Blog, amb g de garrofa

Un i altre cop, pertot, confirmo que s’imposa la paraula bloc per designar —i cito la definició del sacrosant Termcat— aquella “pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s'actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.” Ratifico aquesta tendència implacable amb indignació i estupefacció també en la nostra premsa escrita, en aquest mateix Diari. Em fa la impressió com si les autoritats lingüístiques de l’àmbit català sovint busquessin més diferenciar-se de l’entorn —castellà, anglès, francès— o cridar l’atenció, que no pas ser lògics en la fixació de neologismes.

La parauleta s’origina en anglès, la llengua més viva en tots els sentits, i ve de la simple juxtaposició de web i log; és a dir, de la suma de xarxa i bitàcola. Com deia, de la unió de web i log neix primer web-log, immediatament després weblog i finalment blog, més curt, fàcil de pronunciar i punt clau en la identificació i fusió d’un nou concepte i un nou terme reconeixible a posteriori a nivell mundial. Arribats a aquest punt tothom comença a fer servir i entendre el terme blog, que campa amunt i avall per les praderies d’Internet sense aturador.

Passat cert temps, s’imposen tendències entre usuaris i parlants i acaben per entrar en joc els diferents ens de control o fixació de la llengua. Resultats entre els nostres veïns lingüístics? En castellà han optat bé per bitácora (que s’usa molt poc, és cert, malgrat tenir l’estranya virtut de ser una traducció acurada), bé per blog, tal com raja (i aquesta darrera és la opció emprada majoritàriament). D’altre banda tenim les autoritats franceses que, com és sabut, són més papistes que el Papa en assumptes relatius als neologismes originats en l’anglès i en la protecció de la pròpia llengua (cal aclarir que no consideren la pròpia ni l’occità, ni el bretó?). Fins aquí tot bé. Passa, però, que no se sap quina de les dues alternatives oficials franceses per tal d’evitar l’ús de blog és menys pràctica: blogue o carnet Web. En aquesta darrera instància es verifica que el record de Darwin és boirós o que no s’ha sabut extrapolar la moral d’alguna de les seves teories biològiques per aplicar-la a la pervivència de les llengües... A veure, posats a deixar en mans de milions de mandrosos internautes la conservació d’un dels dos termes següents —i no oblideu que s’han de teclejar cada vegada!—, què triaríeu vosaltres: blog o carnet Web? (En la realitat —o, millor, en la virtualitat— els internautes francesos ja han elegit més enllà dels suggeriments institucionals, i ho han fet intel·ligentment, com els alemanys, danesos, portuguesos, holandesos, italians i tants d’altres: blog és el que va a missa!).

Potser la pregunta clau és la següent: per què les nostres autoritats lingüístiques són pràcticament les úniques a Europa que s’entesten en transformar blog? Només per no ser menys que els reguladors francesos? Si la fonètica fos el punt clau a considerar, podríem trobar-hi certa lògica. Però ja veurem que aquest no és el cas.

Prèviament a bloc el Termcat havia optat per l’encara més inversemblant diari interactiu personal. No és cap broma. I aquí teniu la teòrica justificació davant del radical canvi de terminologia: “Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.” L’argamassa explicativa que proporcionen és llastimosa per caòtica; la podríem resumir inicialment i desmuntar després com segueix:

Primer, s’addueixen raons fonètiques per l’ús de bloc. Són errònies. No és més català bloc que blog. El més correcte, precisament, fóra escriure blog donat que els catalanoparlants fem de facto que qualsevol consonant oclusiva final sigui sorda i, per tant, ja pronunciem el so /k/ a l’acabament. És a dir, la insigne institució sembla estar confonent adaptació fonètica amb gràfica, aquí del tot innecessària. (Comprovem que web, en canvi, és un vocable que als del Termcat els deu semblar ideal, donat que no el tradueixen ni el transfiguren mai. I mira que podrien dir-ne xarxa! O fer-ne l’adaptació “fonètica” i proposar uep, veritat?) Per bé que algú em diu que “els mots aguts o monosíl·labs s’escriuen amb la grafia que representa habitualment el so sord (-c, -p, -t)”, la norma ortogràfica no deu tenir massa sentit en préstecs com el que ens ocupa. D’altra manera, i només a tall d’exemple, també hauríem d’escriure bulldoc.

Segon, la metàfora per bloc de notes que proposa el Termcat és bonica si bé forçada, però té els inconvenients que crea confusió etimològica i barreig entre dos objectes semblants però diferenciats. Està molt bé que algú, al principi d’aquesta història, tingués la potser brillant pensada d’assimilar el concepte blog amb el del bloc (de notes). D’això se’n pot dir inventiva en el millor dels casos o etimologia popular en el pitjor (un terme nou resulta obscur a alguns parlants, que l’assimilen a un altre conegut per ells, sense més base científica). Parlem d’inventiva: també algú va dir-li un dia emilio o emili a l’e-mail, i no obstant això tots sabem que aquesta no és la manera canònica de fer-ne esment en català. En canvi, si jo hagués escrit abans d’ahir un article emprant de passada la paraula blog, de segur que me l’haguessin esmenada, tallant-me’n l’apèndix i deixant-me —literàriament parlant— sense cua entre cames.

Parlem d’etimologia i d’aprendre a diferenciar realitats i de ser més sensibles en lloc de més soques? Si perdura el terme blog potser alguns en un futur podríem deduir amb més facilitat quin fou el seu origen i aprendríem, de retruc, que log vol dir bitàcola. No hi guanyaríem més, d’aquesta manera? Ens il·lustraríem sobre un terme anglès, ens il·lustraríem sobre un terme català correcte en lloc del castellanitzat bitàcora, que és el que solem dir. Probablement no podríem deixar de fixar-nos que darrera d’un bloc —de notes, de pisos, de conglomerat de fusta, polític, militar...— hi ha la idea d’un conjunt d’elements que formen un objecte més gran i que aquest concepte no té res a veure amb un log, que és més aviat un diari, un registre o com se’n vulgui dir. És admissible pensar que, de mantenir les formes, conclouríem que les dues etimologies subratllen dues nocions diverses. D’aquí que calgui continuar escrivint-les de forma desigual.

Tercer, el Termcat argumenta que l’ús de bloc ja està ben implantat. A veure si ara resultarà que els usuaris decideixen i el Termcat senzillament beneeix. Doncs sí que anem arreglats! Què passarà si un dia el gremi de restauradors decideix que a les forquilles les volen anomenar punxents perquè és la paraula que uns quants d’ells utilitzen en broma a la seva revista o les associacions d’escriptors pressionen perquè s’implanti l’ús d’espiracle en lloc del vulgar nas?

Tindria més sentit que ens deixéssim de collonades supèrflues i anéssim a atacar els problemes reals i de fons que té la llengua catalana, començant per l’ús que no se’n fa i continuant pel mal ús que en fem tots plegats. Fóra bo que en assumptes tan senzills com dir-li blog a un blog féssim com la resta de llengües amb dos dits de front i ens integréssim en el corrent general. (Ja tenim logo: una llengua amb dos dits de front!) No hi havia un axioma que marcava que com a mínim en l’estandardització de terminologia científica, tècnica i tecnològica fóssim com més universalistes millor?

Escrit el 8 de desembre de 2006 pel Diari d'Andorra, inèdit

NB: Tot i que la idea inicial de l'article me la proporcionà Xavier Campuzano, professor de microinformàtica i xarxes, i que molts dels pensaments que s'hi exposen han estat escrits sense referències prèvies, abans de la revisió final he incorporat explicacions o exemples de textos de Gabriel Bibiloni. Per suposat, Bibiloni n'està al corrent. A la barra de la dreta trobareu el vincle al seu blog.