevèiem al primer lliurament, ens hem convertit en un pont real que uneix Aixovall amb la resta del Principat. Es tracta d’un moviment més, una altra transició tranquil·la però innegable qualitativa i psicològicament.

"Nosotros, los de antes, ya no somos los mismos", escrivia Pablo Neruda al cèlebre poema. I potser el to sigui massa malenconiós per un escrit de celebració com és aquest. La sensació que em ronda quan fullejo les revistes i penso en el centre de formació professional segurament s'adiu més amb la part optimista que s'escola del vers d'Antonio Machado, no menys conegut, "pasar hacendo camino". Això és el que fem entre tots al centre de formació professional: passem i fem camí.

Arribem, aprenem, ens formem, madurem, vivim. Passen els anys, les promocions, les inquietuds, els afanys, les carreres professionals. Fem camins diversos que ens duen d'una feina a una altra, d'una formació a una empresa, d'una època a una altra de les nostres vides. I aquest canvi constant és bo perquè ens manté alerta i ens impedeix acomodar-nos o conformar-nos amb allò que ja hem aconseguit. Els edificis, els professors, les estacions de l'any, els equips directius, les formacions, les proves certificadores, les amistats i els aprenents passen mentre anem fent camí.

Fa poc, en visita al Principat, el metge i escriptor argentí Jorge Bucay ens recordava que l'única cosa realment permanent és el canvi. En el cas del centre de formació professional —i així queda reflectit també a la nostra revista— aquest canvi consisteix en un conjunt de petits moviments constructius: ajustem, anem progressant, mirem de millorar. Us animo a seguir fent mans i mànigues per recordar alhora el llegendari lema de Dave Packard —to remain static is to lose ground ("romandre estàtic és perdre terreny")— i el crit de guerra del fantàstic Capità Enciam —els petits canvis són poderosos!

Gràcies a tots per contribuir el vostre granet d'arena individual en aquest no-parar collectiu d'ínfimes millores! Endavant les atxes, doncs, i no perdem terreny, no ens conformem, anem fent els petits canvis essencials.

David Gálvez Casellas
Professor del centre de formació professional
Dir. del dept. de FP i desenvolupament tecnològic educatiu

La il·lustració del Capità Enciam que acompanya aquest article és de Dani Gómez, a qui agraïm la deferència de deixar que [finalment, ara sí!] la utilitzem aquí.