La Feixa del Moro

Podríem concloure, si tenim en compte els mitjans d’informació del país, que l’arqueologia està de moda. No tan sols aquí a Andorra, sinó també en la premsa catalana, es presta força atenció a les noves troballes en aquest terreny. Els exemples més recents els tenim en el conjunt funerari localitzat a la Massana, probablement de l’edat mitjana, i la tomba medieval trobada a Camp de Perot, a Sant Julià, ara fa uns dies i que va arribar a ser notícia de portada d’algun periòdic. Fem memòria que el maig passat ja es va revelar un nínxol de característiques similars molt a prop d’allí. I si ens remuntem a l’any 1991, recordarem que a Camp de Perot mateix s’hi varen descobrir unes sepultures que probablement s’acabi demostrant que estan vinculades a les descobertes enguany. Avui voldria aprofitar l’avinentesa de tanta atenció mediàtica per mirar de glossar quatre impressions sobre una visita que un amic i jo vàrem fer no fa gaire temps a unes altres fosses, molt més antigues, situades a Juberri, també a la parròquia de Sant Julià.

Es tracta de les cistes que es troben a l’indret conegut com a la Feixa del Moro. Aclarim d’entrada que una cista és una caixa feta amb lloses on certes cultures neolítiques dipositaven els seus difunts, juntament amb peces votives o d’aixovar. Pels volts del 3000 abans de Crist un grup d’habitants neolítics s’haurien emplaçat en un terreny amb poca vegetació dins d’un bosc, sobre una zona pedregosa o de semi-tartera, que convertiren en un terraplè per fer-la més habitable. Aquest grup s’hauria instal·lat en un talús que molt més tard –i fins fa pocs anys– unia dues feixes de terra de conreu que havien pertangut a Cal Folch i que ara s’han transformat en una sèrie de parcel·les d’urbanització.

En efecte, la nostra impressió quan vàrem accedir al terreny va ser més la de ser de cop en una clariana d’una zona emboscada que no pas en el jardí d’un xalet d’un particular. Vàrem recordar que un cop acabades les excavacions es va fer un intent –potser parcial, però molt lloable– de reconstrucció de l’entorn i que s’hi van replantar moltes espècies de flora que s’havia documentat que creixien en l’indret 5000 anys enrere. La percepció era la de trobar-nos en un lloc preciós, quasi verge, amb ressons sacres.

La virginitat era només aparent, tot i que ningú no ho hauria dit: aquí havia viscut i s’havia enterrat gent, aquí s’havia conreat la terra, aquí s’havien dut a terme excavacions arqueològiques.

La sensació de sacralitat es desprengué automàticament de l’albirament de la primera cista: prominent, ben guardada, excel·lentment construïda, sorprenent. Es tracta d’una urna que ja era oberta quan s’iniciaren les excavacions i que apareixia ben visible en el talús de la feixa. És la sepultura de la qual el vell Folch va explicar alguna vegada al pare del meu acompanyant que probablement en els anys 1970 “una gent de Barcelona s’havia endut dos tupins”, presumiblement dues peces senceres de ceràmica. Cal advertir, pel que fa a la nostra percepció que ens trobàvem en un lloc reverencial, que en l’època neolítica en aquest paratge haurien conviscut els enterraments i objectes votius –qui sap si relacionats amb un culte del més enllà– amb el dia a dia dels vius: cabanes, moles i altres estris, focs...

De seguit descobrim la segona tomba, de tipologia molt diferent però també magnífica, i comencem a contemplar, a embadalir-nos, a intercanviar impressions i fotografiar-ho tot. Durant la visita ens desplacem d’una tomba a l’altra, entrem en una de les sepultures per observar-ne la tècnica de construcció amb més cura, passegem per la parcel·la. Estem exultants de poder comprovar en persona que un patrimoni tan excepcional s’hagi preservat tan i tan bé. Això té cabdal transcendència si tenim en compte que els tros pertany a un particular que hagués pogut demolir-ho tot a plaer un cop acabats els exàmens arqueològics. (Recordeu el cas, investigat per aquest Diari l’any passat, del colomer medieval –també situat a Juberri– que es va tirar a terra d’un dia per l’altre?) No es fins després d’una bona estona que descobrim la tercera tomba, també molt elegant.

Les sepultures estan construïdes amb molta destresa i cura. Semblen, al menys a simple vista, perfectament hermètiques. Les escletxes i els forats entre lloses són mínims –això indica que les peces van ser triades o treballades amb bon criteri– i, en qualsevol cas, estan hàbilment tapades amb pedres i altres lloses més menudes. Ens plau constatar la manera com aquell grup d’home i dones va saber integrar-se en el paisatge de la Juberri prehistòrica, aprofitant-ne els recursos vegetals i els avantatges climatològics. Però és que, a més, tot això és només la punta d’iceberg: l’embolcall, les caixes, la part més externa de tot plegat. El contingut absent és tant o més engrescador: les restes òssies de tres individus, entre els quals una dona amb un nadó en braços; vàries joies de variscita procedent de les mines de Can Tintorer, al Garraf; punxons d’os de cabirol; molins barquiformes; un penjoll d’ullal de porc fer; fulles de sílex; destrals i destraletes...

Totes aquestes gràcia, discreció i naturalitat tan ben portades a la Feixa del Moro contrasten tristament amb el projecte kitsch-versallesc que s’està orquestrant a escassos metres d’on som, en un espai teòricament comunal on abans hi havia molsa, arbres i desnivells naturals i en què ara s’acumulen escultures excessives de cavalls rampants i deïtats del riu, talussos artificials fets amb ceràmica de colors cridaners i centenars de metres quadrats de jardinets geomètrics de gespa ubicats damunt de tones i tones de terra transportades de qui sap on. I és que sempre hi ha algun dirigent d’algun organisme local disposat a demostrar empíricament que el progrés és una fal·làcia.

Diari d'Andorra, 9 de desembre de 2006